| 23:23
Opinió

Les democràcies occidentals no tenien manuals d’instruccions per com afrontar un canvi de normalitat com aquest

Espanya s’entrabanca amb el mateix

Aquella epidèmia que molts ens havíem mirat des de la distància, quan estava concentrada a Wuhan, es va convertir finalment en pandèmia i tots els països d’Occident hi vam arribar tard. Que ho diguin a Itàlia, a Espanya o, ara mateix, al president Boris Johnson o l’esperpèntic Donald J. Trump. Per cert, que si a algú encara li sembla rar sentir el president dels Estats Units pronunciar els disbarats que diu sobre com s’ha de combatre la Covid-19, que s’entafori en el magnífic i detallat llibre de David Cay Johnson Como se hizo Donald Trump (2016) i entendrà bona part del seu comportament: la bogeria d’ara, o la seva tirania, no és casual.

Però, certament, les democràcies occidentals no tenien manuals d’instruccions per com afrontar un canvi de normalitat com aquest. Ni en tenen ara per planificar el desconfinament, més enllà de saber que la lluita contra la pandèmia ha de ser compatible amb la recuperació de l’activitat econòmica. A la primera fase “d’emergència sanitària”, on l’objectiu principal era evitar el col·lapse del nostre sistema de salut –no tinc gens clar que s’aconseguís, si ens atenem al fet que la lluita contra la Covid-19 va deixar proves oncològiques per fer o va disparar els infarts que s’agafaven tard–, ara s’hi suma una nova “fase d’urgència” on la lluita per evitar els nous repunts de contagis ha de ser compatible amb l’activació de l’economia. Perquè s’ha vist perfectament que les conseqüències del confinament a la nostra economia són molt pitjors del que ens pensàvem, que la sensació de paràlisi és absoluta i que un estat endeutat com Espanya és incapaç de respondre a les demandes del seu teixit empresarial. El president Sánchez es fia de la bona voluntat d’Europa, però ni ell ha fet els deures perquè els seus arguments siguin sòlids, ni entén que malgastar en el passat ens ha condemnat el nostre futur. En aquesta fase d’urgència, les incerteses per com s’haurà de reactivar el país continuen estant sobre la taula. Explicava la consellera Àngels Chacón: “Encara no sabem quins ajuts directes vindran d’Europa i quin marge tindrem per gestionar-los, però cal valorar ara quin model d’economia i turisme volem”.

Certament, aquest és l’estadi on ens trobem. Perquè si per alguna cosa ha de servir aquesta pandèmia és per tornar-nos a mirar davant del mirall. Un país dependent del turisme, de mitjana gairebé un 15% del PIB, és un territori exposat a les grans crisis: si bé el turisme és necessari i ens ha donat molts ingressos, també és cert que no contribueix a generar activitats d’alt valor afegit. I davant de calamitats com aquesta (o atemptats terroristes com el de Nova York o el de Barcelona) la volatilitat de la demanda és espectacular. Avui, gestionar la reputació de les nostres destinacions turístiques ens pot fer perdre bous i esquelles, i continuar enfosquits sense entendre que el gran repte el tenim a fer un canvi de model productiu, atorgant més importància de la indústria, les nostres universitats, la recerca i la innovació.

Com ja adverteix la Generalitat, una vegada passada aquesta fase d’urgència, finalment, haurem de gestionar una “nova normalitat”. Un tercer estadi, que acompanyarà els últims passos del desconfinament i ens haurà de fer conviure en un món on canviaran paradigmes: seguretat o llibertat? El debat ja va sorgir després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 i les mesures que va impulsar l’administració Bush. Cada vegada que hi ha una tragèdia el tornem a posar sobre la taula. De moment, les mesures pel desconfinament que presentaven més debats ètics han estat aparcades, però ens esperen uns mesos on difícilment podrem oblidar-nos del concepte “seguretat” cada vegada que plantegem noves polítiques públiques. I, a vegades, l’increment de la seguretat presenta grans problemàtiques quan es confronta amb els nostres drets fonamentals, que tant han costat de consolidar.

De la futura nova normalitat –més enllà d’estar més que satisfet amb com m’he pogut adaptar al teletreball, que això hauria d’anar a més i que les empreses que l’incentivin haurien de tenir més ajuts– només sé una certesa: que en la gestió pública el principi de subsidiarietat continuarà sent vàlid. Durant aquesta crisi hem comprovat que la voluntat de coordinar per part del govern d’Espanya era una manera de blanquejar una recentralització de competències i justificar les medalles concedides als seus generals. Si no, per què la roda de premsa de Sánchez no es feia després de la conferència setmanal amb els presidents autonòmics, en lloc d’abans com ha estat habitual? Per què tanta mania a entendre les casuístiques particulars de les autonomies? Per què, al final, han de ser províncies i no autonomies les realitats territorials per gestionar el desconfinament? Espanya, entrebancar-se sempre amb el mateix: en economia i en política.