A la cantonada dels estrets carrers de la Cadena i Sant Rafael, uns pistolers pagats per un sindicat blanc van matar l’anarcosindicalista, en una convulsa i revoltada Barcelona, anomenada ciutat del pistolerisme

Caminava per la vorera de la rambla del Raval de Barcelona buscant la famosa cantonada on va ser assassinat, el 10 de març de 1923, Salvador Seguí, conegut com el Noi del Sucre. La nova rambla era el gran projecte social de la ciutat i una intervenció urbanística activada el 1985, impulsada en temps dels Jocs Olímpics i acabada més enllà del 2000. Al cor del Raval, l’anomenat barri xinès, era un entramat de carrers estrets i insalubres que acumulaven gran part dels conflictes ciutadans. Els polítics i els tècnics van diagnosticar que per redreçar el barri s’havia d’esponjar. La paraula màgica, que es pronunciava contínuament a cada reunió realitzada en dependències municipals: “Esponjar, esponjar...”, i així es va fer, amb èxit. Prop dels carrers on encara hi ha prostitució a ple dia, s’hi va construir habitatge assequible, la Filmoteca de Catalunya, la seu del sindicat UGT, un prestigiós hotel, serveis socials, un bon poliesportiu i els restaurants i bars que han dinamitzat la vida del barri. Ara, s’està portant a terme una remodelació de la rambla per evitar la degradació soferta amb l’augment poblacional i l’arribada de les darreres onades migratòries poc arrelades, un descontrol dels lloguers, la venda il·legal, el tancament del comerç tradicional i els anomenats narcopisos. S’anul·larà l’enjardinat en zones fosques i així controlar millor on es produeix la inseguretat nocturna. Sí!, ja ho he trobat, una placa commemorativa ho explica: “Aquí morí assassinat Salvador Seguí, El Noi del Sucre. Defensor de la classe obrera”. A la cantonada dels estrets carrers de la Cadena i Sant Rafael, uns pistolers pagats per un sindicat blanc van matar l’anarcosindicalista, en una convulsa i revoltada Barcelona, anomenada ciutat del pistolerisme. Amb l’obertura de la rambla del Raval, el carrer de la Cadena ha desaparegut i sols queda el carrer Sant Rafael i la històrica cantonada. Era hora de dinar i tenia a tocar un antic restaurant on serveixen un bon plat de cua de bou. Un cuinat diferent del rabo de toro, més propi d’Andalusia. Després, amb noves energies, vaig anar fins a l’avinguda del Paral·lel-Drassanes, on hi ha, encara ben conservades, les tres xemeneies de la tèrmica del carbó que produïa electricitat industrial i domèstica, juntament amb els embassaments de Camarasa, Sant Antoni, Terradets i el canal de Serós; era la Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited i la seva filial Riegos y Fuerzas del Ebro, popularment dita la Canadenca. Assegut sota les xemeneies, imaginava el que justament fa 100 anys (1919/2019) hauria passat, i que des d’alguna finestra una bala anònima acabés amb la meva vida, tal com descrivia la situació política Josep Pla, “No podem sortir d’aquí: o tirania o anarquia!”. El nom popular de la Canadenca li venia donat per l’origen del capital fundador amb seu a Toronto, i la creació de l’empresa per l’enginyer de Massachusetts Frederick Stark Pearson, i que avui encara figura el seu nom a una de les avingudes més exclusives del barri de Pedralbes, l’avinguda Pearson, tot i haver mort el 1915 en l’enfonsament del vaixell Lusitània, torpedinat per un submarí alemany. La Canadenca controlava el 90% de la distribució elèctrica de la ciutat, i va ser el motor de les reivindicacions obreres. En un congrés celebrat a Sants el 1910 la CNT, els anarcosindicalistes, ja havien aconseguit un sindicat unificat per indústries i no per oficis. Aquesta nova estructura estava liderada per Salvador Seguí, el Noi del Sucre, i la patronal per la seva part també es va agrupar i sindicar. En un context d’agitació social condicionat per la Revolució Russa, la Primera Guerra Mundial i l’apujada general de preus, la Canadenca va reduir el sou de molts treballadors i la plantilla. La jornada laboral era de 12 hores i el sou no arribava a 6 pessetes, quan la despesa domèstica pujava a 9,45 pessetes al dia. Així va començar la vaga més important del segle XX que durà 44 dies, amb la ciutat sense electricitat, aigua ni gas. Els tramvies paralitzats i la premsa habitual censurada. La repressió del govern fou brutal, la Mancomunitat de Catalunya menystinguda, i es declarà l’estat de guerra. Més de 3.000 vaguistes foren confinats al castell de Montjuïc, al mateix temps que es negociava secretament un gran pacte, a desgrat de la patronal. A la plaça de Braus de les Arenes, davant de 25.000 persones, el Noi del Sucre, alliberat de la presó Model, va anunciar triomfant que la vaga era acabada i el moviment obrer havia aconseguit la jornada laboral de 8 hores. Ah! I el Noi del Sucre no és que fos molt dolç, tenia per costum menjar-se ràpidament els terrossos de la sucrera, quan li servien el cafè. Curiós!

A la cantonada dels estrets carrers de la Cadena i Sant Rafael, uns pistolers pagats per un sindicat blanc van matar l’anarcosindicalista, en una convulsa i revoltada Barcelona, anomenada ciutat del pistolerisme

El Noi del Sucre i la Canadenca