Veure la imatge en directe de la plaça Major de Vic en directe per El temps de TV3 fa gràcia. El que no en fa tanta és comprovar que a peu de carrer, més enllà de la càmera del rellotge, n’hi ha a cada racó. Als cartells de “Zona videovigilada” o “Alarma amb verificació d’imatge” que tenen gairebé totes les botigues i portals, s’hi sumen les càmeres de l’Ajuntament de Vic.
A EL 9 NOU hem fet l’exercici d’anar des de la plaça Major de Vic fins a la de l’Estació, baixant pel carrer Verdaguer, mirant cadascuna de les entrades de locals i portals per observar quantes càmeres de videovigilància hi ha.
Des de la torre del rellotge, hem caminat per la part alta de la plaça, baixant pel carrer Verdaguer, fins a les escales de l’estació de tren i hem tornat a enfilar cap a la plaça per l’altra banda de carrer. En aquest tram d’un quilòmetre hi ha com a màxim una quinzena de metres lliures de càmeres i acostuma a coincidir amb els passos zebra per creuar d’una illa a una altra.
Aquesta ruta monitoritzada és un exemple clar que la utilització d’aquests aparells de vigilància formen part de les nostres rutines.
La seva instal·lació, però, xoca amb els drets fonamentals? “És l’eterna col·lisió entre seguretat i intimitat”, subratlla Xavier Salla, especialista en Legal Tech i Protecció de Dades de la Universitat Abat Oliba CEU. Tal com relata, “tenim un seguit de drets fonamentals, reconeguts a la Constitució i a l’Estatut, com el dret a la intimitat, a l’honor i a la pròpia imatge, però enfront d’això també tenim la necessitat d’estar protegits i les administracions han de garantir-ho”.
Per tot plegat, “s’ha de buscar un equilibri per veure en quin moment preval un dret per damunt de l’altre”. A l’hora d’instal·lar càmeres de videovigilància, doncs, “cal fer un exercici de ponderació”.
Al principi del carrer Verdaguer, hi ha instal·lades diverses càmeres de l’Ajuntament, algunes llegeixen les matrícules per donar accés a la plaça i d’altres són de seguretat ciutadana. En aquest darrer cas, la seva col·locació ha d’estar molt ben justificada.
Tal com explica Salla, si una administració considera necessari instal·lar càmeres a la via pública per seguretat, primer ho ha de demanar al delegat del govern, aquest ho envia a una comissió que valora si minva o no els drets fonamentals, llavors emet un informe i en funció d’això el delegat concedeix que s’instal·lin o no.
A part d’això, només poden controlar-ho els cossos i forces de seguretat, ja que és competència seva.
Aquest exercici de ponderació entre seguretat i intimitat també s’ha de cercar en la instal·lació en espais privats, com botigues o portals d’habitatges. Tal com apunta Xavier Capelles, advocat expert en la LOPD (Llei Orgànica de protecció de dades de caràcter personal) i professor associat a la UVic, “aquestes càmeres han d’estar orientades exclusivament a captar les imatges quan la persona està dins del recinte privat”. Hi ha casos en què és inviable i l’aparell inevitablement ha d’enfocar el carrer, per exemple, una petita botiga. “S’estudia cas per cas meticulosament”, remarca. A part de l’estricta col·locació, tots aquests establiments han d’informar que es gravaran les persones que hi entrin.
Sigui com sigui, tenir l’aparell mal situat pot sortir car per a un propietari en cas que se’l denunciï perquè s’estan vulnerant els drets dels vianants. Tant és així, que tal com exemplifica Capelles “tota imatge captada amb una càmera mal orientada és nul·la jurídicament, no té validesa”. Per exemple, si l’aparell mal enfocat enganxa algú robant a la botiga del davant, l’advocat del presumpte lladre pot arribar a demanar que la prova no tingui efecte. “Seria una prova nul·la perquè està fent una captació de dades personals il·legítima”, apunta.
Si no està anunciat també perd validesa i es pot arribar a girar la truita. Tal com il·lustra Salla, s’ha donat el cas d’un veí que va posar una càmera a l’aparcament per esbrinar qui li ratllava el cotxe, però va acabar sent denunciat per l’infractor a l’Agència de Protecció de Dades per gravar-lo sense avisar. “Hi ha un conflicte de drets”, expressa l’especialista.
Tant a la via pública com en un espai privat, tal com remarca Salla i també la llei, hi ha entorns considerats de molta vulnerabilitat i en cap cas les càmeres poden enfocar-ho. Es tractaria, per exemple, de lavabos públics o dels vestidors d’una botiga en un establiment privat. En tots dos casos, les imatges enregistrades es poden guardar com a màxim durant 30 dies. Passat aquest període de temps, s’eliminen.
Al carrer o a una botiga, tot ciutadà té dret a saber que l’estan gravant i a demanar quines dades s’estan recopilant amb l’aparell de gravació. El primer enunciat és fàcilment comprovable. Podeu fer l’exercici d’aixecar el cap i mirar si pels carrers on camineu, els establiments on entreu o els habitatges per on passeu hi ha càmeres o rètols. Compteu-los. A més d’enregistrats, quedareu sorpresos.
UNA EINA EFICAÇ
A Vic hi ha una vintena de càmeres de seguretat ciutadana, una desena de lectura de matrícules (bàsicament a les entrades de la ciutat), una desena a les illes de vianants i es preveuen cinc de radars de velocitat. Les imatges que enregistren les de seguretat van a parar a un núvol en què només hi pot accedir la Guàrdia Urbana i que consulta quan hi ha fets delinqüencials o d’incivisme. Des de la comissaria de l’Era d’en Sellés, tal com es pot veure a la imatge de portada, controlen en directe les càmeres d’equipaments municipals de la ciutat, com són la Biblioteca Pilarin Bayés o la comissaria del Remei. Tal com explica la regidora de Seguretat de Vic, Elisabet Franquesa (Junts), “totes aquestes càmeres van amb el seu propi software i s’ha unit amb l’aplicació de la Guàrdia Urbana”. Alguns d’aquests elements s’han pogut ajustar i d’altres “s’estan ajustant per al bon funcionament”. Per aquest motiu, la regidora en fa una “molt bona valoració tot i que a nivell tècnic i informàtic és molt costós”. En resum, “és una eina més per anar treballant”.
En el cas de Manlleu, n’hi ha una dotzena, entre les de trànsit i seguretat ciutadana, que són gairebé la meitat. Tal com explica la regidora de Seguretat, Lluïsa Bautista (Junts), “al principi estaven posades a l’entrada del municipi, però la problemàtica de mobilitat, incivisme o delinqüència era al centre”. Fet un estudi de mobilitat i un mapa delinqüencial, es van anar col·locant en els punts més calents de la ciutat. L’última que es va posar va ser a la deixalleria per alguns problemes d’incivisme. “A Manlleu no són càmeres intrusives i no hi ha ningú que les miri constantment. A la mínima que tenim un avís, recuperem les imatges”, apunta.
Les majoria de càmeres que hi ha a Torelló són per al control de la circulació i estan ubicades al nucli antic. Anteriorment hi havia pilons. També se’n van posar als jardins de Can Parrella, en aquest cas per seguretat ciutadana, perquè hi havia actes vandàlics. Tal com apunta la regidora de Seguretat, Elisabet Viñas (ERC), està previst instal·lar-ne als accessos per controlar les matrícules que entren i surten del municipi.
L’avaluació sobre l’ús de càmeres de videovigilància que fan les regidores de Manlleu i Torelló és positiva. D’una banda, Viñas destaca que la instal·lació que controla la circulació “és molt correcta” i “el fet de tenir la imatge en vídeo ens dona seguretat”. Les que hi ha col·locades als jardins, però, “no acaben de donar resultat”. Econòmicament, també compensa: “Tenint en compte els altres sistemes de control és dels més efectius i dona seguretat”.
D’altra banda, tal com relata Bautista, “la proporcionalitat dels diners gastats en seguretat és molt subjectiva. Per algú que no li ha passat mai res és una despesa innecessària, però per aquell que s’hi ha trobat creu que està ben invertit”, apunta. En resum, doncs, en fa una bona valoració. I en posa un exemple recent: “Fa qüestió d’un mes va haver-hi una estrebada a la plaça Quintana i gràcies a la càmera vam poder identificar-ne l’autor”. Aquesta situació es replica en altres municipis i que mitjançant les càmeres –d’espais públics i privats– aconsegueixen resoldre un delicte.
