Del ‘big bang’ als forats negres

“Passem per la vida sense entendre quasi res del món. No pensem gaire en els mecanismes que generen la llum del Sol, que possibilita la vida, ni en la gravetat que ens manté units a la Terra que, d’altra manera, ens llançaria a l’espai on els àtoms de què estem fets perdrien l’estabilitat i seríem destruïts en un instant.” La vida és impossible, com és impossible la matèria o que hi hagi alguna cosa en l’univers. Contemplant una d’aquestes nits serenes i gelades de ple hivern, es pot comprovar fàcilment que hi ha més espai que no pas alguna cosa. Hi ha molta més distància entre planetes i estrelles que no pas materials que conformen tots aquests astres. Hi ha molt més buit, espai i no res que no pas realitat en si i, no obstant, existim una temporada en aquest món, pensat, això sembla, precisament perquè nosaltres siguem ara i aquí; una conclusió força immediata, que la ciència ha batejat amb el nom de principi antròpic, és a dir, el principi humà pel qual tot sembla rumiat, planejat i programat perquè l’ésser humà deambuli en aquest món i que, per contra, li costi moltíssim, sortir-ne o colonitzar-ne d’altres. En la pel•lícula Don’t Look Up (A. McKay, 2021), els seus protagonistes es troben en el dilema de mirar amunt o de no mirar-hi, en una magnífica paròdia del món occidental, tibat entre la realitat i el desig, entre la fatalitat i el sentit, en definitiva. Un cometa destructor de planetes ve a xocar contra el nostre món; una hecatombe pronosticada, de la qual hom no s’ha de preguntar si serà així, sinó quan arribarà. Quines seran les reaccions de les persones, les de peu pla de carrer i les més riques i poderoses? Quina és la vida per la qual val la pena lluitar i viure? Què és el que hi dona més sentit? Al capdavall, la pregunta fonamental és qui se salva? Qui viu una mica més, quantitativament parlant, o potser qui viu amb més intensitat i veritat els seus dies? Certament, la vida és impossible o factible, una casualitat o una voluntat decidida, una sort o una desgràcia, una calamitat o una oportunitat. Jesús ha dit que ell ha vingut “perquè tinguem vida i en tinguem a desdir!” (Jn 10,10). Les línies encapçalant aquest article pertanyen a Carl Sagan (+1996), en el pròleg a un dels llibres més famosos de difusió de la física pertanyent a Stephen Hawking (+2018), Història del temps (1988), que torno a llegir amb fruïció. La pregunta per la física consisteix en l’intent d’articular una resposta al perquè de tot plegat. Si us abelleix, resulta molt recomanable un biopic sobre el físic d’Oxford, The Theory of Everything (J. Marsh, 2014), perquè aquell pensador en cadira de rodes a causa de la seva ELA, en canvi, va aconseguir obrir les ments de molta gent per tal de formular-se les preguntes fonamentals. Més enllà, parlava moltíssim d’aquell déu creador, a l’origen de tot plegat, que havia d’haver donat l’impuls inicial a un big bang postulat pels més eminents teòrics de la ciència. “Excepte els infants, que encara no saben prou com evitar les preguntes importants, pocs de nosaltres dediquem gaire estona a preguntar-nos per què la natura és com és; d’on vingué el cosmos o si ha existit sempre; si algun dia el temps retrocedirà i els efectes precediran les causes; o si hi ha límits últims a allò que els humans podem conèixer. Fins i tot hi ha nens, i n’he conegut alguns, que voldrien saber com és un forat negre; quina és la peça més petita de la matèria; per què recordem el passat i no el futur; com és que, si inicialment hi hagué un caos, avui hi ha ordre, i per què hi ha un univers. En la nostra societat, continua essent habitual que els pares i mestres responguin tot arronsant-se d’espatlles o invocant preceptes religiosos vagament recordats”, conclou Sagan en aquell paràgraf. La fe judeo-islamo-cristiana sobre la qual està fonamentat el nostre món cultural i científic proposa un Déu creador a l’origen de tot plegat; potser no tant en l’instant inicial, perquè d’altra banda no hi havia ningú en aquell moment, sinó donant sentit i consistència a la realitat, responent a les preguntes fonamentals. Si per Nadal celebrem que Déu ha vingut a tocar amb el seu dit la realitat i el món creat, no és únicament per divertir-se o passar l’estona, sinó perquè estima tot el que ha sortit de la seva ment prodigiosa, de la qual les persones tan sols en som una espurna i, malgrat tot, una presència divina en el món. La qüestió no es trobarà en la paradoxa de si creació o big bang, perquè es pot ben dir que Déu es troba a l’origen d’ambdós, sinó si el món té sentit o no en té; si val la pena lluitar i viure perquè al final tots morim; si al cap i a la fi l’amor als demés no serà la resposta a tota pregunta, perquè l’amor no s’extingirà mai (1Co 13,8), ni que impacti un cometa del cel.

Del ‘big bang’ als forats negres

Final cruel pel Vic a Igualada

Els Joglars porten el rei emèrit al Teatre Municipal de Manlleu

Cinc anys del coronavirus

“La justícia tarda, però sempre arriba”

LA PREGUNTA

Creu que Carlos Mazón ha de dimitir com a president de València?

Troben mort un home en un caixer a Roda

Tallat el pont de la Coromina de Torelló per crescuda del Ter

Troben el cos sense vida del santjoaní sepultat per una allau a Armènia

Accident amb tres vehicles implicats a la C-17 a Balenyà

13 anys de presó per al conductor que va provocar l'accident a la C-17 on va morir una jove de Torelló

Intenten ocupar una casa a Sant Julià de Vilatorta

Així canviarà el Baix Vila de Manlleu amb l'ampliació de Prasfarma

Mario Vaquerizo felicita unes amigues de Torelló disfressades d'ell: "M'heu copiat l'estilisme estupendament"

Tres detinguts a Vic acusats de robar joies en un domicili, amenaçar els agents i danyar el cotxe policial

Una furgoneta desfrenada s'encasta contra un aparador a Vic