Promoure el creixement econòmic sostingut, inclusiu i sostenible, l’ocupació plena i productiva i el treball decent és la fita que proposa l’objectiu de desenvolupament sostenible número 8. Un ambiciós objectiu que per assolir-lo requerirà, d’una banda, prendre consciència de la importància que té per aconseguir posar al mateix nivell el creixement econòmic i el benestar de les persones i, de l’altra, que totes les polítiques econòmiques s’alineïn amb aquest objectiu final. Així ho analitzen Josep Oliver (Girona, 1946), catedràtic emèrit d’Economia Aplicada de la UAB i conseller del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS), i Salvador Simó, docent, codirector de la Càtedra Salut Mental de la UVic-UCC i coordinador del Grup Investigador Salut Mental i Innovació Social.
“Això és la carta als Reis”, diu Josep Oliver, que opina que una definició molt ambiciosa hauria de servir per al país més endarrerit del planeta i per a l’economia més avançada. Per tant, els ODS “tenen aquesta dificultat de capturar realitats de cada àmbit territorial i de cada situació productiva i socioeconòmica”. Les polítiques públiques haurien de tendir a afavorir aquests diferents objectius de desenvolupament sostenible, “aquest és un punt de partida”, però entén que és un ODS, com en general molts d’ells, “molt ambiciosament definit, i perquè la seva ambició és tan gran corren el perill de quedar com una declaració de principis”. El que s’ha de preveure és que “les polítiques que es posin en marxa han d’estar alineades amb aquest objectiu final, per tant, no pot ser que surti una mesura que vagi exactament en contra del creixement inclusiu”.
“Prendre consciència de la importància d’aquest repte” és la clau, segons Simó, que recorda que fa molts anys que es parla de la precarietat laboral, i en concret la que afecta els joves (el 2020 la taxa d’atur en aquest segment de població era del 34% mentre que a la Unió Europea era del 16,9%). “Ho sabem però no fem res, i no fem res perquè no som conscients de les implicacions socials que té per a la democràcia, o no ho prioritzem com a societat. En el fons, la vida sempre és un tema de prioritats.”
Millora tecnològica vs. ocupació
La millora tecnològica i la innovació han de portar una millor qualitat de l’ocupació o deixaran fora del mercat de treball a molta gent? “Totes dues coses”, assegura Oliver. La clau és la formació. Determinats col·lectius dins d’alguns sectors estan ben posicionats, però hi ha molta gent que no tindrà la formació requerida i “amb el sistema educatiu i els nivells de fracàs escolar que tenim ara” aquesta situació “continuarà durant molt de temps”. Per obtenir aquest creixement inclusiu i sostenible “s’hauria de mantenir la política que determinats sectors de baix valor afegit continuïn, perquè si no hi haurà un increment de l’atur no adequat”. Aquest, diu, és el primer efecte que genera el canvi tècnic.
El segon efecte es produeix a mitjà termini i té a veure amb els dos tipus de canvi tècnic que hi ha hagut al llarg de la història: tecnologia complementària amb el treball i tecnologia substitutòria. La primera va tenir lloc a la segona revolució industrial del segle XX, i va afectar sobretot els sectors automobilístic, químic, el ferrocarril o les autopistes. Es necessitaven més enginyers, més operaris, “tothom hi sortia guanyant”. El substitutiu va tenir lloc amb l’arribada de la màquina de vapor a l’engròs a la Gran Bretanya, on les petites empreses que tenien tres o quatre telers van desaparèixer perquè el teler mecànic podia fer la feina de molts més operaris. “Jo m’inclino”, diu Oliver, “per aquesta visió que el canvi tècnic actual té un component de substitució molt gran”. I afegeix: “A curt termini hi ha perdedors del canvi tècnic, molts.”
Simó reprèn la idea que cal una presa de consciència per “generar un pla estratègic seriós i amb una inversió” que permeti generar tant la formació adequada com la creació de llocs de treball. L’economia 4.0, que és la transició a una economia de base digital, implicarà la destrucció de milions de llocs de treball a escala mundial. “Crec que no se’n generaran tants com els que desapareixeran” i únicament seran per a aquelles persones que tinguin les competències per a una economia 4.0. I alerta: “No estem preparant els joves per aquesta economia com ho hauríem de fer.” La preparació per a la quarta revolució industrial “hauria de ser prioritat de país número 1”. I aquí, assegura, pren tot el sentit la definició que fa l’economista indi Amartya Sen sobre la pobresa: penúria de capacitats: “Si no tinc capacitats, no puc accedir a aquestes oportunitats.” Cal ampliar la formació professional de base més tecnològica.
La formació professional
Oliver assegura que som el país que té més llicenciats al mercat de treball, un 45%, mentre que a Alemanya són un 25%. El resultat és una economia over education: “Una pila de gent que està ocupant llocs de treball amb una educació que està per sobre del que el lloc de treball li exigeix.” I mentrestant continua havent-hi una taxa d’atur juvenil a la franja entre els 16 i els 25 anys molt alta, per què? “Doncs perquè l’oferta educativa i la demanda de treball no és l’adequada. L’entrada al mercat laboral dels més joves no la tenim ben encaixada.” Són els joves sense estudis terciaris, mentre que les taxes d’atur dels joves a partir de 25 anys (amb estudis terciaris) comencen a caure: “L’atur dels més joves és el negatiu de la plena ocupació dels llicenciats. Són dos fenòmens vinculadíssims”, assegura.
Simó, per la seva part, explica que s’està fent recerca per determinar quines són les formacions professionals necessàries, però reconeix que hi ha molta formació que s’està impartint actualment i que és pel segle XX; una formació que “ja ha perdut el sentit o que no tindrà ocupabilitat”. Explica el treball que van fer des de la UVic amb la Federació Catalana de Vela. Un estudi de mercat va evidenciar que feia falta gent jove capacitada per fer reparació d’embarcacions i fer de monitors de vela. I es va crear una formació a partir d’aquest estudi. “S’ha de fer un esforç per buscar aquests nínxols d’ocupació”, subratlla.
Creixement en un context de crisi climàtica
El decreixement “no és possible”, assegura Oliver. El 80% dels 7.500 milions d’habitants del planeta volen tenir un nivell de vida “occidental, lògicament, i quan els dius que han de reduir emissions et diuen que el que pesa és tot el CO2 acumulat des de fa 150 anys; no em digui a mi que sigui prudent”. Oliver entén que sí que es podria imaginar un creixement menys intensiu en energia, més economia circular, més reutilització de materials, però “crec honestament que el canvi climàtic està dat i beneït”, assegura. Potser si Europa pren moltes mesures s’escalfarà una mica menys, “però aquest procés no hi ha manera de parar-lo, entre d’altres qüestions perquè té una inèrcia espantosa”.
Oliver ho té clar, els humans som una espècie “molt territorial, que defensem els nostres i, per tant, als altres els esclavitzo, els mato… Això és la història evolutiva i cada espècie té la seva”. Al seu entendre “es necessitaria un canvi de xip de l’ADN. L’espècie és curta de vista, li interessen només els pròxims vint anys”, i un govern global “és un desig, però la biologia de l’espècie no hi col·labora, simplement va en un altre sentit”.
Simó ho veu diferent. Diu que el sociòleg i economista Jeremy Rifkin prediu el col·lapse de la civilització del carboni el 2028. Aquest fet implica una gran revolució, “un salt quàntic cap a l’energia verda” que pot generar milions de nous llocs de treball “en aquells països que siguin capaços de planificar el seu futur”. I esmenta Rabindranath Tagore: “Si vols fer el teu camí recte has de lligar el teu carro a un estel.” “Si el nostre estel és una comunitat sostenible en l’àmbit del canvi climàtic, més inclusiva, apostem per l’economia social i adaptada a la revolució industrial 4.0, tot això és viable, però implica tenir una fita, i llavors orientar-hi tots els esforços.”
Simó assegura que s’estan fent coses “però no amb prou contundència”; si hi ha més consciència “que ens estem jugant la viabilitat econòmica, social i democràtica del país, ho farem”. I cita la filòsofa Marina Garcés i el seu concepte de societat pòstuma, una societat que es pregunta fins quan tindrem societats democràtiques, fins quan hi haurà viabilitat a la Terra arran del canvi climàtic; una situació de certa desesperança i per Simó, cal “una mica més de rauxa i energia”; de recursos “sempre n’hi ha, l’important és com els prioritzem”.
Capacitar en competències digitals
Des de la UVic s’està treballant en un projecte a l’escola Dominiques Vic per capacitar el professorat en impressió 3D i realitat virtual i es fan tallers amb professorat i alumnat. Enguany treballaran en com poden millorar la qualitat de vida d’una nena amb discapacitat funcional creant ortesis i pròtesis en 3D. Salvador Simó explica que van començar a treballar en aquesta escola amb programes de benestar emocional: “Sabem que el rendiment acadèmic està directament relacionat amb el benestar emocional de l’alumnat” i això obre la caixa de Pandora, perquè si no té una bona educació, “la inserció laboral ja es veu complicada” i d’aquí es va veure idoni treballar per capacitar per a la quarta revolució industrial.
El PIB i el grau de benestar
Determinar la riquesa d’un país mitjançant l’índex del PIB reflecteix el grau de benestar de la societat d’un territori? El PIB és correcte però cal complementar-lo amb altres indicadors. Per exemple, la pobresa és també una percepció subjectiva, no només un indicador quantitatiu. En aquest sentit, Salvador Simó destaca la definició de pobresa d’Amartya Sen com a penúria de capacitats, per exemple, no poder donar als fills l’educació que volem. Quan mesurem la riquesa, els indicadors han de ser complementaris. Simó remarca per exemple que el benestar mental d’una comunitat “són indicadors molt interessants a tenir en compte quan mesurem la riquesa d’aquesta comunitat”.
Per la seva part, Josep Oliver considera que les famílies entenen que el seu benestar “depèn d’una manera molt crítica de la seva posició en l’escala de renda”. La primera distribució de la renda es dona entre salaris i beneficis empresarials. L’economista matisa, però, que cal tenir en compte l’actual context de globalització: “La competència global i el canvi tècnic fan que la distribució primària de l’ingrés sigui molt més acotada i amb molt menys marge de maniobra que la que teníem fa trenta anys” i posa l’exemple del que ha passat amb les empreses automobilístiques a Catalunya.
La segona distribució és en la que intervé l’Estat, que determina la fiscalitat i els serveis públics que finançarà. I aquí apunta el cas dels Estats Units: “Si ets prou ric que no tens salari, no pagues impostos, com Elon Musk i qualsevol d’aquests rics que tots coneixem”, perquè tots els diners deriven de beneficis empresarials que, a través de les empreses, es reinverteixen. O el cas de Warren Buffett, que en un moment concret va reconèixer que era un escàndol que la seva secretària pagués més impostos que ell (ella pagava un 35% i ell, 0). Per tant, aquí són decisives les polítiques fiscals de cada país. Oliver apunta que a l’Estat espanyol la distribució “és molt desigual”.
El context VUCA: volàtil, incertesa, complexitat i ambigüitat
Dos anys de pandèmia global, com han afectat la salut psicosocial de les persones? Abans de la pandèmia en l’àmbit de la salut mental “ja estàvem malament, i la pandèmia ha agreujat més aquesta situació”, diu Salvador Simó, que assegura que les persones no estem acostumades a viure en un context VUCA i recorda el psiquiatre i filòsof austríac Viktor Frankl, que deia “jo per poder portar un projecte de vida necessito crear un projecte de vida amb sentit”, si no, diu Simó, “puc caure en una depressió, en el suïcidi o en una addicció”. I fa referència especialment als joves: “Si soc un jove, necessito tenir una inserció laboral que em permeti tenir una projecció de futur.”
Quan la pandèmia “ens està posant contra les cordes i en què moltes vegades no sabem què passarà demà, aquesta incertesa està soscavant un dels fonaments del benestar emocional de les persones, que és aquesta capacitat de desenvolupar un projecte de vida amb significat”.
Simó reclama promoure una societat basada en la salut mental, perquè per exemple moltes baixes laborals hi estan associades (depressions, ansietat) “i tenen una factura brutal”.
Josep Oliver considera que en l’àmbit econòmic, el xoc de la covid va ser el 2020 i els primers mesos del 2021. L’any passat “ja va ser un any de recuperació franca”. Catalunya i l’Estat espanyol no s’han acabat de recuperar a causa del pes de les activitats de serveis personals, que representen entre un 35% i un 37% de tota l’ocupació “i això són deu punts més del que pesen a Alemanya o França”. Els serveis personals són la suma de comerç, hostaleria, transports i activitats recreatives i vinculades al turisme.
Mirant cap al futur, “el tema de fons és si la pandèmia haurà desaparegut. Hi ha incerteses i això afecta la inflació”, diu Oliver. Segons el Banc Central Europeu a la inflació li costarà més del que s’esperava tornar als valors previs a la covid.
“Ja estem sortint, però cap a on? Els Next Generation són la gran esperança blanca, molta gent diu que això serà el canvi del model productiu… jo en el curt termini no ho veig possible.” Compara el model econòmic d’un país amb l’estructura òssia d’una persona, “si s’ha de corregir, necessita temps”, i si hi ha un pes important de la població que treballa en serveis personals, “en el curt termini els has de donar feina”. Els fons, per tant, si fomenten la inversió productiva, si permeten que determinats sectors creixin més “anirem veient modificacions, però a mitjà termini”, conclou.Els experts quan parlen de la conjuntura actual parlen d’un context VUCA (volàtil, incert, complex i ambigu). El terme, explica Salvador Simó, va sorgir dels militars nord-americans desplegats a l’Afganistan quan havien de descriure l’entorn en què es trobaven. “Vivim en un món VUCA” que contínuament està canviant i les societats que no siguin capaces de gestionar aquest canvi econòmicament i social, en l’àmbit de la salut mental, de benestar de les comunitats, “ho passaran molt malament”, perquè “la vida és com és, no com ens agradaria que fos”.
En aquest context incert, i en un canvi de model econòmic, seria viable l’emprenedoria social? Per Josep Oliver, en termes macroeconòmics tenen massa poc pes. Per ell tindria més sentit reforçar “des de les institucions públiques” l’obligació de les grans corporacions de tenir responsabilitat social. En aquest sentit, apunta que hi ha inversors de grans companyies farmacèutiques “que ara estan fent uns beneficis extraordinaris” que demanen a les corporacions que vinculin els pagaments als seus directius a l’extensió de la vacuna al Tercer Món. O com la Shell, que s’ha proposat compensar en els propers vint anys el CO2 que ha estat emetent. I està convençut que els governs podrien fer creure les grans corporacions “en l’àmbit de la Unió Europea, ja ho crec que sí. És capaç d’enfrontar-se a Microsoft i fotre-li una multa de centenars de milions d’euros, o a Google. N’és capaç, però el que passa és que hi ha molts lobbies”.
En el punt de la responsabilitat de les grans corporacions també hi coincideix Salvador Simó, que recorda la darrera campanya publicitària de la marca Levi’s, que promociona uns texans que duren molt més temps, en contraposició a les compres compulsives de roba que es promouen, i en aquest sentit “s’està produint una transformació molt important”.
Simó és fermament partidari de les petites i mitjanes empreses i, sobretot, de l’emprenedoria social: “La finalitat única i exclusiva de l’empresa és acumular capital a qualsevol preu. Sigui per crear precarietat social, externalitzant al Tercer Món, on paguen sous de misèria, desforestar…” En canvi l’emprenedoria social “és buscar solucions innovadores als principals problemes de la humanitat: atur juvenil, manca d’inserció de persones amb problemes de salut mental, ecologia…”. A partir del context actual, des de l’aquí i l’ara, l’emprenedoria social suposa “transformar radicalment l’economia, perquè estem transformant l’ànima”.
Un exemple que posa Simó és el projecte BioArtCafè, endegat entre la UVic i Osonament: una cafeteria a l’edifici d’Osonament que fomenta la inserció laboral de persones amb problemes de salut mental i que també incorpora la filosofia dels productes de km 0, perquè disposen d’un hort ecològic que abasteix l’establiment. L’objectiu del projecte és crear ocupabilitat.
Pandèmia, salut mental i recuperació econòmica
Dos anys de pandèmia global, com han afectat la salut psicosocial de les persones? Abans de la pandèmia en l’àmbit de la salut mental “ja estàvem
malament, i la pandèmia ha agreujat més aquesta situació”, diu Salvador Simó, que assegura que les persones no estem acostumades a viure en un context VUCA i recorda el psiquiatre i filòsof austríac Viktor Frankl, que deia “jo per poder portar un projecte de vida necessito crear un projecte de vida amb sentit”, si no, diu Simó, “puc caure en una depressió, en el suïcidi o en una addicció”. I fa referència especialment als joves: “Si soc un jove, necessito tenir una inserció laboral que em permeti tenir una projecció de futur.”
Quan la pandèmia “ens està posant contra les cordes i en què moltes vegades no sabem què passarà demà, aquesta incertesa està soscavant un dels fonaments del benestar emocional de les persones, que és aquesta capacitat de desenvolupar un projecte de vida amb significat”.
Simó reclama promoure una societat basada en la salut mental, perquè per exemple moltes baixes laborals hi estan associades (depressions, ansietat) “i tenen una factura brutal”.
Josep Oliver considera que en l’àmbit econòmic, el xoc de la covid va ser el 2020 i els primers mesos del 2021. L’any passat “ja va ser un any de recuperació franca”. Catalunya i l’Estat espanyol no s’han acabat de recuperar a causa del pes de les activitats de serveis personals, que representen entre un 35% i un 37% de tota l’ocupació “i això són deu punts més del que pesen a Alemanya o França”. Els serveis personals són la suma de comerç, hostaleria, transports i activitats recreatives i vinculades al turisme.
Mirant cap al futur, “el tema de fons és si la pandèmia haurà desaparegut. Hi ha incerteses i això afecta la inflació”, diu Oliver. Segons el Banc Central Europeu a la inflació li costarà més del que s’esperava tornar als valors previs a la covid.
“Ja estem sortint, però cap a on? Els Next Generation són la gran esperança blanca, molta gent diu que això serà el canvi del model productiu… jo en el curt termini no ho veig possible.” Compara el model econòmic d’un país amb l’estructura òssia d’una persona, “si s’ha de corregir, necessita temps”, i si hi ha un pes important de la població que treballa en serveis personals,
“en el curt termini els has de donar feina”. Els fons, per tant, si fomenten la inversió productiva, si permeten que determinats sectors creixin més “anirem veient modificacions, però a mitjà termini”, conclou.
Pobresa salarial i productivitat
A l’Estat espanyol, tot i haver-se apujat el salari mínim, es dona la paradoxa que moltes persones que treballen a temps complet no arriben a final de mes i s’empobreixen cada any una mica més. Josep Oliver diu que l’objectiu del govern és que el salari mínim arribi a la mitjana de la zona euro, que és el 60% del salari mitjà. Opina que si hi ha molta ocupació vinculada a serveis de baix valor afegit, “probablement els salaris es poden augmentar una mica, però la millora del benestar i l’erradicació de la pobresa salarial només pot venir dels increments de productivitat” i afegeix que “això explica per què a Alemanya els salaris són com són; no és que siguin més generosos… és que són més productius!”.
El problema de la productivitat “està llastrat perquè tens una estructura productiva d’empreses molt petites, diminutes, amb baixa formació i molt vinculades als serveis personals”. Oliver considera que el que fa el govern ara “és l’adequat; anar molt més enllà d’aquí aniria en contra de l’ocupació, inevitablement”. L’educació de la mà d’obra, el fracàs escolar i la poca formació professional, per una banda, i, per l’altra, moltes persones llicenciades que no troben l’ocupació per a la qual estan preparades conformen una “dualitat”.
Sobre la pobresa salarial Salvador Simó apunta que és un dels dos problemes; l’altre és l’atur. “Que hi hagi salaris dignes és un punt de partida. Una persona que treballi a jornada completa ha de tenir la possibilitat d’arribar a final de mes i viure dignament.” Subratlla que hi ha persones que estan cobrant “autèntiques barbaritats” mentre que hi ha gent “totalment precaritzada”.
Aquí hi afegeix un altre aspecte: els costos dels serveis. Considera que el govern hauria de regular uns preus que ara estan desbocats (els gas i l’electricitat): “En depèn el benestar de les llars, però també de les petites empreses.” Simó recorda que totes aquestes companyies “que ara estan sagnant els ciutadans, abans eren públiques”. La precarietat, però, no afecta només les persones adultes. Les joves també tenen la desgràcia de conèixer-la molt bé.
{{ comment.text }}