Joan Millaret i Valls
Christian Mungiu, el cineasta romanès guardonat al Festival de Canes com a millor director el 2016 per Los exámenes, millor guió per Más allá de las montañas (2012) i guanyador de la Palma d’Or per la seva segona pel·lícula 4 meses, 3 semanas, 2 días l’any 2007, estrena entre nosaltres R.M.N., la seva sisena pel·lícula a competició a Canes. Mungiu ens explica aquí la història d’un immigrant romanès, Matthias (Marin Grigori), que fuig d’Alemanya després de provocar un incident a l’escorxador on treballa. Quan retorna a casa seva, a Transsilvània, enmig de les festes nadalenques, es retroba amb la dona, amb qui no s’estimen, el fill, terriblement espantat per unes visions en el bosc de camí a l’escola, i el seu pare, Otto, molt malalt.
Al seu poble, Matthias es relacionarà ara amb una antiga parella, Csilla (Judith State), directora d’una panificadora que necessita mà d’obra. A Matthias, esquerp, de maneres agressives, li costa trobar el seu lloc i va ben desorientat i perdut. A més, un conflicte trasbalsarà la petita comunitat, l’arribada de tres immigrants de Sri Lanka per treballar a la panificadora local, fet que generarà una descontrolada onada de rebuig i de racisme.
De fet, ja ens trobem en una petita comunitat de base precària, una comunitat multiètnica formada per hongaresos, alemanys, romanesos i gitanos. Mungiu, que ha dit inspirar-se en fets ocorreguts al seu país, afronta temes que sacsegen la convivència romanesa, al·ludit clarament amb l’acrònim del títol, R.M.N. Així tenim un moment crucial, privilegiat, una assemblea multitudinària local, filmada en un pla fix que dura molts minuts, una mostra perfecta de les intencions, però també de la potent i elaborada realització de Mungiu.
Però Mungiu obre l’arc i acaba parlant, de retruc, d’Europa, a través del fenomen latent de la immigració o el racisme i el feixisme, els fantasmes i els temors que recorren el vell continent. També parla de la bèstia interior a partir del procés de desubicació del protagonista. Un film carregat d’amenaces reals però també al·legòriques, com el perill ocult, difús i imprecís, de l’entorn muntanyenc, cas dels ossos salvatges.
{{ comment.text }}