“Em vaig enamorar del còmic”

És un dels noms que sona amb força entre una nova generació d’autors de còmics. Javi Rey (1982), que fa poc més de dos anys que resideix a Vic –després de viure bona part de la seva vida entre Gavà i Barcelona–, va presentar dissabte, a la llibreria El Petit Tresor –de la qual és veí–, el seu tercer llibre, Intemperie, una adaptació al còmic de la novel·la del mateix nom, amb el qual va rebre el Premi al Millor Autor Revelació al Saló del Còmic de Barcelona 2017. Format a l’Escola Joso de Barcelona, aquest cap de setmana serà al Vicòmic.
Intemperie és una història de supervivència. Els autors de còmics també ho han estat, d’alguna manera, uns supervivents?
Ben trobat. Tens raó, la professió de dibuixant de còmics, i més al mercat espanyol, està complicada. Tinc molts companys que ho han de compaginar amb altres feines, que a vegades no tenen res a veure. En el meu cas tinc sort que treballo directament pel mercat francès, que és més fort que l’espanyol, on pots tenir un bon preu per pàgina i guanyar-te la vida. Però sí, és un treball de supervivència (riu).
Però es diu que el món del còmic està vivint un bon moment…
Estem lluny d’arribar a l’època daurada dels anys 80 a Espanya, però sí que és veritat que han sortit moltes editorials noves i s’està publicant molt, tant manga japonès com còmic europeu. Vas a una llibreria i pots trobar molt material, però també és cert que a nivell d’autor i de volum de lectors no s’ha crescut tant. Diríem que es progressa adequadament.
Amb Intemperie va rebre el Premi al Millor Autor Revelació. Premis com aquests obren portes?
Segurament no té tant una repercussió quant a vendes, però sí de visibilitat. Hi ha editorials que s’interessen per tu i entre els companys de professió el premi et posa una mica en el mapa. Però bé, no és que hi hagi un abans i un després…
Vostè va publicar el seu primer còmic a França l’any 2013 i ara ja porta tres títols. La trajectòria és curta però intensa. Com va entrar en aquest món?
No soc dels que llegia còmics de petit. Era més de mirar Oliver i Benji o Son Goku per la tele. Potser sí que allò et desperta una mica les ganes de dibuixar, com els passa a tots els nens, però després ho oblides. Vaig estudiar una carrera que no hi tenia res a veure (Relacions Laborals), però quan vaig acabar veia que continuava interessat en tot això d’aprendre a dibuixar i explicar històries. Per les circumstàncies que sigui vaig anar a parar a l’Escola Joso, un centre especialitzat en còmic i també d’arts visuals, de Barcelona. Va ser allà on vaig descobrir un mitjà que no coneixia, el del còmic, i vaig quedar al·lucinat. Me’n vaig enamorar.
Ha tingut referents?
Molts. A nivell de dibuix, de color, de narrativa… Per parlar-te de gent més propera et podria citar Jordi Lafebre, Josep Homs, Roger Ibénez, Oriol Hernández o Jaime Martín, alguns dels quals professors meus a la Joso. Però l’autor que més em va fer decidir per apostar pel còmic com a mitjà d’expressió va ser Miguelanxo Prado. Per mi és fantàstic. Les seves històries tenen un punt de poesia, és molt pictòric, narra molt amb el color, escriu molt bé i la seva obra Trazo de tiza va ser per a mi com la pedra filosofal!
Obres que marquen…
Sí, perquè jo tenia molts prejudicis respecte al còmic. Jo hi arribava de gran, a aquest món, i com li passa a molta gent pensa que el còmic és per a canalla. Jo mateix me’ls vaig trencar, aquests prejudicis, a partir d’obres com Trazo de tiza o Maus, d’Art Spiegelman, entre moltes altres que em van fer veure que aquest era un mitjà superpotent per explicar tot tipus d’històries.
Ja hi ha un estil Javi Rey?
Abans d’Intemperie vaig publicar dos còmics més, i tots dos amb guionista francès; i un guionista sempre et marca molt la narrativa. Amb Intemperie vaig poder agafar els comandaments de tot el procés, i aquí sí que potser es comença a veure una mica el meu estil…
I com el definiria?
He de dir que això de l’estil és molt relatiu, perquè un mateix el pot definir d’una manera, però els lectors i els amics ho faran d’una altra. El que et puc dir és que sempre intento que la narrativa sigui molt directa, fàcil de llegir. Que a primer cop d’ull de seguida puguis entendre què passa, no només d’acció sinó també d’emoció. També que el color sigui molt narratiu, que no sigui una cosa simplement decorativa, que ajudi a entendre les emocions dels personatges, els canvis d’escena… I a nivell de dibuix, intento buscar un realisme però no molt carregat, un realisme sintètic.
Fa poc més de dos anys va deixar Barcelona per instal·lar-se a Vic. S’hi viu bé?
Molt bé. Home, si es pogués abaixar una mica la intensitat d’aquest fred no estaria malament… Buscàvem un lloc més tranquil (la seva parella també és il·lustradora) i el ritme d’aquí és un altre, el soroll és un altre. Ja sé que és un tòpic, però al principi em sobtava aquesta tranquil·litat. De fet, hi ha un equilibri molt interessant entre activitat i tranquil·litat.
Potser li inspirarà algun còmic, aquesta ciutat?
Per què no. Hi ha un tema que m’interessa molt de Vic, que és la multiculturalitat. Jo que soc de Gavà… i de Barcelona, i a Gavà no hi vaig viure aquest fenomen. A Barcelona sí, però d’una altra manera. Està com més estigmatitzada, no sé si és ben bé la paraula. Aquí hi veig una barreja, gent jove de diferents cultures i religions… Una cosa molt interessant, que no m’esperava. Hi ha una escriptora d’aquí, Najat El Hachmi, que el narra molt bé, aquest tema. És un exemple. I aquí hi ha un tema, tot i que segur que n’hi ha més…
En quin projecte treballa actualment?
En un altre projecte editorial francès. En el segon còmic que vaig publicar, Un maillot pour l’Algérie, els guionistes van inventar el fet de barrejar una història real, la d’un esportista, en què l’esport fos l’excusa per parlar del context polític, en aquell cas de la guerra d’Algèria. Ara farem el mateix, canviant d’època. Parlarem d’una gran esportista, una dona de principis del segle XX a França, que durant l’ocupació nazi va ser col·laboracionista. Expliquem la seva evolució d’heroïna del país a traïdora.