"Recordo quan vaig anar a Islàndia a principis dels anys vuitanta que aquell era un viatge rar, certament exòtic"

La impressió que el món està trasbalsat va fent forat. Tirant enrere en la història coneixem la sotragada de la revolució industrial, el desarrelament de la terra, el trauma feridor de les grans guerres, per citar només algunes sacsejades sonades. Avui, però, en vivim una d’inèdita, de conseqüències imprevisibles, la del canvi climàtic, que ha passat de ser una hipòtesi tractada amb recança a ser una realitat que –exceptuant el malèfic Trump– ni el parent més tronat de Rajoy no gosa negar. Estem admetent la magnitud de la tragèdia a cops de realitat, és a dir a cops de calorades aclaparants, de tempestes rabioses o de la fosa de prop de 200.000 tones de gel dels glaciars de Groenlàndia el passat mes de juliol. Un dels danys col·laterals del reescalfament climàtic és l’amenaça que pateix el Seed Vault, la banca genètica de llavors instal·lada a l’arxipèlag noruec de Svalbard, situat a 1.200 quilòmetres del pol Nord, inaugurada el febrer del 2008, gestionada pel govern noruec i un organisme impulsat per la FAO. L’enfonsament de l’estructura en el permagel augmenta el risc de fuites d’aigua i amenaça de fer malbé el milió de mostres de llavors. Un botó per mostra. Mentrestant, ens resignem i ens en defensem com podem. Una de les reaccions més evidents és la demanda creixent de viatges cap al nord a les vacances d’estiu. Recordo quan vaig anar a Islàndia a principis dels anys vuitanta que aquell era un viatge rar, certament exòtic. Te les havies d’empescar com podies per trobar literatura del país –mai no havia vist enlloc llegir tant, a tot arreu, a tanta gent–, per arribar-hi, per moure’t per l’illa i per allotjar-t’hi. Catalunya, a vista d’islandès, era un territori situat en un gran sud difós a tocar de l’Àfrica. Avui, Islàndia ha esdevingut destí turístic de gran consum i afronta el repte de la regulació de la demanda, competint amb Noruega, Finlàndia, Estònia o les mateixes Illes Fèroe. S’han invertit les tornes, fa 40 anys els suecs –i les sueques– representaven el turista exòtic de la Costa Brava. Actualment, som nosaltres els viatgers badocs de les seves terres ignotes. De llavors ençà, el nord se’ns ha apropat, li hem perdut les pors, la por a la llum permanent o a la nit profunda, la por al fred, la por a terres de llargues distàncies i al caràcter reclòs de la gent que l’habita. L’horitzó de nord enllà que lloava Espriu s’ha obert de bat a bat. El nord ens crida. Hi acudim delerosos d’alenades d’aire fresc de la Mediterrània que en estius com aquest en va escassa. Una Mediterrània, bressol de vida, de cultures i civilització, que està esdevenint el tràgic destí de tants éssers humans, fugint de la misèria africana, davant la mirada impassible dels governants. Una tomba a mar obert. Una mar que, com escrivia Antoni Puigverd amb ploma aguda en un dels seus articles balsàmics d’estiu a La Vanguardia, pot deixar de ser el Mare Nostrum per acabar sent un mare mortium.