Aquest darrer dimecres, 17 d’abril, no era una data qualsevol per a les agrupacions locals del PDeCAT. Hagin treballat amb més o menys previsió l’horitzó electoral del 26 de maig, s’acabava el termini per presentar a l’executiva comarcal les llistes amb què concorreran als comicis, totes sota el paraigua de Junts per Catalunya o bé amb un nom derivat del projecte que encapçala Carles Puigdemont. A Manlleu, després que Albert Pérez presentés per escrit la seva renúncia formal com a cap de llista, el 15 de març, el PDeCAT ha hagut de tornar a engreixinar la maquinària. Quatre setmanes d’una cursa contrarellotge que saldava l’etapa més costeruda dimecres de la setmana passada, quan els exconvergents van ratificar Arnau Rovira –l’única persona que s’havia presentat a les primàries– com a alcaldable.
D’aquesta manera es posava el punt final a un procés insòlit. Perquè és insòlit que s’anunciï un candidat i que, al cap d’un mes i mig, renunciï a ser-ho. Una mostra de la dificultat de transitar de la visió ortodoxa d’un partit polític, l’antiga CDC ara rebatejada com a PDeCAT, a un moviment com JxCat, que vol trencar les costures d’un partit clàssic. Passar de les paraules als fets implica sacrificis que les organitzacions no sempre estan disposades a acceptar. Per això, al PDeCAT, amb la idea de JxCat, li encaixava un perfil com el d’Albert Pérez, un independent que acreditava protagonisme cívic en entitats vàries i que, tot i que no havia estat mai electe, sí que havia militat a ERC, sigles adversàries del PDeCAT a Manlleu. El missatge d’obertura, i de seducció a casa del rival, estava assolit. Amb l’OK de Pérez i la benedicció de la militància faltava fer la llista. I és aquí on comencen les dificultats. Pérez volia mans lliures, objectiu que va topar amb la resistència de l’executiva local en un punt: la inclusió a la candidatura de David Bosch, exregidor d’ERC durant 10 anys. Bosch va deixar l’Ajuntament el 2013 i, després, es va acostar a Demòcrates de Catalunya, on va coincidir amb Pérez. Amb l’encomana de liderar la candidatura de JxCat, Pérez volia que ell fos un dels seus noms de confiança. Va participar en reunions del partit –fins i tot una trobada que hi va haver amb Artur Mas–, però des de l’executiva local del PDeCAT no es veia amb bons ulls incorporar un perfil com el de Bosch tenint en compte que, durant aquest mandat, ells mateixos havien traçat una línia vermella amb la censura a Enric Vilaregut i Marta Alsina, exregidors de CiU integrats a ERC, i amb els retrets a Maite Gallifa, que va abandonar el partit just després de les eleccions i va acabar incorporant-se com a no adscrita a l’equip de govern d’ERC i MES. Volien que aquest discurs no es convertís en un bumerang. I les dues parts van constatar que no tenien una mateixa visió de la jugada. El 14 de març Pérez ja va comunicar al grup de WhatsApp que renunciava a encapçalar la candidatura i que aquell dia no assistiria a la reunió preparatòria que hi havia convocada. Va abandonar el grup i l’endemà presentava la renúncia per escrit. La decisió semblava irrevocable. Tot i això, des de la direcció comarcal del PDeCAT, conscients del terratrèmol que els venia a sobre, van voler refredar la situació. El president, Ignasi Puig, va parlar d’un període de reflexió, una estratègia per intentar guanyar temps i reconduir un escenari que, en realitat, ja no tenia sortida. Pérez no es va moure. Tampoc va fer cap declaració.
El PDeCAT, a dos mesos de les eleccions, es trobava novament sense candidat. En aquell moment, i per la proximitat de les eleccions, semblava que una solució podia ser interna. Miquel Gay, actual regidor i que havia estat disposat a presentar-se a les primàries tot i que no ho havia fet en veure que el nom de Pérez generava consens, podia guanyar punts. Ell, públicament, mai es va pronunciar. Aquesta vegada l’hermetisme va ser total.
Al final, i després de setmanes de debat intern, es va optar per Arnau Rovira. La seva candidatura no va transcendir. En el cas d’Albert Pérez, la notícia que es perfilava com a cap de llista la va avançar EL 9 NOU fins i tot abans que se celebressin les primàries, però el nom de Rovira no va assaltar l’esfera pública fins que el mateix dimecres 10 d’abril, a 3/4 d’11 de la nit, el PDeCAT de la Catalunya Central publicava una fotografia a les xarxes socials de l’alcaldable, acabat d’escollir, amb Isabel Casadevall, presidenta de l’executiva local, i Benjamí Nieto, candidat a les eleccions municipals del 2015. A partir d’aleshores, Rovira va participar dijous a la tradicional enganxada de cartells a la plaça Major de Vic i dissabte, al dinar que el president de la Generalitat, Quim Torra, va compartir amb tots els candidats de JxCat a Osona. Sí que s’ha mantingut el secretisme, en canvi, pel que fa als noms que l’acompanyaran a la llista. Un dels dubtes és quin paper hi tindrà Benjamí Nieto. S’esvairà molt aviat. La mitjanit del 22 d’abril expira el termini per presentar la candidatura.
Arnau Rovira té un cognom lligat a la política local i a l’antiga Convergència. És fill de l’expresident del Consell Empresarial d’Osona Joan Rovira, que a les municipals de 2007 també havia sonat com a alcaldable de CiU a Manlleu. La proposta l’havia llançat l’executiva comarcal, però ell mateix va assegurar que tenia “preferència” l’aleshores portaveu a l’Ajuntament, Lluís Mundet, que va ser qui va repetir. I un tiet d’Arnau Rovira, el també empresari Xavier Rovira, va ser regidor a l’inici del primer ajuntament democràtic liderat per Joan Usart, però amb les sigles de Grunace i no les de CiU.
Quaranta anys després, el seu nebot, de 24 anys, encapçalarà la llista de JxCat. Assumeix el repte com a independent tot i que fa vuit anys ja va ser l’impulsor de l’agrupació local de la JNC, l’organització política juvenil ara associada al PDeCAT. Amb Rovira, el partit inicia una nova etapa i tanca dos mesos de vertigen.Manlleu
