Durant les tres primeres setmanes d’abril hi ha hagut a Osona i el Ripollès 293 morts (200 d’aquestes tenien més de 80 anys). És més del triple (un 248,8% més) que en el mateix període de fa un any, quan van morir 84 persones, o de les 94 (un 211,7% més) de les que van morir fa 10 anys. La Covid-19 n’és la causa majoritària. Aquestes dades són extretes de la secció de Defuncions d’EL 9 NOU. Són dades reals. No són una anècdota, perquè darrere hi ha els noms i cognoms de persones. Les persones són, més enllà dels números, que sovint ni se’ls miren, les que tracten els treballadors sanitaris cada dia. Amb alguns d’ells ha parlat EL 9 NOU per entendre a partir de les seves experiències com és una malaltia que fa “estralls d’una manera molt ràpida” i de la qual encara es coneix molt poc.
L’Hospital Universitari de Vic s’ha transformat en un hospital només Covid-19, que afecta sis de les set plantes que té. Sembla que aquesta setmana es podria alliberar una planta i això seran bones notícies perquè vol dir que baixen els ingressos. Però les dades ballen dia a dia, no són fiables, mentre que sí que és fiable fer el confinament com cal i prendre totes les mesures de seguretat. “Aquests dies em fa més por anar al supermercat que treballar a l’hospital”, diu una infermera de l’UCI. Les angoixes en aquesta unitat estan a flor de pell i “es plora com mai” quan hi ha altes o quan hi ha baixes o “quan algun pacient a punt d’intubar et diu plorant que vol viure”. Tots els que aquí opinen estan acostumats a sanar persones i també a veure-les morir, però aquesta pandèmia, diuen, sobrepassa qualsevol previsió. També la de donar positiu, com li ha passat a una altra infermera que, com altres 124, segons dades del passat 8 d’abril facilitades pel mateix hospital, ha passat la malaltia. Sense hospitalització, però “tot i no ser greu i no haver de fer tractament passes una setmana amb molt malestar”. Després del confinament i amb anticossos torna a treballar. No al seu lloc habitual, perquè el que sí ha passat és que tothom ha acabat treballant allà on ha fet falta independentment de la seva especialització.
Tant metges com infermeres, i en aquest moment han estat les últimes les que han assessorat els primers. “El 1.000 per 1.000”, diuen. Això és el que han donat els treballadors d’un sector que abans d’aquesta crisi s’havien d’escoltar dels pacients “esbroncades i exigències” o veure com “urgències s’omplia perquè els fa mal l’ull de poll”. Ara reben aplaudiments. I ho agraeixen, però “no”, diuen, “no som herois, perquè els herois salven totes les vides i nosaltres no podem. Som les mateixes persones que treballàvem abans d’això”. Només demanen si “se’n recordarà la gent quan tot això passi?” o com diu una d’elles “s’aprofitarà ja el teletreball per no fer consultes en viu i estalviar i tothom serà metge perquè té internet?”. Preguntes que per ara tampoc tenen resposta. Perquè, certament, poc sabem del virus, de com anirà l’economia… “només sabem que no sabem res”. Però si algú sap són els que ho viuen. Els que veuen el dolor dels que pateixen tot i que no se’ls deixa patir. “Es fa tot el que es pot, però pots veure una placa de pulmons neta un dia i al cap de tres ja no ho és”, expliquen. Als familiars de les persones més greus se’ls truca cada dia i a vegades només es pot dir “igual”, però el més “gratificant és quan en aquella trucada agraeixin que siguis allà”. Herois, comenten, són els que “potser a causa de tot plegat no tindran un sou a finals de mes”.
La Covid-19, un virus amb el qual vas “a cegues”, pot semblar un fracàs de la medicina, però no consideren que hi hagi “culpa” de ningú. Ha faltat material de protecció “perquè ningú podia preveure el que ha passat”. Ha calgut reutilitzar aquest material en les pitjors setmanes, però “s’ha reaccionat per part de tots els treballadors i els que s’han reclutat”, com les infermeres que ja fent quart de carrera s’han ofert voluntàries i “crec que han acabat fent un màster veient el que han vist”. Perquè ha faltat personal entrenat –feia anys que no se’n llogava–, ja que passar d’una a tres UCI amb el mateix personal expert ha necessitat adaptació. I el cansament és, després de setmanes d’estar en tensió, palpable. A això cal sumar-hi l’inconvenient d’anar vestit de plàstic durant hores, la por a afectar la família pròpia –viuen a part a casa seva– i estar pendent de si hi ha llum al final del túnel.
I és que les següents preguntes són: “I després? Quin serà el panorama quan passi la Covid-19? I com quedarà la sanitat? Teníem la millor del món? No, diuen tots, no. “Aquest no és el moment perquè ara toca fer i perquè s’entén l’excepcionalitat, però està clar que les retallades dels darrers anys han passat factura”. Reclamen més inversió en investigació, que “també es va retallar”, i que no tornin a quedar la sanitat i l’educació malmeses. I l’assistència primària, els CAP, que han fet una feina “de parar el cop”. Hi haurà temps per parlar de com s’ha fet la gestió de tot plegat. Tots són conscients que prendre decisions amb una pressió com aquesta és complicat. I sí que a les residències amb persones grans hi ha mort gent que, encara que “no hagi estat per un coronavirus identificat, probablement és del que s’ha mort”. El ràpid contagi ha trobat espai en aquests centres, “n’ha afectat molts i de forma atzarosa. Probablement el virus hi havia arribat dies abans de l’explosió”, i no hi ha hagut “tests”.
I és que després d’una jornada llarga i amb un dragon khan d’emocions, les dades no els interessen. Veuen el que veuen i després haver de “patir una gestió partidista” no anima. I al futur li demanen recursos per als investigadors i reconeixement de la seva feina. Serà possible?
{{ comment.text }}