90 anys d’aquell: “Visca la República Catalana!”

El diumenge 12 d’abril de 1931 es van celebrar a tot Espanya eleccions municipals. Aquests comicis es van plantejar com un plebiscit contra la monarquia d’Alfons XIII. No endebades el record de la dictadura del general Primo de Rivera era ben recent. Havien sigut set anys de repressió, persecució de la classe obrera, dels sindicats i partits polítics, com també de prohibició de tot el que era català: llengua, cultura, tradicions…, fins abolir la Mancomunitat.Finalment, a causa de l’ambient fortament contrari al directori militar, el dictador hagué de dimitir i va marxar a París, on moriria al cap de ben poc. La descomposició de la monarquia borbònica era absoluta, malgrat la dictablanda que va governar el país un any, abans que es convoquessin les eleccions municipals.El triomf del republicanisme a totes les grans ciutats de l’Estat va provocar que el cametes hagués de marxar a l’exili amb la cua entre cames. Alfons XIII moriria deu anys més tard refugiat a Roma.Recordem que el 17 d’agost de 1930 havia tingut lloc el famós Pacte de Sant Sebastià, on d’alguna manera les forces republicanes s’havien conjurat per posar fi a la monarquia.A la ciutat de Vic, la gran triomfadora d’aquelles eleccions va ser la candidatura del Partit Catalanista Republicà, que s’havia presentat juntament amb el Grup Obrer i que obtingué la gran majoria del nou consistori amb 11 regidors.No van servir de res les advertències expressades des de les pàgines de la conservadora Gazeta de Vich, que abans de la jornada electoral advertia als vigatans: “Quines altres coses, sinó Catalunya Vella i els seus homes, foren més perseguides pels dictadors que patí la nostra ciutat? Quina altra entitat sinó Catalunya Vella pot vantar-se d’haver treballat amb més força i amb més eficàcia per la catalanització del nostre país?”. Els de Catalunya Vella, que brandaven la bandera del vigatanisme més pur, només aconseguirien ser els segons amb set regidors. Els d’Acció Ciutadana, candidatura formada bàsicament pels monàrquics i partidaris de l’anterior règim, van ser els grans perdedors, ja que només aconseguiren un regidor.En la seva edició del dilluns dia 13, el Diari de Vich, periòdic que podríem considerar de tendència progressista, publicava un gran titular que deia: “La gran victòria d’ahir. Triomf del Partit Catalanista Republicà a la Ciutat i a la Plana de Vich”. I parlava de la jornada gloriosa en una columna que titulava: “Satisfacció completa. L’alegria espurnejava en els ulls de tothom. S’havia guanyat la primera batalla d’una manera noble com mai s’havia vist i aquesta és la nostra major satisfacció. Aleshores recordàvem el comiat que va fer-nos Antoni Rovira i Virgili divendres passat, parodiant la cançó del màrtir Bach de Roda: Ai, adéu Ciutat de Vich, / bé en mereixes ser lloada, / has desterrat els cacics / i t’has fet republicana”.A Barcelona qui va guanyar va ser un nou partit: Esquerra Republicana de Catalunya, el partit de Francesc Macià. Això causà una gran decepció a les forces del catalanisme conservador, donat que tenien coll avall que guanyarien els de la Lliga de Cambó. Alguns elements de la societat vigatana Catalunya Vella opinaven que “el triomf del nou partit anomenat Esquerra Republicana no satisfeu pas a la gent que volien una república de caire conservador i a Catalunya portada per homes netament catalanistes. Al partit d’en Macià, el que hi havia menys eren vertaders catalanistes, en canvi el que més hi abundaven eren els demagogs”.El dimarts, 14 d’abril, a Barcelona, la gent cridava pels carrers: “Visca en Macià! Mori en Cambó!”. Mentrestant, les banderes catalana amb estel o sense i la tricolor onejaven portades per grups que a cada hora que passava s’anaven engruixint. Per uns d’aquells joiosos i esperançats manifestants, la República era la catalana, en canvi per altres era l’espanyola. Mentrestant, tota activitat laboral anava parant. Lluís Companys proclamava la República des de l’Ajuntament i Macià, contrariat pel gest de Companys, ho faria des del balcó de la Diputació, on pronuncià les ja famoses paraules: “Catalans: interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com a Estat integrant de la Federació ibèrica”.El poble omplia la plaça de Sant Jaume, sense cap incident. Aquell va ser un dia de festa grossa. Una jornada d’alegria i, sobretot, d’una gran esperança per l’esdevenidor, especialment per a les classes treballadores i més desafavorides, que veien en la República la solució als seus problemes després de tants anys de lluites i repressió.Al dia següent, la festa continuava pels carrers de Barcelona. Una banda de música que formava part d’un grup de manifestants que portava cartells amb els retrats dels capitans Galán i García Hernández, afusellats feia poc, entonava La Marsellesa, que escoltaven per primera vegada no pocs veïns de la capital catalana i d’altres que hi havien acudit atrets pels fets històrics que s’hi vivien.Com un vigatà que aquell dia es trobava a Barcelona per feina, i que després d’haver estat a la plaça de Sant Jaume va decidir anar cap al Pla de Palau on s’estaven dirigint grups d’homes i dones. Allà, davant del Govern Civil, la gent escoltava les abrandades paraules de Joan Lluhí i Vallescà, i també les que va pronunciar en castellà un sindicalista que animava l’auditori a anar cap a la Model i obrir les portes de la presó.El vigatà testimoni d’aquell esdeveniment va deixar escrit a les seves memòries (encara inèdites) la seva impressió: “Acabats els dos curts parlaments, un petit grup se separà dels que estaven al davant del Govern Civil precedits per una petita bandera vermella i emprengueren sense armar gaire soroll el Passeig de Colom. Eren els primers comunistes que es manifestaven a Barcelona i en total no passaven pas de les dues dotzenes. Quasi tots parlaven algun dialecte castellà i en general feien cara de manobres i peons. Aquell petit grup al qual jo vaig seguir, en arribar a la Rambla va quedar absorbit per l’enorme quantitat de gent que es manifestava victorejant la República i en Macià”.Mentrestant a Vic, els regidors republicans electes també havien proclamat la República. Joaquim Surinyach i Ginestet, un paleta que havia participat en la formació d’ERC local, va pronunciar un breu parlament des del balcó de la Casa de la Ciutat, on lluïen les banderes republicana i catalana. Llucià Costa, per encàrrec del consistori, pintà més tard un quadre per commemorar la proclamació de la República a la ciutat, on es podia veure Surinyach dirigint-se a les persones que hi havia a plaça.Durant un parell de dies, l’Ajuntament va estar dirigit per una mena de comitè republicà format pels regidors electes del Partit Catalanista Republicà i alguns altres militants del mateix partit.Finalment, el dijous dia 16 es constituïa el primer ajuntament republicà de Vic, amb l’assistència de tots els regidors elegits per la ciutadania. Fou nomenat alcalde el pellaire Marià Serra i Badell, àlies Cols. Quatre tinències d’alcaldia van ser per a militants del Partit Catalanista Republicà. Catalunya Vella quedà relegada a algunes comissions de treball.El diumenge 26, Niceto Alcalá Zamora, president de la República espanyola, viatjà fins a Barcelona, on va ser rebut clamorosament. El motiu del viatge no era altre que entrevistar-se amb Francesc Macià. Aquell dia es va posar fi a la breu República Catalana, que més tard donaria lloc a la Generalitat de Catalunya, amb l’avi Macià com a president del seu Consell.Al cap de tres dies, el consistori vigatà acordà, per unanimitat i a proposta dels homes d’Acció Catalana, col·locar un retrat de mossèn Josep Gudiol i Cunill, mort aquell mes d’abril, a la Galeria de Vigatans Il·lustres.Al cap d’uns mesos, el 28 de juny de 1931, hi va haver eleccions generals, que a Espanya guanyaria el PSOE i a Catalunya, ERC. A Osona el partit del president Macià va obtenir un 61% dels vots, seguit per la Lliga Regionalista, amb un 32%. A Vic, la meitat dels regidors del Partit Catalanista Republicà havien deixat el partit quan faltaven pocs dies per a les eleccions per tal de formar el partit d’ERC a la ciutat.Després del fracàs de la República Catalana, declarada pel president Macià el 14 d’abril, el govern català va redactar un avantprojecte d’estatut d’autonomia. Un cop acabat, es faria un plebiscit perquè el poble el votés. Aquest estatut seria conegut com l’Estatut de Núria, ja que la redacció final es va fer el 20 de juny de 1931 a Núria. El referèndum per a la seva aprovació es faria el 2 d’agost. La participació va ser del 75%, i es va aprovar amb un 99% de vots a favor de la ciutadania. Malgrat que a les dones no els era permès votar, aquestes van reunir més de quatre-centes mil signatures al seu favor. Però no seria fins al 9 de setembre de l’any següent que el Parlament espanyol l’aprovaria després de retocar-lo. Potser seria més actual dir després de passar-hi el ribot.Catalunya recuperava d’aquesta manera les institucions pròpies arrabassades el 1716 amb el Decret de Nova Planta. Allò no va ser la somniada República Catalana, però ara, ni que fos parcialment, sota la forma d’una autonomia dins l’Estat espanyol potser es podrien tenir les competències que des d’aquí es reclamaven al govern de Madrid.Avui, aquell crit de “Visca la República Catalana!” és només un tornaveu de fa 90 anys. Però la història segueix…

90 anys d’aquell: “Visca la República Catalana!”

Els Joglars porten el rei emèrit al Teatre Municipal de Manlleu

Cinc anys del coronavirus

Els Joglars porten el rei emèrit al Teatre Municipal de Manlleu

“La justícia tarda, però sempre arriba”

LA PREGUNTA

Creu que Carlos Mazón ha de dimitir com a president de València?

Troben mort un home en un caixer a Roda

Tallat el pont de la Coromina de Torelló per crescuda del Ter

Troben el cos sense vida del santjoaní sepultat per una allau a Armènia

Accident amb tres vehicles implicats a la C-17 a Balenyà

13 anys de presó per al conductor que va provocar l'accident a la C-17 on va morir una jove de Torelló

Intenten ocupar una casa a Sant Julià de Vilatorta

Així canviarà el Baix Vila de Manlleu amb l'ampliació de Prasfarma

El Ter multiplica per 15 el seu cabal

Mario Vaquerizo felicita unes amigues de Torelló disfressades d'ell: "M'heu copiat l'estilisme estupendament"

El conductor que va causar l’accident mortal de la C-25 va canviar de sentit dins el túnel de Fontfreda