L’any 1989, dos milions de persones es van donar les mans per fer una cadena humana que enllaçava Estònia, Letònia i Lituània i en reclamava la independència. Al cap de 30 anys, el politòleg i exmembre del Diplocat Jordi Arrufat (Tortosa, 1979) va tornar a fer aquest camí a peu, entrevistant organitzadors i testimonis. El resultat és el llibre ‘La Via Bàltica’ (Ed. Saldonar), on també parla de com aquella gesta va inspirar la Via Catalana de l’any 2013.
Vostè ja coneixia un escriptor letó, Otto Ozols, que havia fet a peu tota la Via Catalana. El va inspirar per fer la mateixa experiència a les repúbliques bàltiques?
Ell va fer la Via Catalana l’any 2016. A mi em va agradar molt la seva idea, i quan em vaig quedar a l’atur per l’aplicació del 155 al Diplocat, em va semblar de justícia fer un homenatge a la gent dels països bàltics. Si més no, per l’interès que havia generat Catalunya allà en els anys previs, des de 2013 fins a 2017. Si em permet la ironia, la diferència és que Otto Ozols va venir aquí, que és un dels llocs més visitats d’Europa, i va tenir moltes facilitats per menjar i dormir. En canvi, jo vaig anar a un dels menys visitats d’Europa i no vaig tenir la mateixa facilitat logística. Per sort, el temps em va ajudar!
S’havia entrenat per caminar més de sis-cents quilòmetres?
Sí, un no es posa a fer això d’un dia per l’altre sense entrenar. Havia fet el camí de Sant Jaume, de Catalunya a Navarra a peu. I també havia sortit a caminar alguns caps de setmana a diferents llocs de Catalunya, que fossin plans com els països bàltics. Però amb la condició que plogués. Anava molt mentalitzat pel mal temps, i al final només em va ploure un dia.
Bon consell, per si algú vol repetir l’experiència…
I també afegiria que allà has de caminar per trams de carretera amb força trànsit.
Molta gent va conèixer l’existència de la Via Bàltica quan aquí es va copiar per fer la Via Catalana? Abans, la coneixia la gent més informada o implicada en la causa independentista.
Era coneguda per qui estava interessat en la història de l’Europa de l’Est i dels països d’influència russo-soviètica. Però efectivament, el que va acabar de despertar l’interès va ser la Via Catalana. Des de llavors molta gent sap que va ser una cadena humana que va anar d’Estònia a Lituània passant per Letònia. És també important que aquest exemple s’ha usat en altres llocs del món on hi ha demandes d’autodeterminació i de més llibertats. Estic pensant, per exemple, en Hong Kong. L’exemple es va estendre a tot el món. De fet, el primer ministre de Lituània de l’any 2013, quan va veure les imatges de la Via Catalana, va dir que la Via Bàltica havia passat a ser patrimoni de tot el món. Després de fer aquestes declaracions, va tenir una trucada del Ministeri d’Afers Estrangers d’Espanya i ho va matisar, però ja havien quedat gravades per a la posteritat.
Per a ells és un fet transcendental, imaginem…
És com el moment fundacional de la Constitució per als Estats Units. Al mateix nivell. Té una importància tremenda. Una senyora que vaig entrevistar em deia: “Una nació es despertava després de la Via Bàltica, ja no tornaríem a ser soviètics mai més”. Allò va fer que la gent tingués confiança, havien fet una cosa per ells mateixos sense que vingués dictada per Moscou. Ja podien caminar sols.
Això li va transmetre la gent que en tenia un record directe. Però… i els joves que van néixer després?
Jo soc de les Terres de l’Ebre, on van passar fets molt durs durant la Guerra Civil. Tothom que tingui més de quaranta anys, tot i que sense haver-ho viscut, li pot dir coses de què com va començar, de què va suposar… I allà als països bàltics em va sorprendre que gent jove no em pogués dir què pensava del que va passar l’any 1989, només fa tres dècades. Em va sorprendre moltíssim.
Per què passa això? Té alguna explicació?
La gent jove és completament diferent. No van néixer amb les limitacions que imposava el règim soviètic. Parlen idiomes, han viatjat, són tecnològics… A quin cost? Sembla que no recordin el llegat dels seus pares i avis. Una senyora que va organitzar la Via Bàltica a Lituània em va dir que lamentava la pèrdua d’aquell esperit comunitari del 1989. Altres em deien, però, que estaven convençuts que si mai el seu país fos amenaçat l’esperit tornaria.
Un dels darrers testimonis, a Lituània també, li diu que està preparat per defensar-se si cal. I va parlar amb ell molt abans de la invasió d’Ucraïna. Temien que passés una cosa així?
Correcte. La por a Rússia era i és perceptible, parlant amb la gent te n’adones. És el gran tema central que guia tota la política exterior d’Estònia, Letònia i Lituània. Es tracta de la seva supervivència. Hem de pensar que els soviètics els van envair dues vegades: Stalin va entrar-hi l’any 1940, els van ocupar els nazis, i l’any 1945 els soviètics els van fer fora per quedar-s’hi. Ells recorden què va passar quan van decidir no resistir: els van fer desaparèixer. Saben que no defensar-se no és una opció, perquè la història els demostra que amb Rússia no valen els mateixos valors que a l’Europa de la UE: el diàleg, la democràcia… Només val demostrar que ets fort i saps defensar-te. Un professor d’art, una persona que entre setmana ensenya a pintar, em deia que els caps de setmana anava a entrenar-se, a preparar-se per a la defensa. Perquè se sentia insegur. Veien què havia fet Rússia a Geòrgia, després a Crimea i el Donbass… Qui els assegurava que no serien els següents?
Imatge de la Via Bàltica, sobrevolada per un avió
Com entenen la seva defensa? Veuen l’OTAN com un paraigua que els pot protegir?
Letònia, per exemple, és el país del món que aporta una part més gran del seu pressupost, comparativament, a la defensa d’Ucraïna. Més que els Estats Units. Senten que la seva història es veu reflectida en el que passa a Ucraïna. Sí. l’OTAN és allà però els informes de seguretat i intel·ligència diuen que en només un dia o dos els russos es podrien plantar a Tallinn, la capital d’Estònia. Una altra cosa és si podrien quedar-s’hi… En general, senten que ho han de fer i que la defensa del seu país no depèn només de l’Estat. Aquest estiu vaig assistir a una taula rodona on un representant de la Creu Roja de Suècia, a l’altra banda del Bàltic, va dir que allà els ciutadans esperen que l’Estat actuï i després, en tot cas, ho fan ells. Mentre que a Estònia, Letònia o Lituània els ciutadans saben que han d’actuar primer, perquè l’Estat té pocs recursos. Qui està compromès, en aquests països, ho està molt en tots els temes.
Quan va haver-hi la Via Bàltica, també hi ha testimonis que li expliquen que ho sentien com “un deure cívic”…
Això m’ho diu una senyora, parlant precisament dels joves que potser no valoraven prou el passat. Ella considerava que anar allà a donar-se la mà amb persones que no coneixia de res era el que havia de fer. I que ho feia sobretot pel record de la seva àvia, que li havia explicat com era la vida a Estònia abans que arribessin els soviètics.
La independència allà no era un desig, era un record perquè ja havien estat independents.
Un dels entrevistats és un dels organitzadors de la Via Bàltica al sud de Letònia. Em va explicar que estava fent la seva vida tranquil·lament i un bon dia li va aparèixer un veí de qui sabia que havia estat un membre actiu de la resistència contra els soviètics als anys 40 del segle passat (per cert, era un miracle que havent fet això encara fos viu). El veí li va dir que era el moment de tornar a activar-se, que el món estava canviant i el context era favorable… Era la connexió entre el passat i la finestra d’oportunitat del present. Per cert, quan estava a punt de marxar em va donar un consell per als catalans: que es pot jugar a David contra Goliat, però no s’ha de deixar mai que Goliat reaccioni. Em va sobtar… jo no preguntava mai a ningú per Catalunya, però sí que els deia que n’era.
A Catalunya va haver-hi un punt d’ingenuïtat en algunes comparacions? Si ells van fer la Via Bàltica i després van aconseguir la independència, nosaltres farem igual.
Una de freda i una de calenta. Ingenuïtat, crec que no. Com li he dit, un primer ministre va dir que era patrimoni del món la Via Bàltica. El poble que vol visualitzar el seu desig d’independència pot perfectament fer una cadena humana. Ells mateixos, quan feien la Via Bàltica, no sabien com acabaria, no hi havia un full de ruta. De fet, a cap lloc on es fa la independència no hi ha full de ruta. Una altra cosa és que en el context internacional, per a ells va aparèixer la finestra d’oportunitat i per a nosaltres no. Qui els anava a dir als bàltics que l’any 1991 hi hauria un cop d’estat a Moscou, que arribaria Borís Ieltsin i diria “qui vulgui marxar, que marxi”? Sabien que havia caigut el mur de Berlín, sí, però l’URSS era encara el país més poderós del món després dels Estats Units. Els mateixos diplomàtics lituans trucaven a la porta del Departament d’Estat a Washington i demanaven que els reconeguessin. Tenien arguments: els Estats Units no havien acceptat mai l’ocupació dels soviètics de les repúbliques bàltiques als anys 40. Però els deien amb bones paraules que no, que ara calia ajudar Gorbatxov perquè estava fent la perestroika, i els tancaven la porta als nassos. A Catalunya vam ser ingenus el 2013? Penso que no, hi havia un sentiment d’independència.
El llibre és un assaig polític, un reportatge periodístic i també un llibre de viatges. Vostè ens va explicant el paisatge físic i humà dels tres països perquè els coneguem més?
És que potser en tenim una visió idealitzada, pensem que tot el dia estan lluitant o defensant-se, o recordant la Via Bàltica. I també són països amb uns paisatges fantàstics. No coneixeran tots com és Catalunya, tot i que la situen al sud d’Europa. Però entre els que ens coneixen la simpatia que despertem és molt elevada. Convido a tothom que hi vagi que es doni a conèixer com a català. A Letònia, us poden demanar si coneixeu Otto Ozols, això sí. Si faig créixer les visites a les repúbliques bàltiques ni que sigui un u per cent, em sentiré satisfet.
Diu en un moment del llibre que feia d’Espinàs, viatjant a peu, buscant gent i prenent notes.
Jo anava prenent notes. Fins que vaig arribar al segon país, a Letònia, no era ben bé conscient que faria un llibre. Unes senyores que em van acollir a l’escola d’un poble m’ho van dir. I els vaig prometre que ho intentaria, tot i no ser escriptor o periodista.
Hi ha diferències entre ells, encara que els veiem força iguals?
Lituània és un país de tradició catòlica, vinculat històricament amb Polònia. Estònia i Letònia van ser colonitzades pels croats alemanys a l’edat mitjana. Totes dues són luteranes. Els estonians, però, tenen una llengua més propera al finès, mentre que el letó i el lituà són llengües germanes, una mica com el castellà i el portuguès. No tenen a veure amb les llengües eslaves, per cert, les de Rússia.
Venien de l’època soviètica. Tenien la consciència que després d’allò calia fer un país totalment nou de dalt a baix?
Tots els tractats internacionals que tenien abans del 1940 els van poder mantenir. No partien de zero a escala internacional. Econòmicament, sí que estaven devastats: la gent estava acostumada al règim soviètic, allò de cobrar el mateix fossis un metge o un obrer. De cop i volta es troben que tenen de tot per comprar, però sense recursos. En el cas d’Estònia, sobretot, decideixen fer tabula rasa i construir una societat digital. Ja veien que internet era el futur: que no podien competir amb la indústria d’Alemanya o amb els serveis socials de Suècia, però que a principis dels anys 90 en qüestió d’internet tots eren iguals. I que calia posar-se a córrer més que ningú. A Letònia, per exemple, parlen d’un país verd, que a l’Europa propera no hi ha cap país amb un 60 per cent de boscos i que això es pot valorar com a valor ecològic. Estan mirant com poden convertir-ho en un actiu econòmic.
{{ comment.text }}