Encara que he assumit des de fa temps que no soc ni de lluny la persona més generosa del planeta, quan tinc la sort de fer el vermut fora de casa, m’he acostumat –excepte quan el tracte, el to o les mirades no són les més adequades– de deixar propina. Últimament no només això, sinó que si paga un amic li suggereixo que ho faci, amb l’argument que anar a un bar a fer el vermut és un luxe, i que per tant deixar un euro o el que ell vulgui és una forma d’agrair el servei que t’han ofert. No tothom hi està d’acord, i entenc que pugui haver-hi persones a qui costa bastant arribar a final de mes i a qui mai li han donat propina, i per tant no en tinguin cap ganes. Però vaja, que cadascú faci el que vulgui, tot i que si la gent donés més propina potser els propietaris dels bars es guanyarien una mica millor la vida, i potser fins i tot si se n’estengués el costum, el pàncrees d’alguns clients no se’n ressenteria tant perquè consumirien menys.
A Reservoir Dogs, la pel·lícula que va suposar el debut de Quentin Tarantino al cinema, el Mr. Pink que interpretava Steve Buscemi es nega a deixar un euro de propina com els seus companys de taula, fins que pràcticament l’hi obliguen. El seu raonament és que quan vas a un McDonald’s ningú hi deixa propina, i en canvi als Estats Units sembla que sigui obligatori donar-ne en qualsevol altre establiment convencional, encara que l’atenció rebuda sigui millorable. Fins i tot el Mr. Blue, interpretat per l’expresidiari i brillant autor de novel·la negra Edward Bunker, li pregunta si pretenia que la cambrera li fes una fel·lació sota la taula per guanyar-se el seu miserable dòlar.
Tot i disposar d’un pressupost de poc més d’1’2 milions de dòlars que amb prou feines deuria deixar marge perquè els actors i equip tècnic de Reservoir Dogs deixessin propina a les tavernes que freqüentaven, Tarantino va aconseguir reunir-hi actors que es trobaven en el zenit de la seva trajectòria, com Buscemi, l’immens Harvey Keitel, Chris Penn, Tim Roth o l’habitual en la seva filmografia Michael Madsen. El mateix director hi interpreta un petit paper secundari, en una pel·lícula on els diàlegs aconseguien ser tant o més importants com l’argument, una tendència que es perllongaria en el decurs de la seva obra. La promesa de dirigir només 10 pel·lícules plana com una espasa de Dàmocles sobre el cap dels aficionats al seu cinema. De moment ha signat nou pel·lículasses com Pulp Fiction (1994), Jackie Brown (1997), Kill Bill (2003-2004), Death Proof (2007), Malditos Bastardos (2009), Django desencadenado (2012), Los odiosos ocho (2015) i Érase una vez en América (2019) que tenen tant valor per elles mateixes com per haver traslladat a la pantalla la cinefília de Tarantino, recuperant bandes sonores de genis com Morricone, Bruno Nicolai o Stelvio Cipriani, o fent referència a títols poc reconeguts fins aleshores.
Esperant que incompleixi la seva paraula, intentaré també deixar de donar pel sac als clients de bars que no tenen cap ganes de donar propina o que algú tan repel·lent com jo mateix els parli de pel·lícules que els interessen molt menys que la seva cervesa o vas de vi.
Quentin Tarantino estrena la seva primera pel·lícula, ‘Reservoir dogs’, al festival de Sundance
{{ comment.text }}