Vist des d’una perspectiva positiva, que és com intento veure les coses, això vol dir que el Teatre Centre és ben viu, encara que hagi estat tants anys en somort.

Divendres, 28. La reobertura del Teatre Centre de Manlleu (no és ben bé inauguració, perquè no està acabat) no ha estat un acte protocol·lari. En els parlaments, que habitualment són només un tràmit, i fins i tot en algun dels breus esquetxos que s’han posat en escena hi ha surat el debat sobre la futura gestió del teatre. Fins i tot la consellera Laura Borràs fa algun gest de sorpresa davant del discurs del president de l’Associació Teatre Centre, Emili Jané, contundent en la seva reivindicació del paper que ha de tenir l’entitat en el futur. Poc abans, Joan Roura i David Plana, en to humorístic i en calçotets, han parlat de no caure en les capelletes. Vist des d’una perspectiva positiva, que és com intento veure les coses, això vol dir que el Teatre Centre és ben viu, encara que hagi estat tants anys en somort. Es veu en la il·lusió de la gent el mateix divendres i l’endemà, quan les portes són obertes i la gent es passeja per tots els racons, inclosos els que encara no estan acabats. Gent gran emocionada, i famílies que hi porten els més petits perquè vagin veient un patrimoni que és de tots. L’alcalde sembla més il·lusionat per haver pogut complir la gran promesa del seu mandat que preocupat pel que vindrà. El Teatre Centre haurà de decidir en quina divisió vol jugar. En el grup dels Teatrets d’Osona –una experiència que està funcionant, amb Roda de Ter, Sant Hipòlit de Voltregà i Tona– podria encaixar-hi molt bé. I aportar-hi l’Espai Rusiñol, que s’ha demostrat un lloc útil per a espectacles de petit format. Dissabte, 29. Davant de la presó de Lledoners, s’hi ha reunit més de mig miler de persones en una iniciativa nascuda d’una sola persona, la vigatana Judit Serra. Ens hem vist tres dies abans i està entre admirada i espantada de la repercussió que ha tingut la seva proposta. Sense cap partit ni entitat al darrere, només amb la xarxa de complicitats que ella mateixa ha teixit, amb l’ajut d’Albert Bardolet i Anna Casadevall. Com tantes altres vegades, ningú no demana a qui vota la persona que canta o que toca al seu costat.

Vist des d’una perspectiva positiva, que és com intento veure les coses, això vol dir que el Teatre Centre és ben viu, encara que hagi estat tants anys en somort.

El Teatre Centre i un ‘Messies’ a Lledoners