Bufar 170 espelmes

Són poques, i cada dia en queden menys. Formen part d’un club molt selecte de comerços singulars, d’aquells que imprimeixen caràcter a una ciutat. Comerços centenaris que han sabut adaptar-se als nous temps sense renunciar a la seva essència. Alguns han aconseguit jugar a la Champions de les botigues amb encant d’arreu del país. Com l’Antiga Vilanova, Can Vilanova, de Vic, en el seu moment seleccionada per figurar en el llibre Botigues històriques de Catalunya. Un establiment que enguany està d’aniversari: celebra 170 anys d’història, protagonitzada per quatre branques de la mateixa família.L’obertura oficial de Can Vilanova se situa al 1850, tal com consta a la façana –malgrat que la família ha trobat documents d’algun any anterior–. En aquell moment, Vic tenia poc més de 10.000 habitants i la ciutat vivia un moment d’estancament econòmic, per una banda; però també un vigorós activisme religiós i cultural, liderat des del Seminari de Vic, mentre una nova onada de fundacions religioses, com claretians, filipenses, sagramentàries o dominiques, anaven elegint Vic per establir-se. En aquella ciutat, que aviat es guanyaria la fama de levítica, s’hi trobava còmode Joan Vilanova, home de profundes conviccions religioses, que hi va veure l’oportunitat de tirar endavant un negoci de ceres. En aquells anys, Vilanova mantenia una estreta relació tant amb la cúria eclesiàstica de Vic (era amic personal del bisbe de Vic, Llucià Casadevall i Duran) com amb el govern de la ciutat. Vilanova es va instal·lar al carrer dels Serrallers, actual Argenters, ocupant les tres plantes de l’edifici cantonada amb el de Sant Vicenç.A la planta baixa hi tenia la botiga, la que ha perdurat gairebé tal qual fins avui, i just al darrere una petita bodega amb les seves botes de fusta –i lloc de tertúlia habitual amb el clergat–. Just al damunt hi va aixecar un sostre fals per habilitar-hi un magatzem. Al primer pis hi havia les habitacions de la família i les dels treballadors; i al segon pis hi havia l’obrador, amb les sales que acollien tot el procés de fabricació de la cera.Si bé l’ocupació principal era la fabricació de ceres, Can Vilanova oferia altres productes vinculats a la litúrgia religiosa, com les hòsties i el vi de missa, però també espècies o fruits secs, productes que han perdurat fins avui. Amb el tombant de segle, l’establiment va continuar diversificant l’oferta, amb productes aleshores tan pioners com el sabó de coco.L’arribada de l’electricitat, les primeres dècades del segle XX; l’impàs de la Guerra Civil, i el mateix Concili Vaticà II, que va suprimir processons, octaves o novenes, van anar restant impuls al negoci de la cera. En aquell moment ja havia entrat en escena Margarida Vilanova, neboda del fundador, el qual havia mort sense descendència. Casada amb Miquel Coll, van haver de fer front a les penúries de la postguerra i l’establiment va assumir pròpiament el paper dels tradicionals colmados, on es venia una mica de tot.El testimoni el va recollir, als anys cinquanta, el seu fill, Joan Coll i Vilanova, que encara va mantenir l’ofici de cerer. Coll es va casar el 1958 amb Glòria Santanach i Solanich, que des del primer dia també es va posar darrere el taulell. Als anys 70, després de viure l’agonia del negoci de la cera, Coll i Santanach –que en aquell moment ja van poder comprar l’edifici– van fer l’aposta definitiva per potenciar l’oferta de queviures de qualitat. Va ser un dels primers comerços de Vic on es podia trobar pasta fresca italiana, per exemple, i les prestatgeries es van anar omplint de salses, cremes, espècies, galetes o bombons, tot molt delicatessen, a banda dels imprescindibles fruits secs marca de la casa.“Els meus pares van veure clar que no podien entrar en la guerra de preus dels primers supermercats; era renovar-se o morir”, rememora la seva filla, Núria Coll, que fa gairebé 25 anys que va assumir les regnes del negoci al costat del seu marit, Joan Ron. Aquesta aposta per l’especialització de qualitat ha esdevingut irrenunciable i un dels secrets de la perdurabilitat del negoci. “Busquem contínuament petits productors, que ofereixin coses novedoses per poder tenir una oferta diferenciada”, remarca Coll. Això acostuma a tenir un preu, però Coll adverteix que, dins la franja dels productes de qualitat, “a vegades ens ajustem més nosaltres que segons quines grans àrees comercials”.L’any 2005, els propietaris van impulsar una profunda reforma de la botiga i de l’edifici en general. La rehabilitació va eliminar el fals sostre i va esborrar els vestigis de la històrica fàbrica de ceres del tercer pis. L’espia de la rebotiga, totalment reformat, l’ocupa avui la històrica secció de ceres, amb tot un assortiment de ciris, candeles o espelmes que compren a fabricants del Gremi de Cerers de Barcelona, al qual continuen associats. “Se’n tornen a vendre força, bàsicament per a decoració”, explica Coll, que admet que han mantingut aquest producte per un punt de nostàlgia: “Sabria greu deixar-ho; seria com perdre una mica la nostra identitat”.La reforma de fa 15 anys va voler ser molt curosa amb l’aspecte de la botiga, de la qual sobresurt el taulell de marbre i tota la prestatgeria de fusta, originals de 1850. Un equilibri que entronca tradició i modernitat, i que fan que avui entrar a Can Vilanova esdevingui gairebé un plaer pels sentits. Un valor afegit que no amaga els moments complexos que viu el sector. “No és fàcil tirar endavant un petit comerç, però nosaltres volem ser optimistes i hi continuarem lluitant”, remarca Coll. Les seves armes: “Atendre el màxim de bé els clients i oferir-los els millors productes possibles”. Encara és aviat per saber si hi haurà cinquena generació de la nissaga, que encarnaria el seu fill, Jordi. Temps al temps.

Bufar 170 espelmes

El reconegut cap i tripa que preparen al restaurant Ca la Nati de Vic, de concurs gastronòmic

Centelles es prepara per a la seva festa major

El Lluçanès s’alça contra el plantejament del PLATER

De quins països són originàries les cigonyes que aquests dies passen per Osona?

LA PREGUNTA

Marxa de vacances a fora del seu municipi aquest agost?

Bon viatge, Sergi

“Fa quatre dies vam dinar en un restaurant que avui ja no existeix”

“Tenia el pressentiment que l’eclipsi portaria alguna cosa bona i tocaria a Torelló”

Un llamp fa caure un excursionista per un precipici a Setcases

Ja hi tornem a ser

De Vilanova de Sau a la NASA

Carles Viñeta, de Vic, completa amb èxit la travessa de l’Estret de Gibraltar

Un forn de pa ecològic en lloc de màquines expenedores de pizzes

Dos detinguts per agredir violentament un home a casa seva a Torelló

Detecten un augment de les consultes pel control obsessiu del son amb rellotges intel·ligents, sobretot entre els joves