Passat l’episodi més crític de la pandèmia, l’Hospital Universitari de Vic va recuperant de mica en mica les consultes externes i intervencions quirúrgiques, però als dos hospitals sociosanitaris d’Osona, el de la Santa Creu i el Sant Jaume de Manlleu, la “nova normalitat” tardarà més a arribar. Atenen persones grans, fràgils i amb malalties cròniques.
Quin paper porten a terme ara mateix els hospitals sociosanitaris?
Estem en un període de transició en què atenem tant pacients amb la malaltia com d’altres que ja l’han superat o no l’han contret. Això ens obliga a seguir unes mesures de protecció molt estrictes, perquè cal mantenir aquestes persones negatives malgrat estar ingressades en unitats amb positius, on hi ha risc de contagi. Ara mateix preparem un pla de contingència que ens guiarà durant la desescalada, però es veritat que l’estructura de l’hospital, amb una única planta molt àmplia, no ens acompanya a l’hora de sectoritzar els pacients.
Pot concretar com treballen per evitar que es propagui el virus?
Fem un aïllament a la inversa. Quan entrem a l’habitació d’una persona negativa ens posem molt, molt nets de tot el material. En sortir, com que ens desplacem cap a una zona més infectada de Covid-19, no cal que ens tornem a canviar.
Quants pacients amb Covid-19 han atès a l’Hospital Sant Jaume?
105. Fins ara n’hem pogut d’anar d’alta 31, però malauradament també n’hi ha 25 que han mort. De la resta que continuen ingressats, molts ja s’han negativitzat.
En algun moment han arribat al límit de la seva capacitat?
En circumstàncies normals podem acollir entre 66 i 69 pacients. Estrenyent-nos, 72, però no ha calgut ampliar fins a aquesta xifra. Sumant esforços amb la Santa Creu i el pavelló Vic Salut hem pogut donar resposta a les necessitats de l’Hospital Universitari.
Vostès atenen sobretot persones grans i fràgils. Com es van preparar per entomar la pandèmia?
L’escalada de casos va ser molt ràpida. Vam donar d’alta tots els pacients negatius que estaven en condicions de marxar cap a casa, però d’altres havien de continuar ingressats. Durant aquests dos mesos n’hi ha que s’han mantingut negatius i alguns que han contret la Covid-19. Tal com deia, ara estem en període de transició, atenent tant persones amb el virus com d’altres que ja l’han superat o que no s’han arribat a infectar.
A l’Hospital Sant Jaume gairebé la meitat de la plantilla ha patit la Covid-19. Han analitzat per què?
Hi donem moltes voltes. Com ha passat arreu del món, aquest virus ens ha anat sempre per davant. Ara sabem que hi ha portadors asimptomàtics, gent que probablement va compartir i treballar en espais amb altres persones estant ja contaminada. En aquest període no presentaven símptomes, o no els reconeixíem com d’alarma perquè ens faltava informació, i els contagis van avançar com una cadena. Als hospitals sociosanitaris els professionals treballem de forma molt conjunta i això segur que també va accelerar la transmissió.
El problema no va ser que els faltés material de protecció, per tant?
Llavors no ho sabíem, però probablement els protocols es van activar quan ja hi havia hagut el primer contagi. A partir del moment que es va fixar que calia treballar amb EPI vam disposar de tants com era possible, però faltaven mascaretes FFP2 i algunes ulleres. Hem de tenir present que a tot arreu del món se n’estaven demanant, que les compres centralitzades a través de Madrid tampoc van acabar de funcionar… Des del Consorci Hospitalari de Vic es va fer un esforç titànic per aconseguir tot el material, i també hem de donar gràcies a la ciutadania i moltíssims col·lectius que ens han fet arribar bates, davantals, pantalles, gorres… La seva ajuda ha estat imprescindible.
Caldria fer autocrítica per manca de previsió?
No coneixíem l’abast del virus, sobretot perquè la informació que arribava de la Xina no s’ajustava a la realitat. És veritat que la Covid-19 ens ha anat sempre per davant, però nosaltres hem pres decisions molt ràpides, hem batallat per obtenir material de protecció i ser molt escrupolosos amb els circuits nets i bruts. Els estudis ens ajudaran a entendre millor la malaltia i preveure el seu comportament, perquè a hores d’ara continuem descobrint seqüeles imprevistes o símptomes que d’entrada no eren de la Covid-19 i ara resulta que sí.
Com es van suplir tantes baixes de cop?
Ens va tocar prendre decisions ràpid i incorporar efectius a la plantilla, però sobretot cal reconèixer la tasca dels nostres equips: des de les professionals de neteja, que han estat un element clau en tot el procés, fins a auxiliars, gerocultors, treballadors socials, psicòlegs, rehabilitadors, fisioterapeutes i terapeutes ocupacionals que es van posar a disposició de metges i personal d’infermeria per suplir el que habitualment farien les famílies: péixer el menjar i acompanyar els pacients, donar un cop de mà en les higienes…
Ara mateix els torns continuen sent de 12 hores. Quan recuperaran les jornades laborals habituals?
Comptant que no hi hagi rebrots, preveiem que a finals de mes puguem tornar més o menys als horaris normals. Els professionals estan realment cansats, físicament i psicològica.
Vostès estan acostumats a atendre persones grans, treballar amb la mort, però s’està preparat per assumir-ne tantes de cop?
La Covid-19 ens ha fet treballar d’una forma molt diferent de l’habitual, i això passa factura. Hi ha pacients que han mort sense els seus familiars, i els protocols que cal seguir en un cas d’exitus, amb mesures molt estrictes pel que fa a higiene i aïllament, també han estat un xoc. Ara hem d’intentar no perdre el servei de sociosanitari, perquè de normal som un centre obert, que dona molta importància al paper de la família i als equips integrats per diversos professionals a fi d’atendre el pacient en tots els vessants, no només una patologia concreta. Caldrà trobar l’equilibri entre aquest plantejament i un pla de contingència que comportarà mantenir restriccions en les visites i multiplicar les mesures de precaució.
La seva feina en concret com ha canviat els últims dos mesos?
Abans podies prendre decisions amb més tranquil·litat i temps de marge, amb certa perspectiva de futur. Ara aquest procés ha hagut de ser molt ràpid per donar la màxima atenció als pacients i protegir els professionals, i alhora assumir els protocols que arribaven contínuament tant des del Departament de Salut com a nivell de Consorci. Ha estat una feina titànica d’anar resolent el dia a dia.
Els gestors són com els àrbitres. Si no se’n parla, bon senyal. Preferiria haver estat a primera línia que al comandament?
No he tingut temps de pensar-ho, a més a més també vaig estar malalta. La meva funció ha estat facilitar la feina dels professionals perquè poguessin treballar de la millor manera possible.
Què suposen els homenatges i aplaudiments que reben cada dia a les 8 del vespre?
Els agraïm moltíssim, igual que totes les mostres de suport i el material que ens ha anat arribant.
Amb el desconfinament, però, sembla que els aplaudiments es van apagant…
El que esperem és que tot això no s’oblidi, que el professional sanitari es valoritzi a tots els nivells: auxiliars, gerocultors, metges, treball social, infermeres, neteja… Necessitem que es reconegui un sector que a causa de les dificultats econòmiques que hem viscut com a país ha hagut d’assumir sobrecàrregues de treball, estrès, afectació salarial…
D’ençà de les vagues del 2018, les condicions de treball dels professionals han millorat?
Amb l’inici de la crisi econòmica del 2008 hi va haver ajustaments molt importants a tot el sistema sanitari i aquesta situació no s’ha revertit. Ara ha calgut fer un gran esforç i el personal ha respost una vegada més, donant el 200% a tot arreu. Als sociosanitaris tenim pocs recursos i plantilla i cada cop pacients amb més complexitat.
Des del Consorci Hospitalari de Vic ja fa temps que denuncien un infrafinançament històric per part del CatSalut que s’està, o s’estava, treballant per revertir…
Un pressupost baix, o que no arribi a cobrir les despeses de tot el CHV, té una repercussió important. Són molts anys de desajust i està clar que això s’ha de solucionar.
Creu que cal recompensar econòmicament qui ha estat a primera línia?
Tota compensació als sanitaris la veig positiva, però no pot quedar només en una paga, per exemple. Cal anar més enllà de l’àmbit econòmic.
La feina dels hospitals sociosanitaris es té prou en compte? Tendim més a quedar-nos amb els aguts?
Els sociosanitaris han anat agafant un rol molt important i cada cop ho seran més, perquè tindrem una població més envellida, amb molta malaltia crònica, dependència i grans necessitats sanitàries i socials.
El Departament de Treball, Afers Socials i Famílies ha apuntat que cal reforçar l’atenció sanitària a les residències de gent gran, però sobretot avançar cap a un model que primi l’atenció domiciliària. És el camí a seguir?
A les residències s’ha fet una feina extraordinària tenint en compte els mitjans de què disposen, perquè ja fa anys que no compten amb la dotació econòmica que tocaria. La Covid-19 en part s’hi ha traduït en situacions crítiques arran d’això, però també s’han trobat molts entrebancs a l’hora d’obtenir material de protecció. Conec com es treballa a la majoria de les d’Osona i estic convençuda que no és que hagin fet les coses malament, sinó que cal revisar el model. Fins ara el Departament de Salut i el de Treball, Afers Socials i Famílies no han estat capaços de posar-se d’acord.
Que es prioritzi l’atenció domiciliària vol dir que les residències han de desaparèixer?
No, no poden fer-ho, perquè amb l’envelliment de la població es necessiten. Cal treballar en paral·lel. Dotar-les de recursos i alhora potenciar l’atenció domiciliarà.
Segons les dades obertes de Salut, Osona és una de les comarques amb més incidència de Covid-19. Això ha suposat una pressió afegida a l’hora de treballar?
La informació està bé conèixer-la, però la prioritat és atendre els pacients. A les dades també podem intentar buscar-hi una part positiva: serem una de les comarques on hi haurà més població que ha generat anticossos.
Hi ha hagut una bona coordinació amb el CatSalut i la resta de proveïdors?
Sí. Som un territori privilegiat. Des del primer moment hem fet videoconferències per coordinar-nos tant a nivell sanitari com social.
Quin escenari s’obre a partir d’ara? Els sociosanitaris tardaran més a tornar a la normalitat?
Està clar que hi haurà un abans i un després d’aquesta crisi sanitària, perquè hem après moltes coses i suposo que encara n’hi ha més que hem d’anar aprenent. Treballarem per no perdre la filosofia de l’entorn sociosanitari, però és veritat que d’entrada probablement no podrem ser tan oberts i que haurem d’assumir alguns canvis de rutines i més mesures de precaució.
