Quines mancances inajornables ha de resoldre la Vall de Camprodon en els pròxims anys?
El més important és l’envelliment de les persones i el despoblament dels nuclis. Som una zona que depèn molt del turisme i això ens provoca problemes derivats de l’estacionalitat. Per tant hauríem de diversificar-nos també cap a un sector primari que per desgràcia està molt amenaçat, tot i la seva potencialitat.
Què es pot fer per protegir aquest sector?
Algunes explotacions no estan en un sol límit municipal i nosaltres podem protegir-los malgrat ser de diferents pobles. Camprodon és el més gran, però tots els municipis tenen problemes de finançament. Amb una política de sinergies entre tots ells és més fàcil treure els màxims beneficis per cadascú que si tots fan la guerra pel seu compte. La Mancomunitat ha d’intentar que cap poble perdi la seva autonomia i idiosincràsia, perquè això és la riquesa de la Vall.
El Consell Comarcal del Ripollès té prou en compte els pobles de la Vall?
Crec que sí. Però el Ripollès té tres àrees diferenciades. La Mancomunitat ha de garantir la subsidiarietat, estar més a prop de pobles que tenim dinàmiques pròpies, igual com les tenen les dels altres dos territoris. Tots plegats hi hem d’ajudar aportant les nostres particularitats dins del Consell, ja sigui perquè tinguem més dependència del turisme i la segona residència o perquè hàgim tingut un passat miner o industrial.
La Mancomunitat de la Vall és imprescindible en tant que aquest territori representa un espai amb una idiosincràsia pròpia?
Sí. La Mancomunitat es va constituir a finals dels setanta, durant els inicis de la democràcia, i tenia uns estatuts que vetllaven per objectius diferents dels actuals. S’hi parlava de sanitat, educació i altres competències que ara ja no són pròpies dels ajuntaments. No ens cal la mateixa articulació, però en altres aspectes sí que ha de servir per contribuir a fer que la gent de la Vall visqui millor. Hem de ser una plataforma que ajudi a crear riquesa i a orientar els esforços perquè reverteixin en els serveis a les persones. La nostra doble acció consisteix a posar d’acord el territori en allò que és realment important, i fer l’acompanyament social, però ni tenim prou recursos ni som una gran administració. Només tenim quatre persones que hi treballen.
El Baix Ripollès i la Vall de Ribes no disposen d’un ens amb l’activisme de la Mancomunitat de la Vall de Camprodon…
Això respon a raons històriques. Malgrat pertànyer al Ripollès, històricament la Vall ha estat més orientada cap a la Garrotxa, fins i tot abans de les millores en les comunicacions. No és un fet dolent, és una peculiaritat. Per tant, l’existència d’un ens per administrar el que ens resulta més proper és un fet positiu, i no ha de servir per articular-lo diferencialment. Jo crec en l’economia d’escala, en respostes al màxim de local possibles, però amb organitzacions globals i de forma homogènia.
Jo no he vist mai antipatia cap a Ripoll.
Creu que la Vall de Camprodon té prou empatia amb la comarca?
Jo no he vist mai antipatia cap a Ripoll. Una cosa són les tendències naturals i l’altra, les empaties que es poden tenir.
El Santuari Gaia ha obtingut una gran repercussió a escala estatal i fins i tot mundial estant a la Vall, però no ha trobat afinitat per part dels ramaders i caçadors…
És un tema difícil que pertany a concepcions de la vida antagòniques entre els caçadors i ramaders i els animalistes. Cada vegada més ens preocupa el benestar animal, però ells van més enllà i defensen que ni pateixin ni serveixin per menjar. En aquest marc cal diàleg, comprensió i no imposar res. No pretenc que el Santuari comparteixi els principis dels caçadors ni viceversa, però sí que s’entenguin. En el decurs de la història els creients han volgut convèncer els ateus i ja s’ha vist que no era possible. Jo només demano respecte.
Vostè ni tan sols és originari de la Vall…
A mi em van expulsar de Barcelona. Vivia al Barri Gòtic i n’estava orgullós. El 1992 va ser una etapa molt bonica, però el model econòmic i turístic que es va instal·lar després ha fet que molts ens sentim estranys a la nostra terra. Em faria mal que això passés aquí. Cal buscar un turisme respectuós amb l’entorn perquè tothom s’hi senti bé. En el meu cicle vital jo n’estic, de bé, però també cal dir que els serveis que té a prop un barceloní no els tenim, com ara anar a l’hospital, al metge, tenir productes educatius d’un determinat nivell…
Va canviar perquè ja hi tenia segona residència?
Sí. Soc metge i per qüestions personals vaig demanar el trasllat al Ripollès. Són més agradables els tres quarts d’hora llargs de trasllat de la feina de Ripoll a Espinavell que no pas els que em passava a les rondes.
Ser director del CAP de Ripoll és una garantia de major cohesió entre la Vall i la resta de comarca?
Ho intento. Per ser director del CAP cal presentar un projecte i rebre’n el vistiplau. El meu plantejava com donar servei a l’envelliment de la població. L’evidència científica diu que la gent gran té més patologies, i que si només hi afegim medicació per reduir el dolor això és contraproduent. El que cal és fer moure la gent, que tinguin una vida saludable. Això augmenta la qualitat de vida i redueix els efectes indesitjables que tenen medicaments com els antiinflamatoris. Els professionals de la salut ho podem aconseguir amb la col·laboració de regidors d’esports o de benestar social per fer activitat física en un entorn no agressiu. Camprodon potser no pot tenir una piscina coberta climatitzada, però podem traslladar la nostra gent gran a Ripoll i afavorir-ne la socialització. Aquests són exemples de sinergies entre territoris.
Des del seu càrrec de director del CAP de Ripoll, creu que la pèrdua d’especialitats s’emmarca dins d’una capitalitat feble a la comarca?
Això es va decidir abans que jo fos director. Les especialitats es van portar a l’Hospital de Campdevànol perquè els costava mantenir els metges a l’ambulatori. Té avantatges d’organització, però té perjudicis per al nucli de població més gran de la comarca, que s’ha de traslladar per fer segons quins tràmits sanitaris. La població ho veu com una pèrdua, però també serveix per millorar la competència, perquè per mantenir l’atenció cal una freqüència en l’activitat. Cal pedagogia per fer-ho entendre.
A la Vall de Camprodon va haver-hi mobilitzacions perquè alguns pobles han perdut el metge aquest estiu…
És un cas similar. Però a l’estiu els metges fan vacances, i només en quedaven dos a l’ambulatori de Camprodon. Es va decidir que es quedés un metge al centre, amb un altre de reforç i a punt per desplaçar-se amb cotxe, en lloc de tenir-lo un dia fix a Setcases o a Molló. De fet, Beget ja fa molts anys que tampoc no té metge. Es tracta de centralitzar recursos.
