Un grup d'experts feren via cap a Vic a cercar Pau Costa, el millor escultor del moment, i encarregaren al seu taller un retaule de grans dimensions

El blau del mar al fons de la Rambla o Riera d’Arenys de Mar em colpeix. Al mig d’uns plàtans d’ombra ufanosos nascuts a la Devesa de Girona, i abans de començar la visita a l’església de Santa Maria, vora la mar prenc la fresca de la marinada en un bonic matí d’estiu. L’any 1686 el bisbe de Vic Antoni Pascual, fill d’Arenys de Mar, dedicà el nou temple acompanyat de veïns i feligresos, del Gremi de Mariners, de la guarda de la Torre de Mar, els de Sant Martí d’Arenys, d’autoritats i del bisbe de Girona. Enmig d’aclamacions els músics havien encerclat el temple fins que va començar l’acte religiós. En acabar, els jurats, els homes del consell, els gremis i els clergues acorden que sempre més la vigília del 30 de juny s’il·luminaria el campanar i, al bell mig de la Riera, es cremaria una bota cedida pel Gremi de Sant Elm. Tradició que ha continuat fins avui, quan es crema una bota, juntament amb les palmes de Rams, en compliment de la prometença feta pels avantpassats. A la primitiva bota s’hi guardaven les joies, els objectes de valor, els títols de propietat i els diners de les aportacions de les confraries que servien per pagar les monumentals obres de l’església de Santa Maria d’Arenys de Mar. En aquesta església hi conviuen, ben encaixats, diferents estils arquitectònics, com l’anomenat a la romana, que era una manera de construir l’art renaixentista aprofitant les primitives estructures gòtiques, i el barroc. L’altar major, d’estil renaixentista amb decoracions geomètriques i un escut d’Arenys, restà inacabat molt de temps per manca de recursos. Al segle XVIII la potència del port, la pesca, la navegació, la construcció naval i el comerç reactiva el creixement econòmic i Arenys creix en població i riquesa. Els seus prohoms i les confraries de Sant Elm, dita dels mariners, i la de Sant Joan, dels pagesos i artesans, creuen que la manera adient de demostrar la pujança de la vila és construir a l’altar major de Santa Maria un monumental retaule barroc. Un grup d’experts i la comunitat de preveres feren via cap a Vic a cercar Pau Costa, el millor escultor del moment, i encarregaren al seu taller un retaule de grans dimensions dedicat a Maria Assumpta, amb la condició que es respectés el sòcol renaixentista amb jaspi de Tortosa, que encerclava l’altar. També incorporaven al projecte els mestres barcelonins Erasme i Félix Vinyals, que daurarien amb fines capes d’or i policromats les escultures del retaule. Pactaren un preu, fitxat davant de notari, de 600 doblers i la data de finalització de l’obra havia de ser abans de 1714. I així sorgí una de les meravelles del barroc català, admirat i valorat arreu, i que potser s’hauria perdut si els prohoms d’Arenys lliurats a la causa austriacista no haguessin negociat amb les tropes borbòniques al final de la Guerra de Successió, quan ho volien encendre tot per venjança. Per protegir el retaule i l’incendi del poble es pagà una contribució i així desviar l’exèrcit al poble veí de Sant Pol de Mar, cremat cruelment. Refeta l’economia després de la guerra, el 1755 encarreguen al mestre d’obres Fortià Anglada, també de Vic, allargar la nau de l’església i construir una elegant façana d’estil barroc amb columnes rococó. A la tarda, mentre pujava al turó de la Pietat, a ponent de la població, anava repetint el vers del poeta fill adoptiu d’Arenys: “Entra la tranquil·la tarda / pel fosc camí de la mirada.” En passar al recinte que Salvador Espriu va convertir en un mite literari, el cementiri de Sinera, la vista esplèndida identifica ràpidament el campanar de l’església arxiprestal de Santa Maria i de fons la massa muntanyosa del Montnegre. A sota, la gran Mediterrània que m’evoca novament, tarda enllà, la veu d’Espriu: “On l’or acaba / tan lentament, banderes / nit enlairada. Escolta una remor / de moltes aigües amb el vent contra tu, / cavalls salvatges.” Novament a baix, a la Riera, l’eix vertebrador del poble des de sempre, hi ha una trobada festiva de puntaires de la costa que ja han armat el coixí per produir la cosa més preuada, aquelles puntes tan exquisides, mentre canten: “A la vora de la mar / hi ha una donzella / que en brodava un mocador / la flor més bella.” Abans de marxar uns coneguts em van invitar generosament a una copeta de Calisay, el licor propi d’Arenys de Mar. Van obrir una ampolla molt antiga i, potser, preservada durant anys per al màgic moment de fer un brindis entre els d’Arenys i un vigatà, recordant el dia que històricament es va signar el contracte que va fer possible el gran retaule, joia del barroc català. Quina delicadesa. Gràcies!

Un grup d'experts feren via cap a Vic a cercar Pau Costa, el millor escultor del moment, i encarregaren al seu taller un retaule de grans dimensions

Aquell dia d’estiu a Sinera