Aprendre a garrotades

Què va dinar ahir o com anava vestit potser s’ho hauria de pensar dues vegades, però Josep Bonsoms té records molt vívids dels anys d’escola. Les pallisses que els clavava el mestre li han quedat gravades a la memòria i recorda amb detall els maltractaments en una època en què era habitual picar amb el regle però no fuetejar els alumnes o omplir-los el nas de gomes d’esborrar, dos exemples del calvari que van viure a l’escola de Vilallonga a principis dels seixanta. Un cop va marxar el professor, al cap de cinc anys d’haver-hi arribat, tot va ser silenci, però alguns dels antics estudiants han relatat les agressions després que TV3 emetés El monstre de Banyoles, un documental que ressegueix la violència i els abusos perpetrats pel mateix mestre en una escola de la capital del Pla de l’Estany. Del seu pas pel Ripollès n’ha passat més temps, sis dècades, és a dir que els nens i nenes que va maltractar tenen ara entre 60 i 70 anys. Bonsoms en va ser un i els records el porten a equiparar-lo amb un dimoni: “Una vegada, amb uns companys vam agafar maduixes d’un hort. Ens van enxampar i a l’escola el mestre em va començar a fotre garrotades: amb una mà em picava i amb l’altra m’aguantava.” Encara avui recorda que la pallissa el va deixar abatut dos dies, amb molt mal de cap i sang que li rajava per les orelles. Els maltractaments podien començar així, arran d’una trapelleria de l’edat, però molts també arribaven sense excusa. Cap motiu aparent més enllà que el professor s’hagués llevat amb el peu esquerre. “Baixava l’escala [vivia a sobre l’escola] i ja sabíem que algú acabaria llepant”, explica Bonsoms. D’episodis en té molts de gravats: el va apallissar perquè jugant a mistrac al carrer –fet i amagar– no l’havia saludat o li va pegar amb un ferro de l’estufa perquè, atemorit, s’havia intentat escapolir de classe. El mestre també estavellava compassos de fusta a l’esquena dels alumnes o va entaforar gomes d’esborrar al nas d’un nen que després va haver de ser atès pel metge de Camprodon. A un altre el va deixar inconscient clavant-li cops de canya. El clima era de terror absolut, fins al punt que alguns es feien pipí a sobre quan els tocava llegir. Les divisions, Bonsoms les tenia creuades: “Posava números a la desesperada, mirant d’ensopegar-los perquè em deixés en pau. Estava tan espantat que era impossible que n’aprengués”. Un cop es va empollar la lliçó sencera, de cap a cap, per assegurar que no li podria retreure res, però el mestre “se’n va adonar i en comptes de preguntar-me pel principi ho va fer pel final. El que m’havia preparat no em va servir”. Els maltractaments podien ser també situacions d’escarni públic, fent passejar els alumnes pel carrer amb unes orelles i un cartell dient “soy el más burro de la escuela” o col·locant-los al davant de tota la resta amb els braços en creu i aguantant llibres amb el palmell de la mà. “Al damunt hi posava un tinter i pobre de tu que en caigués ni una sola gota”, recorda. L’amenaça, a diferència d’altres escoles, no implicava només mastegots, sinó pallisses amb cordes o lligar-los al pupitre amb filferro. Agressions que transcendien el cop, ja que el mateix Bonsoms apunta que durant una època “em tocaven una mica i de seguida em rajava sang del nas”. La connivència de la gent del poble amb escenaris d’una violència i brutalitat extremes l’emmarca en l’època, el silenci gris de la postguerra, i el poder que tenien aleshores capellans, alcaldes i professors. “Quan algú intentava denunciar-ho, sempre trobaven la manera que callés”. Als nens i nenes amb més sort els van canviar d’escola, però la majoria continuaven a mercè d’un mestre que es va acabar convertint en justicier: si els infants feien una trapelleria, els mateixos veïns acudien a ell perquè apliqués la seva particular manera de redreçar-los. També l’autocensura va ser important per perpetrar un malestar que s’allargaria cinc anys: el primer que aprenien els nens i nenes era a callar. Els més grans ja els havien advertit que vindrien més pallisses. I que la dissidència es pagava amb cops. A la pràctica això volia dir netejar-se la sang tant com fos possible abans d’entrar a casa o posar-se directe al llit en acabar les classes. Anar a l’escola es va convertir en un suplici per a molts, però Bonsoms no estava tranquil ni fora de les quatre parets de les aules: al mestre el va rebatejar com a greno, una espècie de dimoni, i se l’imaginava a dins de casa. Una casa on era incapaç d’entrar si sabia que no hi hauria ningú. “Si la família era fora, a treballar, no dinava o com a molt pujava corrent a buscar un tros de pa”, recorda. D’hores amagat a sota un pont n’hi va passar moltes i era feliç, en canvi, el dia que l’obligaven a sortir amb les vaques o a feinejar amb el cavall: “Intentava fer-lo anar més a poc a poc, només desitjava que ja hagués passat l’hora, que fos massa tard per anar a l’escola”. Cinc anys després, quan el mestre va marxar de Vilallonga, al poble hi va arribar un altre professor que picava amb el regle: “A nosaltres ens semblava la glòria”. Les pallisses van quedar tancades amb pany i forrellat a la memòria, però Bonsoms està convençut que van influir en el fet que deixés d’estudiar. Tenia por dels llibres. Amb 13 anys ja treballava a França, on va conèixer un pagès que li oferia fer-se càrrec del negoci. La condició era, però, que abans estudiés. I no s’ho va pensar ni dues vegades: obrir apunts i llibretes l’atemoria tant que va preparar les maletes i se’n va tornar a casa. Seixanta anys més tard algú li ha suggerit que el que hauria de fer és perdonar, però no pot. I diu del documental de TV3 que el que més greu li va saber són les declaracions de l’exdirector de l’escola de Banyoles. Rafel Ponsatí demanava aturar el mal contra el mestre, “perquè ja l’està pagant”, però Bonsoms voldria explicar-li que “nosaltres no en teníem cap culpa i l’hem pagat durant més de cinquanta anys, aquest mal”. Un cop el professor va deixar el poble, ell no hi va tenir cap contacte excepte comptades ocasions en què hi tornava de visita, però recorda que un company se li va llançar a sobre pel carrer, preguntant-li per què no els apallissava aleshores, quan ells, ja grans, s’haurien pogut defensar. Episodis que van anar quedant enterrats a la memòria i que Bonsoms considera que el van deixar “immunitzat. No he trobat mai res més que em faci por de veritat”. El que sí que li reca és no tenir totes les respostes: “M’agradaria saber el perquè, el motiu que el portava a picar-nos tant.”

Aprendre a garrotades

Vic acull el vuitè fòrum de seguretat alimentària, centrat en la intel·ligència artificial

Centelles instal·larà càmeres de videovigilància per millorar la seguretat

“Ens sentim molt beneïts amb aquest procés”

“En mitja hora em van donar cita. Va ser com un somni”

LA PREGUNTA

Comparteix la decisió dels docents de rebutjar el preacord i tornar a les vagues?

La família d’una difunta, atrapada al cementiri després de l’enterrament

Operatiu a Calldetenes per un delicte de tràfic de persones

Judit Sardà pren possessió com a alcaldessa de Tona, encara amb retrets de Josep Salom

Ripoll, una de les poques estacions de Catalunya on es pot netejar de grafits els trens

El treballadors de Leche Pascual tallaran diumenge la C-17 a Gurb

Oda a la bardissa, la planta que dona nom al projecte a les Berengueres d'Oló

Tres excursionistes ferits a Vilanova de Sau i Llanars

La C-17, tallada tres quarts d'hora a Gurb, en sentit nord, en una nova protesta dels treballadors de Pascual

Detingut a Taradell per transportar mig miler de plantes de marihuana

Ripoll avisa de les restriccions de mobilitat que comportarà el pas del Tour