El romànic, del Pirineu als fiords

Posades de costat en una vitrina, les imatges són germanes. Totes dues són d’un Crist de fusta policromada, i daten de mitjan segle XII o principis del XIII. Les figures porten una corona, i el seu rostre és calcat. Sense tenir cap informació prèvia, caldria ser un autèntic expert per saber que un d’ells ve de Noruega –de Hadeland, no gaire lluny d’Oslo– i l’altre de Catalunya –d’un lloc indeterminat del Pirineu occidental–. Les senzilles escultures sense creu i amb els braços mutilats són un exemple del paral·lelisme entre l’art romànic català i noruec que es fa evident a l’exposició “Nord & Sud”, al Museu Episcopal de Vic (MEV), que s’inaugura aquest dissabte. Fins al 17 de maig, i per primera vegada, es posa de costat el romànic d’un extrem i l’altre d’Europa, separat per més de tres mil quilòmetres de distància però amb una estètica extraordinàriament semblant. La mostra permet veure obres úniques, que mai no han sortit de Noruega i que tenen un alt valor simbòlic, com la peça estrella de l’exposició: el frontal de sant Olaf, procedent de la catedral de Trondheim, on es coronen els reis noruecs. Posat de costat amb el retaule de Sant Cebrià de Cabanyes, de la col·lecció del MEV, i obviant la destral vikinga que sosté sant Olaf a la seva mà esquerra, també seria difícil diferenciar-ne l’origen. Què explica aquests sorprenents paral·lelismes? No hi ha cap constància de mestres pintors catalans que viatgessin a Escandinàvia, ni a la inversa. La raó és una altra: aquestes taules de fusta pintades devien formar part de tots els altars de l’Europa medieval, però per diferents motius només els de dos extrems han arribat fins als nostres dies. “L’exposició no parla només de Catalunya i Noruega, parla d’Europa”, afirma Marc Sureda, també conservador del MEV. Del segle XII fins ben entrat el segle XIV, com a mínim, Europa estava unida per una cultura compartida que derivava del cristianisme: “Una mateixa església, un mateix ritu litúrgic i, en conseqüència, una mateixa manera d’ornamentar els altars”. Una persona podia travessar tot el continent –de fet, milers de persones ho feien seguint el Camí de Sant Jaume o d’altres pelegrinatges– i no sentir-se estranger enlloc. Entrar en una església era trobar-se amb el mateix estil d’imatges, amb rituals que seguien pautes universals, i fins i tot amb el mateix idioma –el llatí– com a llengua de les cerimònies. “Una unitat que l’actual UE no podria ni somiar!”, ironitza Sureda. L’arribada del protestantisme, en els seus diferents vessants, trencarà més endavant aquesta uniformitat. I en alguns llocs farà desaparèixer bona part dels objectes litúrgics anteriors. A l’Europa central, el calvinisme era iconoclasta, contrari a l’adoració d’imatges i, per tant, aquestes eren destruïdes. Això explica que als Països Baixos, en bona part de França, o de l’actual Alemanya no quedin amb prou feines rastres del romànic que decorava els altars. En canvi, allà on hi havia luterans, com a Noruega, la fúria contra les imatges no es va desencadenar. Òbviament, tampoc va passar a Catalunya, on el protestantisme no hi va arribar. Amb l’arribada del barroc, es van tapar pintures murals o es van traslladar imatges, però no es van destruir. Les petites esglésies del Pirineu o les dels poblets noruecs, en els mil racons dels fiords, estaven més aïllades geogràficament, un altre factor que va jugar a favor de la conservació. “Hi jugaven diversos factors, també la pobresa material”, diu Sureda. Si no hi havia recursos econòmics, no es podia renovar l’altar. Tot el romànic –el de Noruega i el de Catalunya– és un supervivent dels vaivens històrics. “Les restes d’un naufragi”, conclou Verdaguer. Els paral·lelismes del romànic entre els dos extrems d’Europa eren coneguts pels historiadors de l’art, però mai no se n’havia fet una exposició. I menys amb la idea d’omplir aquest forat de milers de quilòmetres i entendre les dues restes com a part d’un antic conjunt europeu. Una dada és reveladora: de frontals romànics d’altar, se’n conserven poc més d’un centenar a tot el món, i més del 80% són d’origen català o noruec. “Això ens porta a valorar encara més la representativitat de les nostres col·leccions”, remarca Sureda. No són el testimoni –només– de la història de Catalunya, sinó una relíquia de la història comuna d’Europa. A més dels frontals d’altar, a l’exposició destaquen dues grans creus amb el Crist crucificat, la Majestat de Lluçà i el crucifix de l’església de Haug. També es poden veure escultures i talles de marededéus, retaules-tabernacle, i l’espectacular maqueta d’una església noruega del segle XIII feta en fusta, que devia coronar un d’aquests tabernacles. L’exposició es va inaugurar dissabte al migdia amb la presència de la consellera de Cultura de la Generalitat, Mariàngela Vilallonga, i el bisbe de Vic, Romà Casanova.

El romànic, del Pirineu als fiords

El Girbau Vic TT femení tornarà a ser equip de competició europea la temporada que ve

Què hem explicat a El 9 Informatiu d’aquest divendres, 19 de juny?

Torelló preveu obrir la biblioteca a la tardor, dos anys més tard, pels retards de la constructora

Què hem explicat a El 9 Informatiu d’aquest dijous, 18 de juny?

LA PREGUNTA

Quina valoració fa la de la visita del papa?

Bon Preu dona per resolta la incidència que ha provocat faltes de producte en alguns supermercats

Es constitueix la societat Làctics Tarradellas

“Venir a Finlàndia ha estat una de les millors decisions que podia prendre”

Cinc agents dels Mossos acaben ferits quan anaven a detenir un lladre a Vic

Comissen en una hípica d’Olot dues eugues de Taradell

Cremen dos cotxes a Sant Hipòlit diumenge a la matinada

Pilarin Bayés, 85 anys: “Continuo dibuixant cada dia, i moltes hores”

Oques Grasses desferma l'eufòria al Cabró Rock en l'últim concert a Osona

Cauen 46.000 euros de loteria a Torelló i 6.000 a Manlleu

Detingut després d'un forcejament amb la Guàrdia Urbana un lladre que havia robat a Vic