La matinada del dilluns 26 de maig de 1919 molts vigatans van veure, astorats, com les flames devoraven el Teatre Principal, l’equipament cultural inaugurat el 1869 a Vic. “És dels primers records que tinc d’infància; veure el foc esgarrifat, en braços de la meva mare”, rememorava el dentista Carles Bassas en una entrevista a EL 9 NOU pocs mesos abans de morir, el 2008, aleshores amb 93 anys. Bassas havia nascut a la rambla de l’Hospital, just davant del teatre. Tenia 4 anys quan el va veure cremar.
Els bombers, que van comptar amb la col·laboració d’efectius del Batallón Alfonso XIII –els militars establerts a la caserna que hi havia on ara hi ha Correus–, impotents davant la magnitud del foc, van haver de centrar els esforços a evitar que les flames es propaguessin als edificis veïns del carrer de la Ramada. El sinistre no va causar ferits, però del teatre en va quedar ben poca cosa.
Una de les parets que donava a la rambla de Sant Domènec es va haver de tirar a terra l’endemà, pel perill d’esfondrament. Durant dos dies els bombers van continuar remullant les cendres, mentre molts vigatans pelegrinaven fins al lloc del sinistre per veure el desastre. Ben aviat la mateixa població va rebatejar l’equipament com el Teatre Cremat. Mai més no seria restaurat.
Als anys 50 va comprar el solar la família Genís, que hi va construir l’edifici del Portal de Malloles. Amb els anys, el record de tot plegat ha anat desapareixent de l’imaginari col·lectiu dels vigatans. EL 9 NOU recull en l’edició d’aquest divendres 26 d’abril algunes hipòtesis sobres les causes, el context polític del moment i els records de Conxita Alemany rememorant el relat del seu pare, testimoni de l’incendi.
{{ comment.text }}