EL 9 NOU · 4 DE NOVEMBRE DE 1985
Feia temps que a Vic no es vivia un acte com el que protagonitzaren, dissabte a la nit, Lluís Llach i més de quatre mil persones al Club Pàtí Vic.
El concert transcendí aquest qualificatiu i esdevingué una manifestació independentista de joves que han renovat el mite d’un cantant que ve de lluny i que ha sabut mantenir-se i continuar aplegant al seu entorn entusiasmes. L’únic que ha canviat és el públic i els crits.
«Independència», «Visca Catalunya», «Visca Terra Lliure», «Llibertat o mort» eren alguns dels crits i lemes escrits en pancartes que van protagonitzar la nit de dissabte.
Un públic majoritàriament jove, portador de senyeres estelades, amb l’aplaudiment fàcil i sempre a punt per oferir-lo, no importa pas gaire, abans, durant o després de les cançons.
Un públic en part creat pel mateix artista, que no s’està de dir entre cançó i cançó que «jo em considero de la vena dels radicals», però que va acabar visiblement molest pels crits que sovint l’interrompien quan parlava.
Constrastaven vivament els organitzadors de l’acte, els treballadors de la banca que celebraven la festivitat de Sant Carles Borromeo, asseguts en cadires al bell mig de la pista, amb la resta del públic, assegut a les grades, assegut a terra a la pista, o dret a qualsevol lloc.
N’hi havia molts que recordaven encara, amb imatges fresques a la memòria, els recitals de Llach de fa uns anys, quan hi acudien amb senyeres a cridar «Llibertat, amnistia i Estat d’Autonomia».
Ara les coses són diferents, però potser no gaire. Han canviat els eslògans, els que els criden són més joves.
Potser és el que explicava el mateix Llach en presentar una de les cançons, que «de vegades els pobles tenen Itaques, il·lusions, i avancen per arribar-hi».
Potser tot plegat només són etapes d’aquests viatges, però el contrast és sorprenent.
«BOIXOS NOIS» I DE TOT
Tots aquells que ja tenien més de vint-i-dos anys, i que potser es feien aquestes reflexions en veure l’ambient, segurament que es van sorprendre de la gran varietat de persones que havien acudit al recital.
Moderns, postmoderns, ells mateixos, carrosses ja, al costat d’algun matrimoni de mitjana edat i d’alguns joves emmascarats que portaven una pancarta signada per Terra Lliure amb el lema «Independència o mort».
Un dels que amagaven la cara sota un mocador duia unes lletres cosides a l’esquena de l’anorac que deien «Boixos nois».
Al recital no van mancar les típiques bengales i espelmes.
Hom es preguntava si realment eren membres de Terra Lliure, o bé només els brindaven un suport esporàdic.
La seva presència, però, tot i els mocadors, passava força desapercebuda enmig de la multitud, cadascú la seva, cadascú present allí per un motiu diferent però sens dubte amb alguna cosa, potser inconscient, que els lligava.
I Lluís Llach («m’agraden les utopies») va complir força bé amb el que d’ell s’esperava.
Va dedicar una cançó als objectors, qualificà el virus del SIDA de vaticanista («perquè viatja tant i fins i tot va al Tercer Món») i digué que amb ell els poders fàctics deuen estar contents.
Incità els presents a realitzar-se sexualment («perquè un militant frustrat és la primera victòria del sistema»), va llegir la convocatòria d’una castanyada anti-OTAN, va parlar dels treballadors, va criticar Fraga Iribarne (tot i que «la crítica a aquesta dreta incivilitzada no vol pas dir que l’esquerra que ens ha tocat no ho sigui»); i, és clar, va acabar cantant «L’estaca», «perquè sé que si no ho faig no em deixareu marxar».
Lluís Llach va complir, va incitar els crits i els aplaudiments, que tampoc no costaven gaire d’arrencar.
Però al final va acabar visiblement cansat pels crits que l’interrompien i va deixar a mig explicar la història de l’avi Siset.
Els que hi havien anat a escoltar les cançons també estaven enfadats.
Després, hores de cua per poder tornar cadascú a casa, per sortir de l’impressionant embús que es va formar.
