El col·lapse és fruit d’una manca d’atenció i de recursos que aquesta pandèmia s’ha encarregat de fer evident i que estem suplint amb la dedicació dels professionals sanitaris

En aquests dies de confinament com a conseqüència de la crisi sanitària que estem patint, també és una oportunitat per reflexionar com és que hem arribat a la situació actual i quines lliçons podem aprendre per mirar que no es repeteixi, o si més no que no ens agafi tan desprevinguts. En aquest sentit, voldria posar de manifest que el col·lapse del nostre sistema sociosanitari públic és fruit d’una manca d’atenció i de recursos econòmics que aquesta pandèmia de la Covid-19 s’ha encarregat de fer evident, i que ara estem suplint gràcies a la dedicació personal dels professionals sanitaris. És com aquella platja on baixa la marea i després podem veure tot el que hi ha a la sorra, des de petxines, algues, i també les nostres deixalles. Per tal de contrastar aquesta opinió, voldria comentar alguns indicadors que apareixen en un document publicat fa poc per l’OECD (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) i la UE (Unió Europea) que porta per títol State of Health in the EU - Perfil sanitari nacional d’Espanya 2019. Són dades dels anys 2017 i 2018 que mostren, de manera objectiva, quina és la fotografia del nostre sistema sanitari públic. Amb relació al personal mèdic, a Espanya hi havia 3,88 metges per cada 1.000 habitants, mentre que a països com Noruega, Finlàndia, Islàndia, Alemanya… la relació es movia entre 4,2 i 4,8. Però realment on hi ha el factor diferencial és en el nombre de personal infermer. A Espanya l’indicador era de 5,74 i en els altres països esmentats disposaven d’entre 13 i 17 infermers/es per cada 1.000 habitants. L’informe també destaca que aquest personal sanitari espanyol està treballant, en gran part, amb contractes temporals i, per tant, amb una elevada rotació de personal. Pel que fa al nombre de llits, Espanya disposava de 2,4 llits hospitalaris per a cures agudes (UCI i altres) per cada 1.000 habitants, mentre que països com Alemanya, Corea del Sud i el Japó tenien entre 6 i 7,8 llits. Si agafem com a referència el nombre total de llits hospitalaris, la mitjana espanyola és de 3 per cada 1.000 habitants, i a la UE és de 5 llits. La despesa per habitant del sistema sanitari (aquest indicador inclou la despesa pública però també les assegurances voluntàries i el copagament de medicaments) va ser a Espanya de 2.371 euros per cada habitant, mentre que a Suècia va ser de 3.900 euros; a Alemanya, de 4.200 euros, i a Noruega, de 4.300. La UE va gastar de mitjana per habitant 2.884 euros. En el cas d’Espanya, la despesa pública sanitària va ser una de les principals damnificades de la darrera crisi econòmica, i de les posteriors polítiques neoliberals d’austeritat econòmica com a recepta per sortir de la crisi. Així, des de l’any 2010 fins al 2014, la despesa pública sanitària va disminuir molt més del que ho va fer el PIB (producte interior brut), arribant a una taxa negativa de -6% l’any 2012. És a dir, en aquest període el ritme de creixement de l’economia espanyola era negatiu o molt petit, però és que la despesa pública sanitària durant cada un d’aquests anys sempre se situava molt per sota del creixement de l’economia (per exemple, l’any 2012 l’economia espanyola decreix al voltant d’un -2%, mentre que la despesa pública sanitària es redueix en un 6%). A partir del 2015 ja s’arriba a creixements positius de la despesa pública sanitària, però aquests creixements per als anys 2016 i 2017 també se situen clarament per sota del creixement de l’economia espanyola. De manera que a principis d’aquest any la despesa pública sanitària encara no havia recuperat els nivells de recursos i mitjans anteriors a la darrera crisi financera i econòmica. L’altra cara de la moneda d’aquests indicadors dels recursos sanitaris i de la seva despesa pública són els ingressos públics, ja que tot això s’ha de finançar amb els impostos que paguem. Així, si comparem els països europeus abans esmentats (tenen un sector públic i un sistema fiscal més comparable), el pagament dels impostos representava, per a l’any 2018, entre un 37% i un 44% de tota la seva producció anual (PIB), mentre que pel cas d’Espanya aquest indicador se situava en el 35,2%, uns cinc punts per sota de la mitjana de la UE. Per tant, a partir d’aquesta fotografia que explica d’on venim podem començar a identificar també de quina manera podrem afrontar els reptes immediats per aplicar polítiques econòmiques, socials i sanitàries que ens ajudin a tenir un millor futur. En aquest sentit, treballar amb més visió estratègica i apostar per la investigació poden ser la millor arma contra el virus i una bona manera d’anticipar-se al futur, tal com diu, amb sàvies paraules, l’expresident de l’Uruguai Pepe Mújica: “La política está reaccionando con fotos, lo de hoy; y hay una resistencia a mirar adelante, a intentar adivinar cómo va a ser el futuro”.

El col·lapse és fruit d’una manca d’atenció i de recursos que aquesta pandèmia s’ha encarregat de fer evident i que estem suplint amb la dedicació dels professionals sanitaris

Fotografia del nostre sistema sanitari