Els dijous al vespre estaven reservats. Era el dia de trobada dels membres de l’Assemblea Antimilitarista d’Osona, que es va crear ara fa 30 anys. Ho recordaven dissabte a la tarda alguns dels membres que en van formar part i d’altres insubmisos en un acte al Casino de Vic en què van assistir una cinquantena de persones, algunes vinculades a una lluita que va acabar donant fruits. Era un moment de retrobada per a molts, entre ells el berguedà Jordi Rovira, que no era un dels ponents però que va voler intervenir: “Si no ens haguessin obligat a anar a la mili hauria estat una putada grandiosa”, perquè ser en la lluita antimilitarista “va ser una sort”, assegurava emocionat, ja que “vam aconseguir una cosa important” i va “demostrar que la gent tenim molta força”.
Josep Freixa, un dels ponents, va explicar la seva lluita per l’objecció de consciència, un moviment previ. Ell va ser detingut l’abril de 1977 a Vic, un fet que va comportar mobilitzacions. Se’l van endur a Barcelona i a Figueres amb altres objectors i va estar a presó fins a l’octubre del mateix any, quan, recordava, “hi va haver una amnistia”. De fet, apuntava, molta gent d’aquest moviment va passar després a la insubmissió antimilitarista.
Un dels primeres insubmisos va ser Josep M. Moragriega, de Barcelona, que recordava que “els d’Osona sempre venien i els admiràvem”. Tots plegats, en aquella lluita que volia anar més enllà de fer la prestació social, “teníem el sentiment que faríem història”, recordava.
Marc Barrobés va recordar que “havies de demanar permís per ser objector”. Va optar per la insubmissió perquè la prestació social substitutòria “no m’agradava com a alternativa”, i comentava que “sempre t’havies de presentar uns dies més tard al jutjat militar perquè ja fos delicte”. Va estar nou dies en presó preventiva i després li van fer el judici, però com que la condemna era baixa “no havies d’anar a presó”, apuntava. Barrobés explicava que cada insubmís tenia un “grup de suport”, una xarxa amb amics, familiars i gent de l’entorn, perquè “si hi hagués repressió es mobilitzarien”, en una època en què “no hi havia WhatsApp” i la comunicació no era tan instantània. En molts casos, deien, no hi va haver presó i de fet més tard s’hi va afegir una “insubmissió judicial”, com va apuntar des del públic Pere Sanjurjo, un dels últims insubmisos.
Roser Reixach, membre de l’assemblea i que va conduir l’acte, va apuntar que “no vam dubtar a lluitar per canviar les lleis”, i que aquesta lluita és “un lloc on emmirallar-nos en aquest moment”.
