Un formulari del Consell Comarcal d’Osona, o de l’Ajuntament de Vic, està preparat perquè un infant tingui dos pares o dues mares?
S’hi ha incidit i s’hi està treballant. Aquesta lluita, però, no ve de l’oficina, tot el mèrit és de l’associació Talcomsom.
Ara fa un any que ofereixen el servei d’atenció integral al col·lectiu LGTBI i, des d’aleshores, han portat a terme 15 atencions directes. En una comarca amb 150.000 habitants, no són poques?
No ho podem valorar, perquè no hi ha estadístiques en l’àmbit de Catalunya. Sí que considerem que està molt bé per haver començat el 2017, però falta que la gent conegui el servei. S’ha fet molta difusió a escala professional, però no tanta pel que fa a ciutadania. És un dels objectius que ens marquem a partir d’ara.
Les consultes que han rebut, per tant, són de particulars o de personal de l’administració pública?
Meitat i meitat. En el cas dels professionals, la Llei 11/2014 ja especifica l’obligatorietat d’estar formada en orientació sexual i identitat de gènere, que són coses diferents, i per això fem formacions obertes a tota la comarca. En el cas de particulars, la majoria de consultes van lligades a l’àmbit sanitari.
A l’àmbit sanitari? En quin sentit?
Desconeixement sobre com ha quedat un procediment relativament nou. L’any 2016, per exemple, es va aprovar que totes les dones solteres o amb parelles que són altres dones poden accedir al tractament de la reproducció assistida. Com que és una qüestió nova, hi ha una part de professionals que desconeixen el procediment a seguir.
I atencions per discriminació a causa d’homofòbia o transfòbia?
Hem atès persones que han expressat violències. Tot i això, ja havien cursat la denúncia pertinent i el motiu pel qual venien a l’oficina no era aquest. Sabem que hi ha discriminacions i violències, però no ens arriben totes.
A Osona, quin grau d’invisibilització pública pateix el col·lectiu LGTBI? Dit d’altra manera: per viure amb llibertat l’orientació sexual pròpia o la identitat de gènere, encara s’ha de recórrer a la ciutat de Barcelona?
El 2016, quan vam fer la diagnosi, sí que es veia aquesta invisibilitat i que moltes persones marxaven a ciutats més grans que permetien més llibertat. Tot i això, hi ha hagut un canvi: els joves cada cop reivindiquen més la seva condició.
Sí, però…
És cert que, socialment, hi ha una doble moral: “No ens molesta, pots fer el que vulguis amb la teva vida, però que no et vegem”.
A banda del factor edat, també hi ha diferències entre la situació de gais i lesbianes i la dels i les transsexuals.
Amb el paraigua LGTBI, s’han ajuntat diferents col·lectius en un de sol. I té sentit, perquè hi ha una base comuna, però també és veritat que les necessitats són diferents. Les dificultats amb què es troben les persones transsexuals difereixen de les de lesbianes o gais.
Són més dures.
Amb lesbianes o gais sí que hi ha una major acceptació, sobretot en el cas de les dones: si ja hem estat invisibilitzades històricament, les lesbianes encara més. Els homes poden rebre més agressions perquè expressen feminitat i, suposadament, va en contra de la seva naturalesa. I sí: les persones transsexuals –tot i que l’OMS ja no considera la transsexualitat un trastorn mental– són les que viuen més problemàtiques.
Sobretot les dones?
Els transsexuals homes passen més desapercebuts, perquè el trànsit es nota menys. Les dones pateixen en l’àmbit laboral, pel que fa a mirades al carrer…
La principal dificultat és trobar feina?
Segurament sí. Tot i això, a la comarca coneixem dues dones transsexuals que estan treballant tant a l’administració pública com a l’empresa privada.
Què s’ha de fer perquè casos com els seus es multipliquin?
Visibilitzar-los més.
Cal crear programes que afavoreixin la contractació de persones transsexuals com n’hi ha per a la diversitat funcional?
Uf! Aquesta pregunta és molt política i segurament subjecta a lleis estatals. Seria una acció positiva, però penso que són casos diferents. Una persona amb una diversitat funcional potser necessitarà més acompanyament o una feina específica, per molt bé que la faci. Una persona transsexual pot treballar igual de bé o malament que qualsevol altra. No és equiparable.
Hi ha diferències entre la realitat a la ciutat de Vic i la de pobles més petits?
Queda molt recorregut, però el que busquem a cada ajuntament és tenir referents en termes d’igualtat.
Han trobat complicitats per fer-ho possible?
Els municipis petits ho tenen un pèl més complicat, però als grans sí que hem identificat, si no una tècnica, una persona política implicada en igualtat. I així es poden anar fent coses.
Es treballa diferent el tema de la diversitat sexual i la identitat de gènere segons si hi ha percentatges elevats d’immigració?
Dins del col·lectiu LGTBI hi ha persones amb majors factors de vulnerabilitat. El sol fet que vinguis d’un altre país, per exemple, ja et posiciona en un eix de discriminació molt fort. Si a sobre ets dona, lesbiana i transsexual, tens molts eixos de discriminació que afectaran la teva vida. Això intentem tenir-ho molt present, de manera que l’atenció no és la mateixa per a tothom. D’aquí neix el terme interseccionalitat: la persona som moltes coses, no només una.
Quin paper hi juga el país de procedència?
Al Brasil, per exemple, hi ha moltes lleis a favor del col·lectiu LGTB, però després és on es maten més persones transsexuals cada l’any. Tot i això, és més fàcil que vingui una persona del Brasil i t’exposi que és transsexual que que ho faci una d’un país on ser-ho està penalitzat.
Aquest dijous, 28 de juny, el Consell Comarcal va penjar la bandera LGTBI. Per què és important fer-ho?
Perquè és un acte de compromís. Potser no promourà canvis, però sí que permetrà parlar-ne i visibilitzar que la societat és diversa. Amb el tema LGTBI cal continuar lluitant. Molt. I l’associacionisme hi té un paper fonamental.
Hi ha qui li diria que la bandera és només un tros de roba…
Sí, però és molt significatiu. I ho serà mentre hi hagi persones a qui els ofengui veure’l penjat.
