Tots els que apareixen a la llista dels més morosos amb Hisenda campen tranquils pel món, passejant amb velers, fotent-se tecs o fent gala de la seva mansió

Quina calor. Fa quinze dies que parlem de com patim els efectes del canvi climàtic i queda clar que, tot plegat, anirà més de pressa del que pensàvem. A qualsevol terrassa o plaça d’Osona i el Ripollès aquests dies s’hi poden coure ous ferrats i gairebé algun sofregit. Vivim asfixiats. Però aquest mes de juny no només és d’asfíxia climatològica. Per a molta gent, sobretot per als petits autònoms, també és d’asfíxia econòmica. La raó és que a la gran majoria els ha arribat la paga d’estiu, però a la inversa, és a dir, l’Agència Tributària estatal els ha arreglat les vacances reclamant-los el que, segons ells, els pertoca. De petita, sempre havia sentit a dir a la meva àvia Montserrat, que era autònoma, que els bancs eren uns lladres. Suposo que d’Hisenda no me’n parlava perquè l’hauria dit massa grossa. Aquesta setmana he coincidit amb tres petits autònoms del meu entorn proper i, sincerament, estan que trinen. Puntualment, aquest dilluns 30 de juny l’Agència Tributària va passar a cobrar fent palès allò de “Hacienda somos todos”, així, en castellà. Res, ja se sap d’entrada, hem de pagar impostos, però l’extorsió al petit autònom és de jutjat de guàrdia. Ara és quan surt el típic lector que diu “a nosaltres també ens ho treuen de la nòmina” o “això et passa perquè guanyes molts diners”. Atreveix-te a fer-te autònom i després en tornem a parlar. Centrem el tema. Crida l’atenció que aquesta setmana a tots els telenotícies i diaris ha sortit un rànquing que enumera en una mena de top 20 quins són els espanyols que deuen més calers a Hisenda. Cap novetat: la Pantoja, l’Osborne, el José Luis Moreno i els seus ninots i l’exbanquer Mario Conde repeteixen posicions. Això sí, per poder-hi aparèixer has d’estafar un mínim de 600.000 euros, res de minúcies. Sorprèn també que siguin personatges que tot el dia tenen la paraula Espanya a la boca i marquin paquet a l’hora de demostrar qui és el més patriota. No patiu, que també ha aparegut la mateixa llista, però amb versió catalana, amb noms com Joan Gaspart o César Caros, nebot del fundador d’El Corte Inglés, que si evadissin impostos com a dissidència a favor de l’autonomia fiscal per Catalunya ho veuria bé, però m’hi jugo un peix que no va per aquí la cosa. Tots els que apareixen en aquestes llistes campen tranquils pel món, passejant amb velers, fotent-se tecs o fent gala de la mansió que tenen a qualsevol revista, sense que el fet d’aparèixer en aquesta llista, any rere any, torbi la seva bona vida. La sensació unànime és que no passa res, que com més deus a Hisenda més pots deure, i que a sobre et premien sortint en una llista top, que per mèrits professionals ben segur que no hi podran aparèixer mai. El que emprenya (disculpeu que ho digui així) és que si un ciutadà ras, dels que no canten ni toregen, s’equivoca de 15 euros en la declaració de la renda, ja es pot calçar. Tinc un exemple d’un familiar directe: una vegada va tenir un forat de 300 euros, no per no voler pagar sinó per un error del seu comptable. Va acabar pagant-ne 2.500 entre sancions, recàrrecs i altres punitats. I no en van tenir prou. Cada any el van sotmetre a inspeccions per si continuava esquivant pagaments. Ja li vaig dir: intenta estafar 600.000 euros i et deixaran més tranquil. La realitat és que mentre ens tenen distrets xafardejant aquests rànquings de morosos de bona vida, els comptes corrents dels autònoms més petits van disminuint com si es tractés d’una guardiola foradada. La conseqüència és que més d’un dels qui he parlat aquesta setmana ja es plantegen treballar menys per haver de pagar menys (quina incongruència!). Mentrestant, ningú té en compte que precisament són aquests, els més petits de tots, els que aixequen el país. Asfixiem-nos.

Tots els que apareixen a la llista dels més morosos amb Hisenda campen tranquils pel món, passejant amb velers, fotent-se tecs o fent gala de la seva mansió

Asfíxia