El seu somni era París, però quan hi va poder anar, era per emprendre el camí de la retirada. A ‘París érem nosaltres’ (Columna), el periodista i escriptor Andreu Claret hi parla del seu pare. Un home que era gairebé mític, però del qual ell en sabia més com a personatge que com a persona. En la novel·la, guanyadora del Premi Ramon Llull d’enguany, explica qui era l’Andreu Claret pare i sobretot com va viure els anys crucials de la guerra i de l’exili a França.
La història de la seva família paterna comença a Súria, quan la vida del poble s’aboca a la mina de potassa. Aquests dies n’hem parlat, arran el tràgic accident que hi va haver…
El meu pare neix al poble vell de Súria, davant del castell. Tancat, amb una vida molt pautada. I difícil: el seu pare era un pagès, i havien viscut força bé fins que la filoxera va afectar les vinyes. Va ser una catàstrofe. La vida es va enfosquir: la relació amb els propietaris, amb l’Església que els donava suport, amb la monarquia que ho aixoplugava tot… El descobriment de la potassa ho va canviar tot. Les expectatives de la gent. La vida de tots els suriencs, treballessin o no a la mina, va venir determinada per aquesta. El trauma d’aquests dies demostrava que encara és així. El pare hi havia baixat a fer feines de fusteria, i ja m’explicava que hi havia ensorraments, però això semblava feliçment superat.
Andreu Claret i Casadessús va intuir que tot el canvi que aportava la mina li obria aquell món tancat?
Ve a ser una metàfora del país. Això passava en els començaments de la dictadura de Primo de Rivera. Hi ha gent que va tenir por i altres que hi van veure una oportunitat, com ell. Es va enganxar amb els belgues que van arribar al poble. I amb ells va aprendre a jugar a billar.
Va fer-se amic de personatges singulars, com en Quadreny?
Li va obrir la perspectiva. Li deia que havia d’anar a Barcelona, el va treure de la mentalitat tancada. Sap això que es diu ara que un altre món es possible? Doncs això: va entendre que no s’havia de viure sempre com el pare o l’avi.
I se’n va anar al poble del costat, a Rajadell, a fer de fuster.
Un poble més petit, però ho veu com un pas per independitzar-se. D’allà, a Manresa. Eren uns anys d’esperança: després de la dictadura va haver-hi molta esperança. La República no va ser només una il·lusió per un règim polític, sinó per un gran canvi. He volgut utilitzar la figura del meu pare per expressar-ho.
De fet, ja havia escrit sobre tota aquesta època: El secret del brigadista, La caiguda de Barcelona…
Aquesta novel·la no pretén ser una biografia del meu pare, però sí que després d’haver escrit tres novel·les sobre la República i la Guerra Civil, volia acabar parlant no de la història amb h majúscula sinó de les històries de la gent. Vaig començar a pensar en personatges de ficció, però em vaig adonar que els tenia a casa mateix. I que a través d’ells podia explicar allò que volia: què havia passat a la primera part del segle XX i sobretot en els anys que van del principi de la Guerra Civil espanyola al final de la Segona Guerra Mundial.
Seguim amb la vida del seu pare. El trobem iniciant la seva vida política Manresa, seguint els oradors que passaven per la ciutat.
Manresa era un centre de molta empenta intel·lectual. Estar a l’Ateneu, llegir la premsa, sentir els intel·lectuals… per a ell tot això va ser una empenta molt gran.
Amb Companys li va passar una mica això. El troba una mica desmanegat, però el sent parlar i hi connecta. Què li va veure?
Hi ha dues coses que l’impacten. El seu origen, encara que Companys és d’una família més benestant. Però coneixia la problemàtica de la terra, i hi estava molt identificat. I una altra cosa que l’impacta d’ell és la seva condició obrerista. Aquesta era la història del meu pare: estava entre els pagesos de la rabassa morta i els obrers de la mina. Sense ser un d’ells, tenia un gran respecte pels treballadors. La República, la veia com una cosa d’obrers i pagesos, la base del republicanisme de Catalunya.
Companys li fa confiança extrema. L’any 1937 l’envia a solucionar un conflicte greu a La Fatarella, on uns anarquistes havien mort 34 pagesos acusats de ser quintacolumnistes. Andreu Claret havia d’intentar que es fes un nou ajuntament i refer un mínim de relacions.
L’havia vist molt decidit. Companys ja sabia que si hi enviava algú de la Generalitat, no el rebrien bé. El pare estava convençut, en canvi, que allò ho podia arreglar amb la paraula, sense els Mossos, només amb una persona de la seva confiança. Arriba a un poble traumatitzat, crida la gent a la plaça i no surt ningú… es posa a parlar amb un arbre. És una època de pistoles de violència, en què sembla que la paraula hagi perdut tot el seu valor i ell segueix convençut que la paraula pot resoldre situacions inversemblants. Tota la vida ho mantindrà. De jove havia comprat una pistola a Manresa i la llença quan es proclama la República.
Per què creu que tenia aquest poder de convenciment?
Perquè mai no feia discursos polítics. Eren humanistes, basats en el bé comú, en una idea de fraternitat… no es va fer francmaçó fins al final de tot, però les seves idees eren molt pròpies de la francmaçoneria. Però és curiós que aquest poder de la paraula no el va saber utilitzar, de jove, en la seva vida privada. La seva vida abans de conèixer la meva mare va ser un desastre, amb un primer matrimoni de conveniència. Quan ha de parlar amb la seva dona, aquest home que va parlar amb la FAI i la Gestapo, no sap què dir. És molt propi de la seva època: uns homes que es menjaven el món però que no havien fet la revolució en el seu àmbit personal, que seguia dominat per la tradició.
Què el va fer canviar?
Em sembla que al conèixer la meva mare. Va descobrir el sentiment de l’amor, i que això també formava part de la vida. Abans no sabia què era… ni li interessava gaire. Però llavors aquell home que ha viscut la guerra, una retirada delirant, els primers moments de l’exili i l’ocupació alemanya de França, s’humanitza! La meva mare va ser determinant en la segona part de la seva vida.
El seu pare hauria volgut que Companys no es quedés a la França ocupada pels nazis…
A Companys el van enxampar els alemanys perquè no es va voler moure de la Bretanya, per estar a prop del seu fill, en Lluïset. El meu pare i altres es van moure cap al sud. La França de Pétain no oferia gaire garanties tampoc, però era millor que estar sota la bota alemanya. La humanitat que va tenir Companys, que es quedés pel fill, va impressionar molt el meu pare. Miri, ell va ser d’Esquerra fins al final de la seva vida, però els partits no l’entusiasmaven gaire. Ell creia en les persones, i al llibre se’n veuen unes quantes que van ser determinants per a ell.
Pau Casals, per exemple. Va creure que era l’única persona que, a l’exili, podia aconseguir una certa unitat.
És evident que era una actitud ingènua, perquè Casals no era polític ni li interessava fer-ne. Davant del drama de l’exili, ningú podia refer la unitat de totes aquelles peces sense una certa mà de ferro. I això va ser Tarradellas, el que ho va aconseguir. Però Casals era un humanista, i el meu pare pensava que era l’humanisme, el que podia actuar com a ciment de l’exili. El va defensar a totes. També coincidien perquè Casals no era radical en la seva ideologia, mai no va ser comunista ni anarquista ni tan sols separatista. Però sí que era radical en els seus principis morals bàsics. Per exemple, que Franco era resultat d’una aixecament contra un govern legítim. I el meu pare era així: en les idees polítiques, moderat, però en els principis morals, radical.
Reflecteix a la novel·la l’ambient de l’exili republicà i catalanista en els primers anys, a França. Seria agosarat dir que era tòxic?
Soc nascut a l’exili, però és un lloc tòxic, o ho era en aquell moment. I ho deia Carner. És un lloc de privacions, d’incomunicació… ara seria diferent, però en aquell moment això ho complicava tot. Tarradellas a Ginebra, Companys a la Bretanya, altres a Londres o a Mèxic. Era un ambient d’enveges, d’enraonies. La qüestió de la distribució dels diners va fer un mal terrible, tothom va acusar el pobre Companys d’haver-se’ls quedat, quan no tenia ni un duro. Fins i tot van acusar Pompeu Fabra. És un món malsà, on moltes persones treuen el pitjor d’elles mateixes. I això, al meu pare el preocupava extremadament. Quan va veure com maltractaven Companys, es va apartar de la política. Ara n’hem fet un sant, però abans de la seva detenció, el president va ser un home molt maltractat. Sap què passa? Que a l’exili tens moltes hores per pensar, ja no estàs en condicions de tornar al teu país, i vas rumiant per què ens han derrotat, com hem perdut… fins i tot tendeixes a somiar aventures que no porten enlloc, com la invasió de la vall d’Aran. Quan hi havia aquestes discussions, el meu pare donava un cop de puny sobre la taula. “Parem la discussió, que la guerra no l’ha guanyada Franco, sinó que l’hem perdut nosaltres.”
Però dels somnis dels exiliats n’hi havia un que semblava prou possible: que el final de la Segona Guerra Mundial portés també al final del règim de Franco.
Això sí que ho van pensar tots, i era força natural. Franco era l’aliat de Hitler i Mussolini i si aquests perdien la guerra, Franco perdia també. Un dels traumes més grans de l’exili va ser comprovar que això no era veritat, que el món s’havia capgirat. Començava la guerra freda, i Espanya es convertia en una trinxera d’Occident en aquest context.
El seu pare es va adaptar a la situació, fins i tot en la França de Vichy tutelada pels nazis. Explotava la fusta dels boscos, però ho aprofitava per llogar gent que així no acabaven als camps nazis.
Cap a set-centes persones, va treure dels camps. El meu pare m’ho havia explicat i al principi no ho entenia gaire. Pensava com s’ho feia, si tenia un tracte amb els alemanys… i sí, el tenia. No directament sinó amb aquest personatge, el Papa Otto, que no és de ficció. Ell els treia i el meu pare els subcontractava, per dir-ho d’alguna manera. Tenia la capacitat de sentir-se lliure, fins i tot sota una dictadura. Hi ha qui tendeix a empetitir-se, i esperar que passi el mal temps. Però ell no. Aquest llibre és una història d’amor i de superació. No sé si avui en diríem emprenedoria, però en tot cas era mig d’això i mig d’aventura.
Ho demostra com, després, va anar a Andorra i s’hi va obrir camí. Quan Andorra era un món molt tancat.
Sí, ho era. Però la Súria on ell havia nascut, també. Però l’Andreu Claret creia en el progrés de la història i sempre trobava la porta de sortida.
Constata que l’Andreu Claret Casadessús era conegut, per molts motius. L’home que va baixar d’Andorra amb les màquines llevaneus per rescatar Barcelona de la nevada del 1962. El promotor del túnel del Cadí. Tenia un pare gairebé mític, però vostè no el coneixia més enllà del mite. És dur, com a fill?
Necessitava conèixer l’home. Quan algú desenvolupa una activitat tan frenètica com el meu pare, les gestes acaben amagant l’home. Tothom es fixa en el que fa, no en el que és. Un cop mort, vaig escoltar les 25 hores de gravació que en tenia, on jo hi parlava com a fill però també com a periodista. I em fixo en els silencis. Per exemple, que li és molt difícil reflexionar sobre la vida privada abans de conèixer la meva mare. De qui sempre en parla molt bé, però no acaba de reconèixer el paper central que va tenir en la seva vida. Darrere del personatge, s’hi amagava un home que no era d’una sola peça. Que tenia les seves contradiccions i febleses. I són aquestes les que més m’han interpel·lat. Estic satisfet d’haver-les resolt bé, perquè m’han portat a parlar fins i tot amb una part de la família amb qui no tenia contacte. He recuperat les relacions. La literatura pot servir per a moltes coses, però si a més serveix per refer ponts a la família, és fantàstic. Penso que ara l’he entès, el meu pare, que sé què l’havia impulsat a fer tantes coses, a moure’s amunt i avall.
Era una persona bàsicament lliure?
Sí. I ho he identificat amb la mentalitat del rabassaire. Algú que volia només justícia en la relació amb el propietari, i a partir d’aquí, que el deixessin fer, que ja se’n sortiria. És una figura que ha estat poc estudiada, i sobretot poc novel·lada, a Catalunya. En canvi, és una de les bases de com és el català. El seny i la rauxa que deia Jaume Vicens Vives és el del rabassaire. Que no és el mateix que el sentiment del proletari, perquè el rabassaire no està tan enquadrat, encara que els dos moviments s’arribin a trobar en alguns moments. El rabassaire és capaç de tenir una actitud conservadora, però d’enforcar el propietari si li és injust. I l’indigna l’alineació de l’Església, la monarquia i els propietaris, tal com li deia. El meu pare se sentia una mica vergonyós d’alguns dels moments més anticlericals de la seva trajectòria. Els lectors trobaran, per exemple, l’episodi d’un discurs molt menjacapellans que fa el meu pare a Moià. Pensi que en molts llocs, l’Església feia un discurs absolutament alineat amb el poder.
El seu pare va ser un gran jugador de billar. Quan albira el final, li dona a vostè el seu tac, com qui passa el testimoni. És una escena emotiva.
I llàstima que sigui més una metàfora que altra cosa, perquè soc molt mal jugador de billar…
{{ comment.text }}