Joan Ponç, l’artista que va trobar al Ripollès el seu indret en el món

L’any 1970, el pintor Joan Ponç i la seva parella, Mar Corominas, buscaven un lloc per establir-se. Venien de Barcelona, i havien passat un temps a la Garrotxa, però encara buscaven més tranquil·litat. I van trobar-la a la Roca, un veïnat de Vilallonga de Ter aixecat a recer d’un penyal que cau a plom sobre el riu. “En Joan es guiava per signes, i al veure aquella casa va dir que era el lloc”, explica la seva vídua. Una casa que havia estat aterrada per un llamp i que es va convertir, durant més d’una dècada, en el lloc d’on sorgia una de les obres més singulars de l’avantguarda artística catalana del segle XX. L’abadia de Sant Joan acull aquests dies pintures de Joan Ponç, i entre elles la sèrie que va dedicar al Quixot. En el marc d’aquesta exposició, Mar Corominas va parlar del record dels anys intensos que va passar a la Roca amb l’artista, i que formen part del seu llibre Caminando con Joan Ponç (Agathos Ediciones). A la vall de Camprodon, la seva presència va crear un cert rebombori. Les cases eren petites, i va comprar la que estava tocada pel llamp, la del costat i alguna altra de propera. La gent parlava d’“aquell pintor boig que compra cases”, recorda Mar Corominas. Hi havia poques obertures, i es va fer construir una finestra rodona des d’on es veia el paisatge. A dins, en canvi, l’espai era obert: “Aquesta casa no té parets, és com la meva ànima”, recorda que deia el pintor. Joan Ponç vivia intensament dedicat a la pintura. “Treballava, era molt exigent amb ell mateix”, recorda la seva vídua. Una de les seves poques passions fora de la pintura era jugar a la botifarra, cosa que acostumava a fer quan baixava a Camprodon, i també jugar a escacs. La vida no convencional que la parella portava a la Roca va ser font d’anècdotes. Com quan van convocar Ponç a la caserna de la Guàrdia Civil de Camprodon i el tinent que n’estava al capdavant li va dir que ja sabia que vivien junts sense estar casats i que fossin discrets “per no donar mal exemple”. Mar Corominas recorda que s’esperava a fora, al carrer, i que Ponç va sortir cridant “soc un fornicador!” sense importar-li qui passava pel carrer. O aquella ocasió en què va sorprendre el capellà de Vilallonga beneint la casa i esquitxant-la amb sal i aigua en el ritual del salpàs. El va fer aturar: “Jo pinto diables. Si me’ls traieu, què voleu que faci?”. Les anècdotes, però, portarien a quedar-se en el tòpic de l’artista excèntric: “Era boig perquè tenia el seu propi món, i no feia el que feien els altres”. La Roca és el lloc on consolida la seva obra, que desperta l’interès internacional. Deixa enrere la fama de pintor maleït de la generació de Dau al Set. “He vençut la meva maledicció”, deia Ponç a la seva dona poc temps en els darrers temps de la seva vida. L’any 1974, l’artista mor a Sant Pau de Vença, a la Provença, on s’havia traslladat, però el seu entorn més proper té clar que era la Roca on s’havia d’enterrar. “Jo sabia que aquell era el seu espai”, va dir a Sant Joan l’expolític i galerista olotí Arcadi Calzada. En aquella època era diputat i vicepresident del Parlament, i ara reconeix sense embuts que “vaig moure els fils que havia de moure” perquè fos possible enterrar el cos del pintor dins el recinte de la casa, on continua encara. Mar Corominas recorda que encara va viure dos anys més a la Roca. “Em sentia sola, jo passava les vint-i-quatre hores del dia amb ell”. Encara avui vetlla constantment perquè Ponç tingui el reconeixement que mereix. “Sé que la figura d’en Joan sortirà, i això em dona tranquil·litat”. EL MÉS FIDEL A L'ESPERIT DE DAU AL SET És un nom gairebé mític, tot i que va tenir una efímera existència. Dau al Set, moviment artístic que neix al voltant de la revista del mateix nom l’any 1948, és el primer grup artístic d’avantguarda a Catalunya després de la Guerra Civil. El creen el poeta Joan Brossa i els pintors Joan Ponç, Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Joan-Josep Tharrats. “L’esperit de Dau al Set és totalment Ponç”, diu Mar Corominas. Al cap de només tres anys, el grup es pot considerar dissolt com a tal, tot i que la revista segueix uns anys més. Però ha deixat una llavor que revolucionarà l’art. Joan Ponç és qui es manté fidel a l’esperit del moviment, amb una trajectòria personalíssima, “que queda al marge dels moviments que hi haurà a l’Europa de mitjan segle XX”, afirma el crític Francesc Miralles. Quan tothom tendeix cap a l’informalisme, ell es manté en un món surrealista particular. Potser perquè “la seva obra és una catarsi pròpia”, carregada d’elements dels quals potser només el mateix artista coneixia el sentit. Les seves diferències amb Tàpies van ser ben conegudes. “Però uns anys abans de morir, Tàpies em va dir que en Ponç realment li interessava molt”, diu Arcadi Calzada.

Joan Ponç, l’artista que va trobar al Ripollès el seu indret en el món

El documental de Sau fa temporada als cinemes Girona de Barcelona per aquestes festes

Prats viu la fira amb un record per a Manel Villegas

‘Paris 70’, de l’osonenc Dani Feixas, passa el primer tall per als Oscar

Manlleu enceta una nova edició del Badanadal que transformarà el centre de la ciutat en un parc lúdic durant vint dies

LA PREGUNTA

Aquest any participarà del sopar de Nadal d’empresa?

Accident entre quatre cotxes a la C-17 a Gurb

Cau una bastida d'obra mentre l'estaven muntant, al centre de Vic

Un poble de pessebre fet pessebre

Avís fins dimecres al migdia de possibles nevades a Osona, el Lluçanès i el Moianès

Alerta a Vic i a Manlleu per la circulació de bitllets falsos

Enxampen a Manlleu tres lladres reincidents

Enxampats dos lladres que volien robar a la cafeteria de l'Hospital de Vic

Protesta pel canvi de format en les activitats de Nadal a Manlleu

La Federació de Patinatge trasllada l'agressió de Sant Hipòlit a la comissió antiviolència

La petita nevada anunciada que ha emblanquinat alguns punts d'Osona