Una temporada complicada a causa de dues lesions i de les dificultats per compaginar estudis i entrenaments va fer decidir l’ogassenca Clàudia Tremps a no participar a la prova reina de l’Ultra Trail del Montblanc –de 170km i +10.000m, on l’any passat va ser novena i la corredora de menys edat– i decantar-se per la TDS, –de 145km i +9.100m–. Una decisió que s’ha mostrat encertada perquè malgrat la manca de rodatge va poder acabar segona amb un temps de 22h 59min 38s i va finalitzar setzena a la general de la distància. La vencedora va ser la italiana Martina Valmassoi (22h 42min 47s), dominadora de principi a fi, i la tercera, l’alemanya Katharina Hartmuth (23h 22min 18s).
“Estic molt contenta perquè vaig renunciar a fer la llarga i el resultat ha estat molt bo. Sabia que en aquesta es corria menys però que és la més tècnica de totes i vaig patir a les baixades pels dos mesos d’inactivitat que he tingut”, confessa la jove, que es fixava com a objectiu baixar de les 23 hores. “Vaig venir a entrenar i vaig adornar-me que era viable. Quan veus que els pronòstics surten bé encara estàs més satisfeta”, explica. Tremps ja havia fet la TDS l’any 2018 amb el recorregut antic i en aquell moment va ser la vencedora en categoria sub-23. L’atleta del Ripollès, que ara té 26 anys, acumula ja una trentena de curses d’ultraresistència, on sempre destaca per la seva joventut. “Aquest any tornava a ser la més jove. No és gens habitual que hi hagi gent de la meva edat i menys al podi”, comenta. Ella ho atribueix a les moltes hores que entrena sola i a la fortalesa mental. “Fins al quilòmetre 80 pots entrenar, després ja és tot cap. En el meu cas això és innat, mai ho he treballat amb ningú, i totes les metes que m’he marcat les he aconseguit. Entreno moltes hores sola i he anat millorant la meva resistència”, detalla. Aquesta fortalesa és també la que l’ha ajudat a afrontar amb més optimisme un any que no ha estat gens fàcil. “Per a mi és un premi a tot el patiment. Aquest any semblava que no aixecava cap i per això el segon lloc és com una victòria”, afirma.
En els propers dies caldrà veure com es recupera de l’esforç però les sensacions en la tornada a la competició han estat bones i no descarta arribar a competir a l’Ultra Pirineu a principis d’octubre. “Normalment no hi puc participar perquè estic massa cansada de tota la temporada però crec que aquest pot ser l’any ideal per fer-ho”, avança. Després, ja de cara a la temporada que ve, i un cop acabat el grau en arquitectura, cursarà un màster “que em permetrà tornar a entrenar més hores” i així poder marcar-se noves fites en l’ultrafons de muntanya, on ja s’ha fet un lloc entre les millors del món.
