Dels Pastorets a la Festa del Pi

Dilluns, 28. Vaig als Pastorets de Vic. La meva memòria d’infant és la dels del meu poble, Sant Joan de les Abadesses, que amb poques variants eren la mateixa història (si exceptuem que en Lloquet i en Rovelló eren allà en Lluerna i en Llanassa, i altres detalls). Poques coses desperten la nostra memòria com els Pastorets: els diàlegs i les cançons han quedat gravats –mai millor dit– en el nostre disc dur. La nit de Nadal, després de missa del Gall, alguns santjoanins tocats per les essències locals vam cantar mitja dotzena de nadales pel carrer (l’horari del toc de queda ho permetia). Al Passeig, vam acabar amb el ball dels dimonis d’uns Pastorets que ja fa anys que no es representen però que no oblidarem mentre visquem.
Dimecres, 30. Les limitacions de la pandèmia han fet impossible la Festa del Pi de Centelles, substituïda avui per un senzill acte de memòria audiovisual que expliquem a la secció d’El Calaix. En el meu coneixement de festes populars, crec que la del Pi està entre les més viscudes i arrelades que mai he vist. Possiblement perquè és de les més singulars. Les danses locals de festa major, les falles en els solsticis d’hivern o d’estiu o els carnavals, per posar exemples que em venen al cap, tenen cada un el seu segell propi, però les veig com a variants d’un mateix patró. La Festa del Pi, aquesta combinació singularíssima de culte pagà a l’arbre verd en ple hivern amb la veneració catòlica de la patrona Santa Coloma, amanit tot plegat amb la pólvora dels galejadors, la veig irrepetible. Ara fa un any, va acabar en tragèdia, i no va haver-hi víctimes mortals de pur miracle, encara que alguns dels ferits per l’explosió al campanar encara en pateixen les conseqüències. La suspensió d’enguany ha ajornat el debat necessari sobre la millora de les condicions de seguretat dels participants per evitar que algun dia la desgràcia pugui ser pitjor. S’ha guanyat temps, però caldrà abordar aquesta qüestió molt seriosament per evitar que comprometi el futur de la festa