Dolça coincidència

L’any 1977 desapareixia la centenària xocolateria Arumí, un d’aquells establiments que va deixar petja en diverses generacions de vigatans. Més de 40 anys després, un cúmul de casualitats ha permès ‘descobrir’ que una part del mobiliari modernista de la mítica botiga del carrer de la Riera avui forma part de la decoració d’un restaurant de Barcelona. Hi ha coincidències que poden destacar petits tresors. La primera, en aquesta singular història, es remunta a força anys enrere. El vigatà Francesc Arumí, que avui representaria la hipotètica sisena generació de Xocolates Arumí –empresa desapareguda fa més de 40 anys–, vivia en un pis d’estudiants al barri de la Ribera, a Barcelona. Un dia, passant per davant d’un restaurant del carrer dels Sombrerers, va quedar bocabadat a l’aparador. “Ostres, són les de casa!”, va exclamar. Les dues portes, d’estil modernista, eren les que durant tota la infància havia vist al menjador de casa els seus avis, a la rebotiga de la mítica xocolateria del carrer de la Riera. El restaurant estava tancat, però va mirar a dins i també hi va veure, a les parets, el trencadís del vell menjador. Més enllà de la sorpresa inicial, aquella anècdota va caure en l’oblit. La segona casualitat arribaria fa unes setmanes, quan Arumí va conèixer el guia turístic Xavier Cervera, autèntic caçadetalls de la microhistòria vigatana. Parlant d’això i d’allò, va sortir a la conversa el record d’aquests elements decoratius i Cervera va obrir els ulls com taronges. “Efectivament, tant les portes com el trencadís corresponen al menjador familiar”, corroborava Arumí el passat 22 de maig, quan EL 9 NOU els va acompanyar, a ell i a Cervera, a visitar el restaurant. Els dos elements conservats són una petita part de l’ampul·lós menjador de la família que els havia dissenyat, a principis del segle XX, l’arquitecte modernista i noucentista barceloní Manuel J. Raspall (1877-1937). Així ho certificava la historiadora Immaculada Bover en l’article El modernisme a Vic (Ausa, 1972). Aquest arquitecte, menys conegut que Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch, va treballar bàsicament entre Barcelona i el Vallès, però a Vic mateix també hi va signar l’actual Casa Serratosa. El que ningú no sap, per ara, és com van arribar a Barcelona aquests elements decoratius de l’antiga xocolateria. Tampoc tenen la resposta els propietaris de l’actual Restaurant Petra, Samuel Cortés i Joan Pluvinet, que en van agafar les regnes el 2004. “I tot això és d’aquí?”, els pregunta de tant en tant algun client. I fins ara sempre han hagut d’arronsar les espatlles. La història de l’establiment arrenca el 1975, inicialment com a Restaurant Carpanta, i des de llavors ha passat per diferents mans. Cortés i Pluvinet sospiten, pel comentari d’algun dels seus predecessors, que la sala s’hauria equipat amb mobiliari adquirit possiblement al mercat dels Encants. Amb tot, el fet que tot el restaurant llueixi mobiliari antic –des de les làmpades i les taules i les cadires fins als finestrals o els lavabos– tampoc permet saber si les peces de Ca l’Arumí formaven part del lot. En tot cas, la data de 1975, la de d’obertura del Carpanta, sí que lliga amb el moment en què la família Arumí desmantella la xocolateria del carrer de la Riera i trasllada l’empresa a Gurb –on finalment el 1977 seria absorbida pel grup Nederland–. “Només recordo que l’àvia [Antònia Oller] va passar un gran disgust quan van haver de tancar la botiga”, apunta Arumí, que llavors ja estudiava a Barcelona i no es va arribar a implicar mai en el negoci familiar. Tampoc no li consta què es va fer ni amb el mobiliari de la casa i de la botiga ni amb la vella maquinària de la mateixa xocolateria; només li sona vagament que es va arribar a oferir a l’Ajuntament, però que l’operació no va prosperar. Un restaurant amb molt d’encant [caption id="attachment_137874" align="alignnone" width="800"] Miquel Erra[/caption] Barcelona El restaurant Petra, a la cantonada entre els carrers dels Sombrerers i dels Banys Vells, just a tocar la basílica de Santa Maria del Mar, està tot decorat amb mobiliari antic de ressons modernistes, entre el qual les dues portes i el trencadís (es poden observar al fons i a l’esquerra, respectivament) de l’antic menjador de Ca l’Arumí. A partir d’ara, els dos propietaris, Samuel Cortés i Joan Pluvinet (a la foto, amb Francesc Arumí i Xavier Cervera), ja tindran un relat per explicar-ne l’origen a la seva clientela. En ‘Felip de Palacio’. Felip Cirera, cuiner del Palau Episcopal, va liderar l’arrencada del negoci conjuntament amb un seu fillastre, Joan Arumí, iniciador de la nissaga Una figura resulta cabdal en la gènesi d’aquesta nissaga de xocolaters. Es tracta de Felip Cirera Manovens, en Felip de Palacio. Cirera va néixer a Barcelona l’any 1794 i va arribar a Vic el 1815 per posar-se al servei del bisbe Ramon Strauch, en qualitat de cuiner. També es va mantenir als fogons quan va entrar el seu substitut, Pablo de Jesús Corcuera, convertint-se en el seu autèntic home de confiança fins a la seva mort, el 1835. L’any 1842, Cirera es casava amb Antònia Roca, filla de Santa Eulàlia de Riuprimer i vídua del vigatà Josep Arumí, amb qui havien tingut quatre fills. Arran del matrimoni va deixar la feina al Palau Episcopal i, conjuntament amb un dels seus fillastres, Josep Arumí Roca, que era pastisser, van obrir una petita botiga i obrador als baixos de la casa familiar dels Arumí, a la cantonada entre els carrers de la Riera i de Sant Just. La botiga, que també feia de colmado, era coneguda llavors com can Felip de Palacio i ben aviat va agafar nomenada entre els vigatans, sobretot per la seva xocolata. Cirera va morir el 1864, amb el negoci ja ben arrelat. Home apreciat i reconegut, Felip de Palacio també va ser un personatge “singular”, el descrivien Montse Angelats i Pep Vila (Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 2002). Va ser autor de diverses publicacions de cuina, entre les quals destaca Avisos o sian reglas senzillas a un principiant cuyner o cuynera adaptadas a la capacitat dels menos instruhits. És un dels tres llibres de la Renaixença dels quals Jaume Fàbrega va extreure les receptes antigues incloses al seu El gust d’un poble: els plats més famosos de la cuina catalana (2002). El llibret de Cirera, publicat a instàncies d’uns amics, tenia per finalitat “instruir als principiants en lo ofici de cuyner, guiar á las mestressas que han de donar alguna regla á las criadas, y fer algun be alas familias”. A banda d’incloure una setantena de receptes també incorporava diversos consells relatius a la neteja, l’ordre i el control de la despesa, en una autèntica visió integral del fet i l’ofici de cuinar. L’obra va aparèixer per primera vegada el 1857, impresa per Llucià Anglada, i posteriorment se’n van publicar tres versions més. Després d’ell i del seu fillastre, Joan Arumí Roca, el negoci va passar a mans del fill d’aquest, Joan Antoni Arumí Blancafort. La quarta generació, que donaria embranzida definitiva al negoci, la conformarien Francesc i Lluís Arumí Fargas, el primer al despatx i el segon a l’obrador. L’últim familiar al capdavant de l’empresa va ser un fill del primer, Anton Arumí Oller –pare de Francesc Arumí–, que és qui el 1977 es va vendre l’empresa al grup Nederland, embrió de Chocovic. Passat i present A dalt, una imatge de com era el menjador, amb les dues portes (una de les quals donava a la botiga) i el trencadís; al fons s’hi pot observar el finestral, per dins, que avui es pot veure passant pel carrer de la Riera. A sobre d'aquestes línies, Arumí i Cervera mirant una de les antigues portes. Fotos de Miquel Erra i de Carlos Comella (Arxiu familiar). “Aquells taulells...” Maria Àngels Anglada, que n’era veïna, va descriure en un conte el record de la botiga [caption id="attachment_137881" align="alignnone" width="418"] La xocolateria, que també era ‘colmado’, en l’última dècada del segle XIX | Autor desconegut[/caption] De mica en mica, el record de la xocolateria Arumí es va esborrant de l’imaginari col·lectiu dels vigatans. Per sort, hi alguns records puntuals, en forma de relat literari, que perduraran per sempre. Es tracta d’un conte breu titulat No em dic Laura, que el 1981 va publicar l’escriptora vigatana Maria Àngels Anglada, filla del mateix carrer de la Riera. Nascuda l’any 1930 a la Casa Fontcoberta, uns metres més avall de Ca l’Arumí, Anglada escrivia: “(...) Però la principal atracció per als infants del carrer era, innegablement, la botiga de la xocolata Arumí, amb taulells llarguíssims, damunt el marbre dels quals brillaven com pedres precioses, en grans pots de vidre, els caramulls de caramels àcids, les ametlles i avellanes torrades (...), i més endavant els bombons i la xocolata, que servien, si mai se’n podia haver, amables dependents amb bates groguenques (...). I els anys que el meu padrí estava bé de diners, em regalava el diumenge de Pasqua una esplèndida sara de Ca l’Arumí (...)”. Entranyable. Tot plegat també li queda cada vegada més lluny al mateix Francesc Arumí, descendent de la nissaga, que just conserva “flaixos” infantils de la xocolateria –“ens encantava ficar-nos a la fàbrica i sucar un dit a les calderes per tastar la xocolata”–. De ben jove ja va emprendre el seu propi camí, estudiant i treballant de dissenyador gràfic a Barcelona, i posteriorment dedicant-se a la pintura. Des de fa uns anys resideix a Sant Bartomeu del Grau. La marca i la finestra. La marca encara la comercialitza Simón Coll [caption id="attachment_137884" align="alignnone" width="800"] El finestral de la rebotiga i la porta d’accés a la finca, últims vestigis visibles | Miquel Erra[/caption] La història de la xocolateria Arumí es va apagar el 1977 –set anys abans ja s’havia fusionat amb les marques Amateur i Tupinamba–, quan l’empresa es va vendre al grup Nederland. La marca, però, va ser adquirida per la bicentenària Simón Coll, que avui la continua comercialitzant com a Xocolata a la Pedra Arumí. Més enllà de la marca, l’únic testimoni físic visible a la ciutat és l’antic finestral del menjador i la porta d’entrada a la finca, al carrer de la Riera. Per contra, de la segona botiga que a mitjans del segle XX van obrir a la plaça Major, a la Casa Cortina, no en queda cap rastre. És el local que ara ocuparà la cadena Viena.

Dolça coincidència

Lluc Crusellas presenta la nova línia de mones per aquesta Pasqua

L’ortografia és una pedra a la sabata?

Obre a les Masies de Voltregà El Ganxo, un nou bar musical

20 anys de processó recuperada a Campdevànol

LA PREGUNTA

Té previst marxar per Setmana Santa?

Una detinguda per estafar un home en la compra d'un cotxe a Sant Hipòlit de Voltregà

Mor un home en un accident laboral a Ripoll

Ferit un camioner de Balenyà en un accident amb dos morts a l'Eix

El crac que comprava sabates a Vic

L’Hospital de Vic fa la primera operació amb cirurgia robòtica

Obre a les Masies de Voltregà El Ganxo, un nou bar musical

Laia Sala, de Torelló, entra en un programa de formació financera de CaixaBank per a estudiants

L'equip de govern de Vic rectifica i no eliminarà els casals d'estiu municipals

Veïns dels ocupes del carrer Ges Avall de Torelló demanen que l'edifici es declari infrahabitatge

Carme Molist i Emili Vilamala, premiats per les seves fotografies