Dir adéu no sempre és fàcil. I, menys encara, quan ho fas després d’una dècada a l’equip del qual també n’ets el capità i que, enguany, ha aconseguit el tan anhelat retorn a la Tercera Federació. Doncs, després de 231 partits defensant l’escut i els colors de la Unió Esportiva Vic, David Busquets (Arbúcies, 1988), ha decidit posar punt i final a la seva carrera com a futbolista.
Comencem pel més recent. Com ha estat la decisió de penjar les botes?
Quan arribes a una certa edat, cada any vas donant voltes a la situació. És cert que aquesta darrera temporada no vaig tenir dubtes en començar, en gran part també per l’ambiciós projecte que hi havia, a més de l’al·licient de la Copa del Rei. Ho he anat reflexionant durant l’any, però no ha estat fins al final que he pres la decisió. Aquesta vegada ho he tingut clar, ja que sempre he defensat que preferia retirar-me jo, i no que fos el futbol. A més, també volia passar més temps amb la família.
No li temptava molt el fet de jugar un últim any a Tercera Federació?
Òbviament, era un dels aspectes a valorar, però fa uns anys ja vaig tenir l’oportunitat també de jugar-hi. Però, d’aquesta manera, puc tancar-ho després d’una temporada històrica, assolint el campionat i jugant la Copa del Rei. A més, personalment, he acabat amb bones sensacions i sent protagonista. I, a això, li dono més valor que no pas una categoria. Un mai sap quin i com pot ser el seu final i, en el meu cas, crec que és immillorable per a qualsevol jugador amateur.
Sap si el club té la intenció de fer-li algun homenatge?
Sí. De fet, quan li vaig comunicar la decisió al president, a l’Ignasi Puig, em va comunicar que des del club em voldrien fer un homenatge. Serà a principis de temporada, suposo.
Aquesta darrera, creu que ha estat la millor temporada des que està al Vic?
Si no és la millor, una de les millors, sense dubte. Els últims tres anys han estat molt bons, pel club i per l’equip. Hem jugat al que volíem i hem crescut, aconseguint dos ascensos i un play-off d’ascens. En aquest cas, els números reflecteixen el treball i la bona feina.
I, què n’espera de l’equip aquesta propera campanya?
És una temporada il·lusionant, ja que feia 12 anys que el Vic no estava a Tercera. Serà exigent, amb alguns equips de nivell que fa dos anys estaven a Primera RFEF. Però els partits s’han de jugar, amb l’Atlètic fins al minut 80 empatàvem a zero. No hem de perdre l’ADN i, amb il·lusió i ganes, s’assolirà l’objectiu.
Què és el que més trobarà a faltar d’aquesta etapa?
Sobretot, el grup i els moments que et regala el fet de formar part d’un vestidor. D’aquí el Vic m’enduc un gran record d’aquestes tres últimes temporades, les quals he gaudit molt, tant a dins com a fora del camp. És un club que s’hi està molt a gust per la proximitat de la gent. També puc dir que tinc la sort de tenir bons records dels altres clubs en què he estat.
Com li agradaria que se’l recordés?
Per una persona disciplinada, amb caràcter, personalitat i compromís. M’agradaria que els companys que he anat tenint hagin pogut adquirir alguns d’aquests valors, els quals crec que són imprescindibles per jugar a un esport d’equip.
Quin ha estat el millor moment que li ha regalat el futbol?
Si n’hagués d’escollir algun seria el partit de Copa del Rei contra l’Atlètic de Madrid, simplement perquè no t’ho arribes a plantejar en cap moment. Tenir aquesta oportunitat i poder-la gaudir al camp del Vic és un record per a tota la vida. Encara costa d’assimilar. A més, sense dubte, ens va donar un plus d’energia per a la resta de la temporada i per aconseguir l’objectiu.
Alguna anècdota d’aquell partit?
Bé, si hagués de destacar alguna cosa és la proximitat que l’Atlètic va mostrar. Quan li vaig demanar la samarreta a Correa, ell també va voler la meva. Els jugadors van ser molt propers i, a més, el club ens va convidar a veure un partit al seu estadi. Això diu molt d’un d’ells.
I, algun pitjor moment que recordi?
Potser les lesions, tot i que per sort no ha estat el cas des que estic al Vic. En la meva carrera tinc dues operacions de creuats, una a cada cama. Una va ser quan estava al Manlleu i, l’altra, al Figueres. Llavors també algunes lesions musculars.
Una virtut i un defecte.
El sacrifici i, pel que fa a joc, potser la velocitat.
Repassem els seus inicis i la seva trajectòria.
Vaig començar amb cinc o sis anys al club del meu poble, l’Arbúcies – aleshores Escola de Futbol Arbucienca -, fins a arribar en el primer any de juvenil. Llavors, vaig completar aquesta última etapa de la base al Girona, a la Divisió d’Honor. Després vaig competir uns quants anys a la Tercera Divisió. De fet, tinc la sort d’haver disputat dos play-offs d’ascens a 2a B, un amb el Manlleu i l’altre amb el Figueres. També vaig passar pel Banyoles i el Cassà. Quan vaig arribar aquí, el Vic estava a Primera Catalana. Sempre he exercit de lateral, tot i que en alguna ocasió he jugat també d’extrem o de central.
Mirant la seva carrera en perspectiva, es penedeix d’alguna cosa?
En el seu moment, quan estava al Cassà i al Manlleu, va sortir l’oportunitat d’anar a l’Europa i al Llagostera. Això, potser m’hauria obert portes i permès progressar una mica més, però a la vida costa prendre decisions i encertar-les. Si pogués tornar enrere, ho canviaria. Però estic satisfet en com ha anat tot.
Algun entrenador especial?
Sí. Un d’ells ha estat en Ramon Carrascal, qui ha aconseguit fer funcionar l’equip tal com el cos tècnic volia, a més de generar un gran clima al vestidor. També guardo un bon record del Figueres, amb l’Arnau Sala.
Com ha estat la gestió per compaginar el futbol amb la seva vida professional?
Durant els anys no m’ha estat gaire difícil compaginar-ho amb el fet de ser professor. En aquest darrer curs, però, entre que treballava alguna tarda i l’exigència de la temporada, he tingut alguna complicació més.
Continuarà vinculat d’alguna manera amb el futbol?
Continuaré involucrat a la coordinació esportiva del Arbúcies CF, on porto ja cinc o sis anys. Com a entrenador m’hi veig, però més endavant.
Quins plans de futur té previstos?
Passar més temps amb la família, sobretot. A més, aquest any entraré com a professor aquí a Vic, a l’Institut Jaume Callis. També cursaré un màster en Readaptació Esportiva.
Què li agrada fer en el seu temps lliure?
Principalment, ara vaig a fer bici de muntanya i també m’agrada córrer.
Un consell.
Sigui en l’àmbit que sigui, cal fer les coses amb la màxima il·lusió, ganes i compromís.
