Cartes al director

Sobre la transparència i el dinamisme públic a Torelló

Molt Honorable Sr. Marçal Ortuño,
Alcalde de Torelló

Com bé deu saber —i, si no, li ho explico breument—, fa més de tres mesos que intento ajudar dues famílies vulnerables amb menors d’edat que vostè, juntament amb el seu equip, va fer fora d’uns pisos ocupats del carrer Sant Josep de Torelló, juntament amb més de trenta persones més, tal com vostès mateixos han explicat en diferents mitjans de comunicació. Tot plegat es va fer aprofitant la bona fe d’algunes d’aquestes persones, que van permetre l’entrada a vostè, a tècnics municipals i a altres persones dins de casa seva, fet que vostès van aprofitar per elaborar l’informe que posteriorment serviria per fer-les fora. No hi tinc res a dir; simplement ho explico perquè la transparència consisteix a donar tota la informació.

Això va succeir arran de la mediatitzada trucada a la Policia Local i de la desaparició de l’agent que la va atendre. La mesura següent que vostès van prendre —realment ningú sap qui la va ordenar, potser és millor no dir-ho— va ser la retirada dels ajuts d’urgència social que percebien aquestes dues famílies (220 euros mensuals en vals de compra de productes de primera necessitat), sense aportar-los cap justificació escrita sobre els motius de l’extinció. Alhora, i de manera sorprenent, una de les escoles dels menors va citar un dels pares per comunicar-li que les beques de menjador que gaudien deixaven de cobrir determinats imports, imports que se’ls reclamaven i que, molt amablement, se’ls permetia pagar a terminis.

Quan em vaig assabentar d’aquests dos fets, casualment molt seguits en el temps, em va costar de creure, d’entendre i, alhora, d’admetre que una administració tan propera com la local pogués actuar d’una manera tan barroera i alhora tan inhumana, sense oferir cap alternativa —bé, sí: és cert que vostès els van oferir tres nits d’allotjament pagades i, després, “que s’espavilin”— a dues famílies vulnerables amb menors d’edat. Tot plegat, sota el govern d’una administració que vostè encapçala i que aparentment diu tenir uns ideals diferents dels d’alguna alcaldessa d’alguna població d’alguna comarca veïna.

Com també deu saber, he mantingut trobades amb diferents regidors i treballadors municipals; he contactat per correu electrònic i mitjançant instàncies amb els disset regidors del consistori (només em va respondre la Rose Roma); he presentat diverses instàncies amb la corresponent autorització documentada de representació de les famílies i, a dia d’avui, encara no hi ha cap document que expliqui les raons de l’esmentada extinció. El màxim que s’ha expressat ha estat una referència genèrica a un punt del reglament, com si a algú li posseïssin una multa de trànsit i simplement li diguessin que és per no complir el codi de circulació.

Vist que la situació no avançava i que el temps passava, vaig fer una crida a les xarxes a la societat civil demanant una aportació econòmica d’un euro per persona per suplir la retirada dels ajuts, ja que ningú de Serveis Socials ni cap altra institució va contactar amb les famílies per saber com menjaven o com vivien. Amb aquests diners hem anat comprant el necessari i, fins al dia d’avui, com a mínim han pogut menjar, encara que a l’administració sembla no haver-li importat. Malauradament, ja no és cap novetat que la societat civil acabi avançant-se a l’administració.

Ja desesperat per no voler acceptar tot això com una realitat al meu poble, vaig demanar una trobada amb la regidora de Serveis Socials, que molt amablement em va donar hora al cap de vint dies; això va ser dimarts passat. Un cop asseguts, li vaig comunicar que, per tal de tenir clar què es deia, enregistraria la conversa. Amb això, la regidora es va posar nerviosa, especialment quan jo li deia que no em demanava res, que simplement era per tenir constància, però li vaig comunicar que no hi havia cap curs de català, i no interessa que quedés res a l’aire, especialment tenint en compte que jo esperava que la regidora expliqués què havien fet malament aquestes persones. Per tant, era important que tot quedés clar.

Doncs bé, la regidora, exercint el seu dret, va manifestar que no diria res i que, davant d’una gravadora de veu, no diria absolutament res. I així va ser un cop la gravadora es va posar en marxa. Per tant, la trobada va quedar finalitzada.

Tot plegat em genera una profunda tristesa, perquè no entenc quin problema suposa que una reunió destinada a aclarir qüestions complexes i importants quedi enregistrada; no entenc què és el que no hauria de constar. La “cura realitat” és que, passats més de noranta dies, encara no es coneixen les causes de l’extinció dels ajuts; és impossible saber-ho per la via burocràtica i impossible parlar del cas amb la regidora —que, per cert, ni tan sols coneixia personalment les persones afectades— perquè es va negar a parlar amb una gravadora en funcionament.

Encara recordo quan vostè, fa anys, en assumir l’encàrrec popular de ser el representant de tots els pescallunes, parlava del repte d’aconseguir una administració local amb parets de vidre, fent referència al desig d’assolir una administració transparent. Doncs lamento dir-li —i lamento ser jo qui li ho digui— que està a anys llum d’aconseguir-ho, si és que realment s’hi vol posar.

Em queden tres preguntes que m’agradaria que em contestés:

És aquesta la transparència i el dinamisme burocràtic que vostè pregonava o que realment desitja?
Sovint sento que vostès diuen que l’administració és lenta —sobretot quan no la gestionen vostès—, però en aquest cas, quan tot queda a casa, la responsabilitat també és dels altres, tal com vostès acostumen a justificar?
No caldria una mica d’autocrítica i depuració de responsabilitats?

Visca Torelló i visca els Pescallunes que sumen.

Atentament,

Josep Maria Callén i Mas
Torelló

Voluntariat al Santa Creu

Recordo quan em van proposar de fer de voluntari a l’Hospital de la Santa Creu de Vic. Jo era un pacient que feia rehabilitació a Teràpia Ocupacional i Fisioteràpia. Venia de moltes operacions cerebrals i de fer mig any de rehabilitació a l’Institut Guttmann i ara continuava el procés al costat de casa, a Vic, en un espai molt més proper en tots els sentits. La proposta de fer de voluntari em va seduir de seguida. Quan acabés la meva etapa de pacient esdevindria una mena de pacient expert que ajudaria altres pacients a fer i voler fer exercicis de rehabilitació.

Ara fa un parell de mesos que hi vaig dos dies a la setmana a fer una hora de voluntariat. Pot semblar poca estona, però a mi –que per motius de salut no treballo– m’estructura la setmana. Els matins de dilluns i dimecres els tinc compromesos amb l’Hospital de la Santa Creu i això m’ajuda a organitzar-me. Ho valoro molt positivament i, amb totes les mancances que dec tenir, tinc la impressió que també va bé a la resta de pacients. M’agrada molt relacionar-me amb persones que no conec o, més ben dit, m’agrada relacionar-me amb persones que vaig coneixent a mesura que m’hi vaig relacionant. Soc conscient que ningú va a rehabilitació il·lusionat per la situació, sinó tot el contrari. Les persones que passem per rehabilitació sabem del cert que hem estat de mala sort, que cap de nosaltres hauria triat passar pel que estem passant. Que la malaltia és fotuda. Però, alhora, tenim la sort de poder fer rehabilitació, la sort de ser cuidats per les persones que ens estimen, o que ens cuiden professionalment. També tenim la sort d’haver nascut, o viure, en un país on tenim un mínim de serveis públics per atendre les cures de persones com nosaltres. Per últim, però tant o més important, tenim la gran sort de viure. Remarcar aquesta part positiva és, segurament, el que més m’ha motivat a l’hora d’anar al Santa Creu, tant de pacient com de voluntari. I ho agraeixo a tothom qui ho fa possible.

Perquè per la institució, assumir-nos com a voluntaris també vol dir assumir la responsabilitat de guiar-nos, d’acompanyar-nos. La responsabilitat de fer-nos sentir part d’un equip que, dia rere dia, treballa pel benestar de moltes persones. Penso que és una oportunitat en molts sentits. Per una banda, donem un cop de mà a les professionals de la institució. Per poc que sigui, ajudem. Els pacients troben en les voluntàries persones que els poden ser més properes, persones amb qui veure-s’hi reflectits. No dic millors, ni pitjors. Simplement més properes, en alguns aspectes, sobretot si també hem passat per un procés de rehabilitació similar. Per altra banda, els que fem de voluntaris omplim de contingut i sentit el nostre dia a dia. No tot és altruisme. Hi ha una part important de retorn emocional que ni és negativa ni s’ha d’ocultar. Fem de voluntaris pel benestar d’altres persones, perquè ens omple.

A més, en la situació d’incapacitat laboral, ens ajuda a estructurar-nos la vida. A mi m’agrada molt la meva feina. Soc llicenciat en Sociologia, professor de Secundària i m’apassiona l’ésser humà i les seves relacions socials. El dany cerebral adquirit en els darrers anys m’impedeix, per ara, treballar una jornada laboral sencera. I ho trobo a faltar. Però no m’impedeix poder fer unes hores de voluntari i ajudar a fer teràpia ocupacional a altres pacients que han passat per algun tipus de lesió cerebral. Amb el programa de voluntariat puc fer-ho i ho gaudeixo. I volia agrair-ho. Moltes gràcies.

Joan Coma Roura
Vic

Reclamar és útil

Sovint pensem que no serveix de res reclamar quan un servei públic no funciona. Acabo de comprovar que no és així. Fa cinc dies una persona propera, de gairebé 90 anys, va ser sotmesa a una intervenció a l’Hospital Universitari de Vic. Tot i que no era greu va quedar-se una nit hospitalitzada i la família esperava, després de la intervenció, que el metge informés de com havia anat tot. Però ningú va informar de res, el metge va marxar sense donar cap explicació i l’equip d’infermeria de planta (tot i la seva gran professionalitat) tampoc podia dir res perquè no ho sabien. Es va presentar una reclamació per manca d’informació. Em congratula veure que la reclamació ha estat efectiva: cinc dies després el senyor Illa ha estat ingressat a un hospital i poca estona després quatre metges (heu llegit bé, quatre) han aparegut en públic per informar del seu estat.

Àngel Garriga Ferrerons
Centelles

Vic, ciutat acollidora i…

Vaig venir a viure provisionalment a Vic, fa més d’un any. La meva filla estava passant per un procés oncològic i volia estar a prop d’ella. Jo visc al Vallès Occidental, en una gran ciutat, en un barri perifèric on no hi ha vida. A Vic vaig trobar una ciutat acollidora, a banda de poder acompanyar la filla en el seu tram final, d’aquesta vida, concretament a l’Hospital de la Santa Creu. El Casal Cívic de la rambla de l’Hospital em va posar en contacte amb persones i activitats que m’han ajudat molt en aquest procés d’acompanyament a la filla fins al seu traspàs, el dia 20 de febrer de l’any passat.

Posteriorment, vaig decidir continuar a Vic, al pis que havia llogat al centre d’aquesta bonica ciutat. El motiu principal era poder fer el dol en aquest entorn que està impregnat de la seva presència i també perquè aquí he sentit l’escalf de les persones que ella havia conegut i de totes les que he anat trobant.

El setembre passat, a la plaça Major, quan estaven preparant el Mercat de Música Viva, un noi alt, jove i català, em va demanar menjar. No acostumo a donar diners als sensesostre, però en aquesta ocasió vaig començar conversa amb ell. No recordo exactament de què vam parlar. Li vaig explicar que venia de visitar-me al doctor de capçalera i m’havia receptat antidepressius, després d’insistir-li que el meu problema no era una depressió sinó un dol monumental.

Aquest noi es va posar la mà a la seva motxilla i en va treure un llibre…

“Té, te’l regalo”, em va dir. El vaig obrir i resava així: De la medicación a la meditación. Uuaauh, que oportú, just el missatge que necessitava.

He estat des del setembre fins fa poc intentant tornar-lo a veure i no ha estat possible, fins al dia 28 de desembre passat, dia dels Sants Innocents, just a la cruïlla del carrer Verdaguer amb la rambla Hospital. Estava assegut a terra i en veure’l el vaig reconèixer… El primer que em va dir: “Demano feina i un lloc per viure”.

He intentat esbrinar a l’Oficina de Benestar i Família i al servei de l’Ajuntament, a la biblioteca de Vic, què necessita per poder dormir a l’alberg o menjar a l’associació El Tupí i la resposta que m’han donat, personalment i per telèfon, és que ha d’estar empadronat!

I aquí ve la meva sorpresa, perquè jo vaig poder llogar un pis i no m’ha fet falta empadronar-me. És a dir, si dorms al carrer, com ho has de fer per empadronar-te? Potser perquè tinc 76 anys i hi ha coses que em costen d’entendre, potser perquè tot té la seva cara i la seva creu, i Vic no se’n salva.

Tot i que és una ciutat meravellosa, amb una història ancestral, rica d’arquitectura modernista, Mercat de Música Viva, Mercat Medieval, cinema, teatre i un munt de vida cultural, hi ha aquesta persona que dorm al ras i només demana feina i lloc per viure.

Montserrat Bullich Obiols
Vic

El dipòsit de Can Costa i Font

Així com París té la torre Eiffel, salvant les distàncies, podem afirmar que Taradell té un equivalent en el dipòsit de Can Costa i Font, ja que, igual que la famosa torre parisenca, aquesta estructura taradellenca també apunta alt i observa el territori des d’una posició privilegiada, convertint-se en l’enveja de la resta d’edificis del municipi, que amb prou feines li arriben a la cintura. Aquesta estructura fabril forma part indiscutible de l’skyline del municipi; però a diferència de la torre Eiffel, explotada intensament en els àmbits turístic i de telecomunicacions, la seva homòloga taradellenca té un ús modest, ja que acull algunes antenes de telefonia i només s’utilitza un cop l’any per realitzar la cursa del dipòsit. Jo, però, quan observo l’estructura, d’una verticalitat perfecta i amb un dipòsit d’aigua de 70.000 litres, penso en el potencial energètic que podria proporcionar si s’emprés com a bateria gravitacional. M’explico: si als peus de la torre hi féssim un segon dipòsit amb la mateixa capacitat i simplement els connectéssim, instal·lant-hi una turbina reversible gestionada amb intel·ligència artificial, seríem capaços –movent l’aigua amunt o avall segons convingués– de generar electricitat en hores cares i bombar aigua cap amunt en hores de baix cost, transformant l’excedent en energia potencial. En definitiva, convertiríem el dipòsit en una pila energètica municipal, capaç d’estalviar en la factura elèctrica, donar una segona vida a un element històric infrautilitzat i esdevenir un referent d’eficiència. En un context en què l’emmagatzematge energètic és un repte i molta energia es perd en hores de baixa demanda, la proposta beneficiaria tant la butxaca com el medi ambient.

Martí Gassiot
Taradell

L’escola Pompeu Fabra i la ZBE

L’escola Pompeu Fabra ha quedat fora de l’àrea delimitada de zona de baixes emissions (ZBE) a Manlleu. La ZBE s’ha implantat per una qüestió de salut pública. Segons l’administració, aquesta iniciativa ajudarà a reduir el trànsit pesat, la contaminació, l’accidentalitat i el soroll. Com pot ser que un centre escolar quedi fora d’aquests objectius? A més, el mateix reial decret que regula les ZBE estableix que la població infantil és un sector vulnerable, i que els equipaments escolars seran zones d’especial sensibilitat i que gaudiran de major protecció. La resta de centres escolars de Manlleu estan dins els límits de la ZBE, només n’hem quedat fora l’escola Pompeu Fabra i l’institut del Ter. El motiu que se’ns ha traslladat és que els carrers del voltant de l’escola són la via de trànsit entre la carretera de Roda, els polígons de Manlleu i la futura ronda Nord. Això vol dir que a partir d’ara passaran més camions per davant de l’escola? Com a famílies i comunitat educativa del Pompeu Fabra, ens ha indignat el criteri tècnic i polític que ha portat a aquesta decisió.

Fa anys que ens preocupa el trànsit rodat que passa per davant de la nostra escola (fums, sorolls i perill d’atropellaments); sobretot dels vehicles pesants i dels que corren més, però també de les maniobres de cotxes associades a les entrades i sortides dels infants. Un lloc que hauria de ser per concórrer i esbargir infants, famílies i companys d’escola s’acaba convertint en un punt de corredisses, nervis i fums. Al llarg dels anys hem demanat mesures per reduir i pacificar aquest trànsit al carrer Pompeu Fabra, a l’avinguda de la Garrotxa i als carrers immediats. Tot i així, continua havent-hi deficiències greus.

És conegut que a la Plana de Vic tenim problemes importants de contaminació atmosfèrica, a causa del trànsit motoritzat i altres factors importants. Problemes que s’han comprovat nocius per a la salut, i especialment en les poblacions més vulnerables com ara els infants. El passat novembre a Manlleu, amb l’ajuda d’Europa, va entrar en vigor la zona de baixes emissions, àrees on es regulen els vehicles més contaminants, amb la qual creiem que es podrien resoldre part de les problemàtiques exposades.

La comunitat educativa del Pompeu Fabra ja hem tingut una primera trobada amb l’Ajuntament per exposar la nostra preocupació. Hem demanat sobretot que es reconsideri la nostra exclusió de la ZBE i algunes mesures concretes per pacificar el trànsit en l’entorn escolar, com s’està fent a la resta d’escoles. Per exemple, veiem necessaris els talls temporals de trànsit durant l’entrada i sortida de l’alumnat o fer arribar el carril bici fins a l’escola. També hem proposat reduir la velocitat a 20 quilòmetres per hora, posar senyals de “perill zona escolar” i instal·lar un aparcament de bicicletes davant la porta d’entrada d’infantil. L’Ajuntament en principi ha estat receptiu a les nostres demandes, i ha dit que així com algunes propostes són possibles d’altres són més complicades i s’han d’estudiar.

L’objectiu d’aquesta carta és demanar l’empatia i la implicació de les diferents administracions i les comunitats involucrades per trobar camins que redueixin i pacifiquin el trànsit davant de l’escola. Volem una mobilitat sostenible i un entorn educatiu saludable, i només desitgem no haver de lamentar mai cap situació derivada del context actual.

Eudald Rifà, AFA Pompeu Fabra
Manlleu

Respecte del CAP Vic Nord

En un apartat de l’entrevista que EL 9 NOU va publicar el passat divendres 16 de gener, el Sr. Toni Sánchez, gerent de la Regió Sanitària Catalunya Central, en referència al CAP Vic Nord del barri dels Caputxins, manifesta textualment: “A l’edifici actual no hi ha els metres necessaris. Vam organitzar reunions entre infraestructures del CatSalut i arquitectes d’aquí, i crec que es va entendre”. Els arquitectes Jacint Raurell i Josep Vilamala vam participar en una d’aquestes reunions, i al discrepar frontalment de la creença que descriu el Sr. Toni Sánchez ens sembla necessari exposar el que nosaltres vam entendre en aquesta trobada, per contextualitzar i explicar el contingut. Prèviament volem manifestar que no tenim coneixement que cap altre arquitecte d’Osona hagi participat en cap altra trobada amb infraestructures del CatSalut, de manera que segurament seria més apropiat parlar en singular d’una única reunió.

La reunió es produeix arran de la sessió tècnica sobre la sanitat de Vic que es va portar a terme a la seu del Col·legi d’Arquitectes, a la plaça del Bisbe Oliba de Vic, i en la qual Jacint Raurell, que participava en la taula rodona de debat que es va plantejar, davant les darreres manifestacions de l’alcalde, d’alguns regidors de l’Ajuntament de Vic i d’algun articulista a El 9 NOU, relatives al fet que l’actual edifici del CAP Vic Nord presentava importants deficiències i problemàtiques de seguretat, va demanar reiteradament a l’arquitecte de la Regió Sanitària poder tenir accés a l’informe tècnic que acredités objectivament aquestes deficiències i així verificar i valorar el seu abast, com correspon al nostre àmbit professional. Val a dir que la Plataforma CAP-Caputxins també havia demanat formalment poder tenir, entre d’altres, aquest document, tant a l’Ajuntament de Vic com a la Regió Sanitària Catalunya Central, sense que s’hagi lliurat, de manera que s’incompleix, des de fa tres mesos, la Resolució 1616/2025 de la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública. La petició d’accés a aquest document no és discrecional i es realitza davant la sospita d’un possible sobredimensionat de les deficiències i disfuncionalitats, per així justificar la necessitat tècnica del tancament de l’edifici en la seva funció de CAP.

L’arquitecte de la Regió Sanitària, en lloc de comprometre’s a lliurar aquest document tècnic, va convocar Jacint Raurell a una reunió a la seu de Sanitat a Barcelona, per continuar parlant d’aquesta petició. Aquest i no altre és l’origen de la reunió exposada pel Sr. Toni Sánchez.
Només començar la reunió, en la qual vam assistir els dos arquitectes que signem aquest escrit, hi va haver la primera sorpresa, ja que en lloc de facilitar-nos el document tècnic que repetidament s’havia sol·licitat o, almenys, parlar amb deteniment i concreció dels problemes específics que podia tenir l’actual edifici del CAP Vic Nord, ens volien exposar el programa funcional del nou CAP que pretenen desenvolupar al solar de l’antic mercat municipal.

Per tant, el primer que vam entendre de la reunió es que aquest document tècnic sol·licitat, de diagnosi global de la situació estructural, constructiva, funcional i d’anàlisi de les instal·lacions, o no existia o de cap manera el volien lliurar.

Davant la nostra negativa a acceptar aquest plantejament i havent d’insistir respecte de quin era l’objectiu de la reunió, van desplegar unes plantes de l’actual edifici del CAP, a una escala gràfica molt reduïda i sense distribucions interiors, amb unes taques esquemàtiques que tenien l’objectiu d’acreditar que l’actual edifici, amb una superfície construïda de 3.200 metres quadrats, no podia assumir una ampliació per arribar a 5.000 o 5.500 metres quadrats.

El segon aspecte que vam entendre de la reunió és que una estratègia, no massa subtil, de desvirtuar la funcionalitat actual d’un edifici consisteix a plantejar-hi una ampliació inassumible. Els arquitectes a Vic, irònicament, potser haurem d’aprendre la lliçó i quan calgui rehabilitar un edifici d’habitatges haurem de dir al promotor que no val la pena fer-ho perquè no podrem duplicar la seva superfície, i haurem d’aconsellar de fer un edifici d’obra nova i de major superfície en un altre lloc, que lluirà més i sortirà millor de preu. També podrem dir que per l’edifici a reformar no cal preocupar-se, ja que quan no pugui acollir habitatges li buscarem un altre ús, només cal tenir fe.

Entenem que el plantejament correcte, des d’un punt de vista de sostenibilitat i d’optimització dels recursos públics, ha de consistir en la ferma voluntat de manteniment de l’ús d’un edifici que només té 53 anys d’antiguitat i que, com a CAP, constitueix un node estructurador del barri dels Caputxins; a partir d’aquesta premissa, analitzar si és factible una ampliació –que creiem que hi pot ser fins a 1.000 metres quadrats més–, però ajustant el programa funcional i de necessitats sanitàries a aquesta realitat fàctica.

Totes les noves funcionalitats sanitàries que no pugui encabir la reforma i ampliació de l’actual CAP podran anar a compte per afavorir la construcció del reivindicat tercer CAP, que hauria d’estar situat en algun dels emplaçaments previstos pel vigent POUM al nord de la ciutat, de manera que es mantindria l’òptima mobilitat actual acreditada en les isòcrones de 10 minuts, no caldria realitzar un aparcament en soterrani –que òbviament seria de pagament–, no augmentaria la congestió en la circulació de vehicles al centre de la ciutat, hi hauria un accés més immediat a les ambulàncies, i el nou edifici podria tenir un reduït impacte visual i ambiental en l’entorn residencial immediat en el qual se situï, assumint alhora un paper de centralitat urbana a la zona del Nadal, que és on hi ha el creixement residencial més important de Vic en els darrers anys.
Finalment, vam aprofitar la reunió per demanar al Sr. Toni Sánchez la relació i la quantificació econòmica dels treballs de manteniment ordinari, preventiu o corrector que s’havien portat a terme a l’edifici del CAP Vic Nord en els darrers 15 anys, per poder constatar la preceptiva i adequada conservació d’un edifici públic i per tenir elements objectius per valorar si alguna de les presumptes deficiències que pugui tenir aquest edifici podrien ser atribuïbles a una crònica falta de manteniment. També hem entès que aquest document tampoc ens el lliuraran.

Jacint Raurell i Josep Vilamala, arquitectes
Vic

Dels desocupats a Torelló, al CAP Osona i la Zona de Baixes Emissions de Manlleu