La finca de Casademunt, que al segle XX va ser un important sanatori de malalts amb tuberculosi i va acollir la congregació religiosa de Jesús-Maria, es ven per 3,95 milions d’euros. Es tracta d’un total de 20 hectàrees i 4.200 metres quadrats construïts al Brull, al Parc Natural del Montseny, que inclouen una casa senyorial del segle XVII; les instal·lacions de l’antic sanatori, jardins, espais de magatzem i, entre d’altres, una església. La propietat correspon a la comunitat de Jesús-Maria, que la va comprar el 1956 i fins l’any 2005 en va fer ús residencial i de serveis, oferint-hi exercicis espirituals, trobades matrimonials o convivències escolars. Des que en van marxar per falta de vocacions i la necessitat d’atendre missions i col·legis en altres punts, la finca –on viuen uns guardes– ha estat a la venda, però cap dels compradors que s’ha interessat a adquirir-la ha acabat materialitzant l’operació. L’ecònoma provincial de la congregació, Maria Viader, admet que les grans dimensions que té acaben sent més un obstacle que no pas una virtut. Amb l’última actualització, el preu ronda ara els 4 milions d’euros.
Ramon Amat, l’agent immobiliari que se’n cuida, destaca que es tracta d’una propietat en una ubicació “preciosa”, en “bon estat” i amb “una història al darrere que la fa molt singular”. Tot i això, la pròpia catalogació dels edificis i el fet d’estar dins del Parc Natural del Montseny comporta limitacions en qüestió d’usos i reformes i, per tant, que no sigui fàcil trobar sortida a tot el complex. L’alcalde del Brull hi afegeix que cal tenir també present els costos de rehabilitació. “Les obres valen tant o més que comprar-ho”, assegura Ferran Teixidó. Al llarg d’aquests 15 anys han arribat fins a l’Ajuntament diversos projectes, però cap ha tirat endavant malgrat que al consistori sí que li interessaria que hi hagués activitat: “Va ser una pena que marxessin les monges. Amb tot el que no sigui especular, naturalment que nosaltres ens hi posarem bé”. Si poguessin triar, “ho compraríem i hi faríem particions horitzontals perquè hi pogués viure gent en pisos, sense necessitat d’edificar de nou al poble”, però la dimensió del projecte sobrepassa de molt la capacitat de les arques municipals.
Entre el 1930 i el 1956 s’hi atenia malalts de tuberculosi
Les religioses de Jesús-Maria van deixar el Brull quatre dècades després d’haver-s’hi instal·lat. Abans, Casademunt havia estat un sanatori per a malalts de tuberculosi. Tal com recull l’historiador Xavier Cateura en un treball publicat el 2010 a Monografies del Montseny, entre el 1930 i el 1956 hi van passar centenars de persones buscant aire sa, sol, bona alimentació i repòs absolut. De totes elles, com a mínim 180 van morir al municipi, amb especial letalitat en les franges de 21 a 30 anys i de 31 a 40.
La institució s’havia posat en marxa per iniciativa de Lluís Rosal i Josep Reventós, dos doctors especialistes en tuberculosi, que van veure en el Montseny un lloc de clima ideal per als pacients. En total el centre comptava amb 40 llits i una vintena de treballadors. Com que internar-s’hi no estava a l’abast de tothom, qui hi passava acostumava a ser de família benestant. Destaca el poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que va morir al Brull el gener del 1938 amb només 25 anys; el compositor de sardanes i música per a cobla Joaquim Serra, o Dionisio Ridruejo, advocat, polític, escriptor i un dels principals jerarques de la Falange Española.
Formar part del Parc Natural condiciona què s’hi pot fer
Segons va documentar Cateura, l’estada al sanatori transcorria entre tractaments mèdics i llargues hores de descans que es podien convertir fins i tot en setmanes de llit. Tot i això, molts dels pacients tenien inquietuds culturals, de manera que es potenciava la creativitat i també hi havia “moments per al divertiment”, la qual cosa ajudava a foragitar els pensaments de mort.
La institució va ser també un oasi enmig de la Guerra Civil i va funcionar fins al 1956, quan la tuberculosi ja matava molta menys gens gràcies als tractaments amb antiobiòtics. Va ser llavors que el complex es va vendre a les monges de Jesús-Maria, que s’hi van instal·lar a principis dels seixanta. A banda d’ús propi de les religioses i els serveis externs que oferien, la Conferència Episcopal Tarraconense hi acostumava a portar a terme l’última reunió de curs i hi havia estiuejat el bisbe emèrit de Vic Josep M. Guix.
DE MASIA A MANSIÓ SENYORIAL. Text de Xavier Cateura i Valls
El Brull, aquest lloc plàcid, tan a prop d’una gran ciutat com Barcelona, ben aviat va cridar l’atenció de gent forana per la bellesa del paisatge i les propietats del clima. Així va ser com va atreure excursionistes i algunes altres persones, a les quals la gent d’aquell tocom anomenaven senyors de Barcelona, que decidiren comprar alguna casa o un terreny en aquella zona per fer-s’hi un habitatge on poder passar els estius, o bé per construir-hi algun tipus d’establiment –com serà el cas que tractarem– seduïts per la immillorable situació geogràfica de l’indret, la bona comunicació (amb una estació de ferrocarril ben a prop) i un clima saludable.
Una de les cases que es van construir al Brull o, més ben dit, que va ser comprada per refer-la i ampliar-la, va ser la Casademunt. Aquella antiga masia va canviar d’amos, però sobretot de fisonomia, atès que a partir de l’any 1894, després que es vengués, la casa es transformà en la mansió senyorial que encara avui dia es pot contemplar.
Va ser Carme Casademunt Datzira, hereva de Casademunt, qui, amb l’autorització del seu marit, Joan Clavell i Molist, va vendre la masia a Alexandre M. Pons i Serra, per 62.500 pessetes, el 21 de març de 1894 davant el notari de Vic Joan Calderó.
Com la majoria del masos més antics, també Casademunt havia experimentat, al llarg dels segles, diverses transformacions en l’estructura original. A partir d’aquella venda, per voluntat del nou amo de la casa, i atesa l’elevada posició social que ostentava, es projectà una gran casa residencial.
Uns anys més tard, s’afegiren al conjunt de la casa altres construccions i el superb edifici d’una església de gust gòtic, amb elements modernistes, segons la moda de l’època. L’església es va dedicar al Sagrat Cor de Jesús, i el canonge Jaume Collell, en una de les seves homilies en aquell lloc, la definí com “basílica rural del Sagrat Cor”. La inauguració va tenir lloc el dia 5 d’agost de l’any 1895.
Si el mestre d’obres d’aquella senyorial mansió va ser un tal Juan Busquets, de Barcelona, l’arquitecte d’aquell temple va ser Enric Sagnier. Volem recordar que aquest arquitecte va ser qui va projectar el temple del Tibidabo –també dedicat al Sagrat Cor–. Sobre aquest punt, cal dir que aquell temple barceloní fou promogut per la senyora Dorotea de Chopitea (amb el títol pontifici de marquesa de Villota), vídua del banquer barceloní Josep M. Serra Muñoz, avis materns d’Alexandre M. Pons i Serra.
Als jardins d’aquella casa, s’hi solien fer, durant l’època del bon temps, festes i celebracions. En són exemples el concert que, amb motiu de la candidatura d’Alexandre Pons com a diputat a Corts, faria l’Orfeó de Sant Lluís Gonçaga –Els Lluïsos–, de Vic, l’estiu de 1904 amb la companyia del mestre Lluís Millet i Pagès, o bé la celebrada l’any 1905 amb motiu del lliurament de l’estendard de la nova societat coral de Seva –que en la seva constitució és anomenat Orfeó de la falda del Montseny–. Fem notar que l’estendard l’havia brodat la filla gran del propietari de Casademunt, Dolors Pons i Bofill.
Aquestes celebracions, fetes enmig del gran prat que forma com la terrassa de Casademunt, sempre les presidia una gran bandera catalana que “desplegava a l’oneig de la marinada sos simpàtics colors”, segons el que llegim en les cròniques d’aquells anys.
