Jordi Monteys és enginyer industrial. Va arribar de Barcelona l’any 1972 per treballar a Roqué, “el 18 de juliol vaig començar”. En va ser director tècnic i responsable d’instal·lacions d’alta tensió. A sota d’ell en l’escalafó hi tenia Jacint Rovira, de Manlleu i format com a enginyer en telecomunicacions, que va substituir en part al càrrec quan Monteys es va jubilar el 2011. Ell hi va entrar el 1972, després de treballar a Telefónica a Madrid un any. El seu pare era operari i la seva dona també hi treballava, al departament de recursos humans. Es va jubilar l’any 2014, amb gairebé 67 anys.
Tots dos coincideixen a definir la història dels darrers anys de l’empresa de “capitalisme pur”. Hi va haver un moment, diuen, que es va passar de veure la rendibilitat de l’empresa en els beneficis industrials a veure-la “en el benefici dels accionistes”. I això, recorden, va passar quan l’empresa va ser americana, del grup General Cable, i especialment, afegeix Rovira, “amb Greg Kenny de director general. Perquè el seu predecessor era enginyer, venia del món del cable i sabies que ensenyant-li un cable o el que volies fer ho entendria. En Kenny, ja no, era un economista”. General Cable es va dedicar, diuen, a comprar empreses en llocs exòtics com Argèlia, la Xina, el Vietnam i “fins i tot en van fer una a l’Índia”, però no funcionaven. Les accions van pujar fins que es van “adonar que no rendien i llavors el preu va començar a baixar fins el que li va interessar a Prysmian comprar”, afegeixen. És el seu resum del que ha passat. Una compra per “menjar-se” la competència. “El preu de les accions van per índexs i els financers només miren això”, afegeix Monteys. Els americans eren així, diu, deixant de banda el producte. A diferència de la BICC, en què tots els directors eren enginyers i “es discutia sobre el producte”. Moneys recorda també el moment que els directius de les empreses del grup a Espanya es van quedar les fàbriques amb un sistema “semblant a l’americà. Van passar a ser amos de l’empresa per vendre-se-la”. (Aleshores es va dir que era per salvar les empreses de capital estranger però van tornar a mans americanes pocs anys després.)
Igualment reconeixen que, amb uns i altres, es va anar innovant contínuament. “Amb els anglesos costava més perquè eren molt tradicionals”, diu Monteys, i Rovira afegeix que “potser no es va crear mai un producte nou però es van anar fent evolucions i millores. Fàcil no era perquè tot demana temps, error i coneixement”, puntualitza. A part, també pensen que la ubicació a Manlleu no ha ajudat en la viabilitat de l’empresa. “Hauríem de tenir el Ter navegable”, diu Rovira, “com la fàbrica francesa que té el Sena al costat i pot fabricar 30 quilòmetres seguits de cable que carrega directament a unes barcasses i van cap al nord pel riu”.
Lluny queden els dies de Conductores Eléctricos Roqué, on el pare de Rovira va treballar abans i després de la guerra “tot i que ell havia lluitat a la part republicana. En això, Roqué no va fer diferències”. Era una manera ben diferent de portar la fàbrica. Monteys recorda que si no hi havia feina, els treballadors pintaven la fàbrica… però no es feia fora ningú. I com diuen tots dos, el futur –com el passat– del cable dependrà de la construcció.
Maria Engràcia Sala: “Era una empresa d’èxit pel factor humà”
L’any 1971, Maria Engràcia Sala, de Torelló, va marxar a Londres per aprendre anglès. La seva intenció era fer parada a Catalunya i tornar a marxar “cap a Austràlia”. Però a la fàbrica de Roqué de Manlleu hi van entrar de socis els anglesos de la BICC i buscaven una secretària que sabés parlar anglès. Austràlia es va quedar on era i Sala va entrar a treballar-hi el 1972 i s’hi va quedar fins a la seva jubilació, l’any 2011. De fet, “em van fer l’última prova un dilluns i l’endemà ja vaig anar a treballar”, explica mentre defineix l’empresa com “una empresa d’èxit pel factor humà” i destaca especialment l’etapa de Leslie Parris, el darrer director anglès i el que hi va estar més anys, “una persona meravellosa, molt propera i avançat al seu temps”. Per ella, una de les claus és que era enginyer i un “economista” i explica com l’etapa de la BICC va ser una època daurada perquè “a la gent li agradava la feina i hi posava tot el seu ofici i hores. Quan es buscava alguna solució tècnica deien ‘a Manlleu ho faran’, i ho feien”.
Sobre el tancament, Sala considera que “no hauria d’estar permès per llei que es tanqui una empresa simplement perquè és la competència i no es tingui en compte la bona feina que s’hi fa”. Ara la seva sensació és de “tristesa, perquè fa molt mal la manera com ha anat tot”. Reconeix que amb els canvis de propietat, tota va anar canviant, però com que es mantenien els encarregats “de sempre” es conservaven els valors.
{{ comment.text }}