“El pare estava amagat al bosc i li anàvem a portar el menjar”

De tant en tant encara rep la visita d’algunes persones o de familiars de qui fa 80 anys van passar a tocar de casa seva en el camí de la retirada. Alguns per agrair ajudes que van rebre i d’altres per conèixer el pas per un indret que els va marcar la vida. Maria Concepció Vilarrasa, la Maria de Can Coronel, ho té clar a la memòria. Llavors tenia 8 anys i, com ara, vivia al veïnat de Fabert, un lloc tranquil on aquells dies propers al 13 de febrer de 1939 “passava molta gent”, milers de persones que anaven cap a Coll d’Ares per travessar a França. Fugien de la guerra i dels nacionals. Molts portaven dies caminant, anaven carregats i tenien gana: “Entraven a les cases i s’enduien tot el que podien per menjar”. Un record que té gravat és que “teníem una olla de trumfes al foc, per al bestiar, les van veure, les van pelar i se les van menjar”.
Amb el seu germà jugaven a fora. Entre la gent que passava, recorda, hi havia qui “se’ns emportava les joguines” i qui els en deixava. Uns li van deixar una bicicleta petita, comenta, i més endavant uns altres “se la van endur”. El que va conservar més anys va ser “un nino vestit de vellut amb un escopeta: el vaig guardar i encara el va tenir la meva filla”, diu.
Com a moltes cases de la zona, aquells dies de la retirada “els homes estaven amagats al bosc” perquè “tenien por que se’ls emportarien a França”. Un d’aquests era el seu pare i un veí, a qui “la mare cada dia els anava a portar menjar”.
La Maria de Can Coronel té a la retina les imatges que han quedat plasmades a les fotos de l’època. Homes, dones i nens desesperats per trobar menjar, carregats amb maletes i objectes personals dels quals es van acabar desfent per estalviar pes a l’hora de passar per uns camins estrets i amb pendent. “On va ser molt fort va ser a Coll d’Ares, on ho van estimbar tot”, comenta, perquè allà “la carretera estava tallada”. De fet, moltes cases de la zona “es van moblar amb objectes de la retirada” que havien deixat abandonats els exiliats pels marges. En algunes cases “tenien armaris plens de llençols o coberteries”. Ella encara conserva una brusa de dona, un cullerot, una lletera i un tallant que en són testimoni.
Un cop passada la retirada, relata Vilarrasa, “la gent del poble anava a buscar bales per vendre-les, per sobreviure”. La postguerra, assegura, “va ser molt dura”, però per sort en ser a prop de la frontera “de pa en vam poder menjar sempre”.