Antigament, quan algú estava delicat de salut i s’ho podia permetre el metge li recomanava fer el que en deien un “canvi d’aigües”. Això implicava desplaçar-se a un altre indret on la composició de l’aigua era diferent i això ajudés a enfortir el sistema immunològic del pacient. No sé si científicament és un mètode gaire efectiu o no però de ben segur que el sol fet de canviar d’aires, aigües i alguna altra cabòria domèstica ja afavoreixen molt el nostre estat d’ànim i de retruc la nostra salut. A més a més, ara tenim la sort que ja no necessitem cap diagnòstic mèdic per sortir uns dies, esbargir-nos i recarregar piles, simplement ens autoreceptem unes “molt merescudes vacances” i ja està.
En el meu cas aquesta escapada estival ha estat en un poble de la costa. Per tant, el canvi d’aigües segur que ha estat en tota regla i dono testimoni que a la tornada gaudeixo de bona salut, la qual cosa indica que dolent no ho és. De totes maneres, i bromes a part, el que més m’ha cridat l’atenció de les meves passejades amb bicicleta pel parc natural del Montgrí és que he notat que en molts moments he tingut la sensació de ser invisible. Un dia vaig fer l’experiment de saludar tothom amb qui em creuava i puc donar fe que potser em van tornar la salutació una cinquena part de les persones. Amb la majoria no ens creuàvem ni les mirades i esperar que l’altra et saludés per iniciativa pròpia ja era un acte d’ingenuïtat. Suposo que estar fora de casa i compartir espai amb gent desconeguda de diversos països és una bona justificació per desconnectar de la resta de la humanitat, però aquest fet i aquesta forma d’actuar em va traslladar a la bonica història de la salutació africana.
Es diu que ancestralment els membres de les diferents tribus d’una zona del sud d’Àfrica tenien el costum de fer una petita cerimònia cada cop que es trobaven en forma de salutació. El primer pronunciava la paraula sawabona i el segon responia shikova. Amb un to senzill i respectuós el significat de la primera paraula vindria a dir quelcom semblant a: “Jo et respecto, jo et valoro, tu ets important per mi” mentre que la resposta obtinguda seria: “Aleshores, jo soc bo, jo existeixo per a tu.”
El dia que vaig sentir aquesta història per primera vegada vaig visualitzar mentalment dues persones mirant-se als ulls i dirigint-se l’una a l’altra amb solemnitat, respecte i to de veu serè. Aquesta forma de salutació em recorda la importància de valorar els qui tenim al davant, que cal mostrar-los respecte tant cap a la seva part exterior com la interior i que cal viure cada moment amb la màxima consciència.
Anant més lluny, quan acabo de digerir el seu significat també m’adono que aquest estiu no m’he trobat un munt de persones que no em veien, sinó que m’he trobat un munt de persones que m’han recordat el munt de vegades que jo no he sabut veure, valorar i respectar els qui tenia al davant meu. Així que, estimat lector: sawabona.
{{ comment.text }}