A mi sempre m’ha agradat pensar que la vida de les persones està regida per dos guies. Un exterior i l’altre interior. El primer és el que regeix les nostres conductes i ens permet adquirir nous coneixements, i per tant noves capacitats; el segon, en canvi, neix amb nosaltres i només podem aspirar a fer-li espai i a saber-lo sintonitzar adequadament quan necessitem la seva ajuda. També cal tenir en compte que de la mateixa manera que el guia exterior pot patir interferències o influències externes, el guia interior ens connecta amb la nostra essència o part més pura.
És des d’aquí que anem formant o descobrint els nostres valors i els pilars de la nostra personalitat. Quan ens sentim bé amb el que escoltem, diem o fem és que estem alineats amb aquesta cadena de valors i això ens omple i dona sentit a la nostra vida.
Les faules juguen un paper molt important en aquesta descoberta. Si poso atenció en les coses que em defineixen i em mouen en el meu dia a dia puc adonar-me que tenen una relació molt estreta amb algunes històries que vaig escoltar quan era nen. Alguns d’aquests contes infantils van quedar a l’oblit o van passar desapercebuts, però en canvi d’altres m’han acompanyat fins al dia d’avui.
Segur que moltes vegades que he estat a punt de tirar la tovallola o m’he ofegat en un mar de dispersió m’ha ajudat la constància de la tortuga que va guanyar la llebre en una cursa aparentment desigual. Són missatges molt simples, però que quan els rep un infant poden activar molts mecanismes inconscients i deixar marques molt profundes. No fa pas molts anys vaig descobrir que aquesta constància o necessitat de perseverar els japonesos l’encapsulen en la paraula kaizen, que ens recorda la importància d’aplicar una millora contínua a través de petites accions que estiguin al nostre abast.
En el conte de la cigala que es passava l’estiu cantant i no procurava per l’aliment i l’amagatall per passar l’hivern m’hi sentia identificat cada vegada que posposava algunes coses més del compte. El fet de procurar pel dia de demà no ha d’esdevenir una obsessió, però ben segur que aquesta història m’ha ajudat a no esperar que els altres facin la feina per mi. Quan no feia els deures de l’escola m’imaginava la cara de la formiga quan renyava la cigala i el sentiment de culpabilitat em posava les piles.
Cada faula és com un sensor, i quan detectes les que et ressonen més ja saps de quin peu calces. En una societat en què les paraules agile, scrum o sprint estan a l’ordre del dia cal trobar un equilibri amb alguna fórmula que ens protegeixi de l’estrès. El missatge que ens donen els tres porquets quan es volen protegir del llop és clar: “Si no vols deixar-te engolir per les adversitats fes uns bons fonaments i estigues preparat”. Vivim en una societat que premia la immediatesa i la versatilitat i reconec que jo defenso que cal ser flexible i obert al canvi, però sempre que puc intento edificar sobre una bona base.
Finalment, si hagués de triar una faula escolliria la del plat de fusta. En aquesta història, quan el pare arracona l’avi a la cuina amb un plat de fusta perquè li tremolen les mans i tot sovint fa trencadissa s’adona que el seu fill comença a tallar en una fusta els plats i coberts que ell necessitarà quan sigui gran. Això li obre els ulls i descobreix el principi de “tal faràs tal trobaràs”.
Tot plegat són petites lliçons de vida molt bàsiques, però que a l’edat adequada poden deixar-nos encarats en la direcció que volem i despertar aquest guia interior perquè no perdem el nord. I com es diu en aquesta part de la història, “conte contat, conte acabat”.
{{ comment.text }}