“Hem de construir una escola que al final naturalitzi la diferència”

Com afrontar la segregació escolar és un dels reptes de l’educació. El professor de Sociologia de l’Educació i vicerector de Recerca de la UVic-UCC l’analitza.
Com defineix la segregació escolar?
Sempre parlem que té a veure amb una xarxa, una escola no està segregada. Són escoles homogènies en què tot l’alumnat és d’una tipologia. Tradicionalment amb tot l’esforç que es va fer a Osona els anys 90 i 2000 ens havíem centrat molt en una de les característiques, el tema cultural, ètnic, i instintivament la gent pensa en escoles amb infants amb els pares d’origen estranger. Aquesta proposta va ser molt innovadora, però han passat més de 20 anys i hi ha un cert consens internacional sobre que avui dia una bona escola, una escola inclusiva, té a veure amb tres elements.
Quins?
Un és l’accés. Una escola ha de ser diversa en totes les seves dimensions. Hi havia un professor de la UVic que deia que “necessitem aprendre que persones diferents visquin juntes”. I això és l’escola, la idea és com construïm una escola que al final naturalitzi la diferència, que hi ha nens i nenes, de més rics i de més pobres, orientacions sexuals diferents, unes capacitats i unes altres, i orígens diferents. Centres diversos com la vida.
I quin seria el segon element?
És quina experiència tenen dins l’escola o institut, si és rica, motivadora, interessant… tot això forma part de la perspectiva més global. Els nens han de ser diversos, han de tenir una bona experiència i el tercer són els resultats. Històricament vam treballar molt que hi haguessin escoles diverses, però aquests nens que hi entraven quins resultats tenen? Com treballem perquè tot l’alumnat se’n surti i especialment el més desafavorit.
Moltes vegades se centra en la immigració.
En aquells moments Vic, Manlleu, Torelló… van intentar fer un esforç molt gran perquè l’objectiu era treballar perquè hi haguessin escoles diverses, sobretot centrat en el tema ètnic. L’objectiu final de qualsevol sistema educatiu és l’èxit educatiu de tots els nens i per això necessitem diversitat d’escoles. El que fem ara és redimensionar el que van començar fa 20 anys i necessitem fixar-nos en els tres moments. Ningú té la vareta màgica, hem de fer un canvi de paradigma: intentem plantejar una resposta més global, que és el que en diem escola inclusiva.
L’anomenat model Vic o Manlleu està obsolet?
No és un tema d’obsolescència, en el seu moment hi havia unes necessitats, es van fer unes preguntes i es van generar unes respostes. Ara hem de donar una altra resposta que és la que planteja el Departament amb el decret d’escola inclusiva. És com el paradigma que recull el testimoni i els aprenentatges d’aquesta lluita per l’escola diversa i els redimensiona.
En el cas de l’accés, quina seria la fórmula idònia? Deia que és difícil.
No hi ha una solució, n’hi ha moltes. Una de les importants és valorar la diversitat. Que els nens i nenes convisquin amb totes les diferències és una riquesa enorme perquè et permet moure’t en una societat complexa. Necessitem construir escoles diverses perquè la societat és diversa. A vegades ens havíem fixat molt en quotes i crec que en aquests moments hem de construir escoles diverses. Si una escola es queda homogènia està quedant enrere.
Tot i el repartiment, hi ha centres amb molta immigració, com es reverteix?
A cada lloc han de ser diferents i s’han de fer amb la comunitat educativa. Una de les gràcies de quan analitzem els casos, sobretot de Vic i Manlleu, és que es va fer amb la comunitat educativa, ajuntaments i famílies. El nou salt no va de repartir, sinó que hem de generar dinàmiques des de molts sectors. Una escola diversa no vol dir un sistema on es reparteixin nens amb progenitors d’origen estranger, sinó que va d’una altra cosa.
En l’informe del síndic d’on parteix el pacte contra la segregació escolar els percentatges es tenen molt en compte.
En el moment en què és una cosa molt desequilibrada es converteix en un problema i això és el contrari del que jo dic. Això ha de ser un plantejament de ciutat o de poble en què hem d’entendre que els nens i nenes són de tot un municipi i no d’una escola i el que té sentit és repensar estratègies que facilitin la diversitat des de tots els punts de vista.
Per tant, veure què passa fora del centre?
A vegades ens fixem en un temps que només són cinc o sis hores, però i les altres, les tardes, els caps de setmana, les extraescolars? La pregunta és si hi ha diversitat a l’escola de música, als clubs esportius, a l’aprenentatge de llengües, al teatre, a la música o les arts. En aquests àmbits els nens i nenes es barregen?
Això és el que defineix com a escola-municipi?
Sí, en realitat els nens i nenes d’un poble o d’una ciutat volten per tot el municipi i s’han de pensar tots els espais educatius de la ciutat des d’aquesta idea de diversitat i això pot passar per tarifació social, beques, perquè s’obrin seus en llocs diferents… Per tant, aquesta mirada d’inclusió ens proposa el nou repte de plantejar com generem diversitat a tot arreu i després l’experiència.
I quin ha de ser el paper de les famílies?
A vegades els demanem una responsabilitat molt gran: tria escola, tria institut, tria extraescolars, paga-les. I les famílies viuen això amb una certa angoixa. És la idea d’educació a temps complet: des del territori podem oferir itineraris que combinin escola i fora-escola. Fem que tots els nens i nenes tinguin oportunitats en el que passa a fora. El de dins i el de fora en realitat no està separat i a la família li és més fàcil quan hi ha una oferta molt clara i potent d’extraescolars oberta a tothom.
La innovació educativa en centres d’alta complexitat és bàsica?
La innovació educativa és ens l’hem de plantejar sistèmicament. El món està vivint una transformació tan gran que totes les escoles en totes les etapes tenen demanda de treballar d’una altra manera, més col·laborativament, on els nens tinguin un paper més actiu, surtin del centre i la gent de fora hi entri, on els murs del dins i el fora queden trencats. Totes les escoles l’han de fer amb projectes vinculats amb la comunitat, treball per projectes, preguntes, el treball amb les famílies. És un repte per tot el sistema educatiu.
Comença el curs i hi torna a haver el debat dels deures.
Amb aquest plantejament en què incorporem l’escolar i el no escolar, hi tenen un paper petit, uns deures significatius. Fer exercicis que no s’han fet a classe o repetició crec que no té sentit. Si vol dir llegir, buscar informació… em sembla correcte. Cal construir aquesta mirada més global sobre tots els temps dels nens i nenes dins i fora de l’escola per donar-li el màxim nombre d’experiències positives i aprenentatges i inputs. Aquesta perspectiva més global ens permet trencar debats històrics.
Un altre debat històric són els horaris.
Hem d’acabar abans. La idea de “a les 7 a casa”. No té sentit començar una extraescolar d’esports a les 9 del vespre. Aquesta educació a temps complet diu que fem un determinat nombre d’assignatures a l’escola, fem més curt i educatiu el temps del menjador on podem aprendre a cuinar o a treballar els aliments, que encaixem directament les extraescolars i que a les 7 tothom pugui anar cap a casa. Això està molt vinculat al projecte de reforma horària.
I tot plegat per arribar al tercer bloc dels resultats.
Al final tot té a veure amb aprenentatges, amb la motxilla que porta cada nen, per dir què han après i quines experiències han tingut de tot tipus. Nens i nenes que per enfrontar-se als reptes de quan siguin grans han d’haver après coses que nosaltres no vam treballar, com el treball en equip, el treball al voltant de les TIC i sobretot molta riquesa d’aprenentatges. És important treballar per l’equitat dels resultats i que tots els nens i nenes puguin obtenir bons aprenentatges, perquè al final va de tot això: pot ser l’experiència de treball en equip en jugar en un equip esportiu i a nivell escolar tenir èxit.