Els espais reduïts, el contacte entre els treballadors, la humitat i la gestió antisocial dels temes sanitaris que fan les empreses poden haver afavorit el contagi per Covid-19 als escorxadors

Semblaria que el temporal ha escampat. L’amenaça sanitària global comencem a veure-la llunyana, malgrat que els experts ens continuen advertint que el perill de contagi no ha passat. A la comarca d’Osona, a diferència d’altres zones, fins i tot en el pitjor moment de la corba de contagis, l’activitat laboral a les càrnies ha continuat. Molt més enllà de la necessitat estricta de l’abastiment alimentari, calia que el negoci no parés. I no ha parat. Fa uns dies, a Nord-amèrica es debatia si s’havia de prioritzar el dret a menjar carn per sobre el dret a la protecció de la salut de les persones treballadores. Potser no respon a la decisió de sacrificar les treballadores, però el cert és que, a la pràctica, quelcom ha passat. S’han patit contagis massius dels treballadors de les càrnies a múltiples plantes càrnies d’arreu del món: als Estats Units (Smithfield Foods i moltes altres), a Alberta, Canadà (Cargill, JBS Food), a Irlanda (Meat Industry Ireland i altres) o bé, ara especialment, a Alemanya (Tonnies), entre molts d’altres. També a la franja catalanoparlant de l’Aragó, a Binèfar, hi ha hagut contagis massius (a Litera Meat i a Fribin); també a Lleida i Mollerussa (Milsa, de Vall Companys i Grupo Jorge), i a Guissona (Bona Àrea) hi ha hagut contagis notables, mig amagats o molt poc clarificats. A Osona se sap de contagis i una defunció a Gurb (Costa Meat Food), fins i tot setmanes després d’una denúncia a la Inspecció de Treball amb motiu de l’incompliment sistemàtic de les mesures d’allunyament ordenades. Aquesta denúncia pot estar a l’origen de l’acomiadament del treballador denunciant. També hi ha notícies de contagis a Le Porc Gourmet, a Patel, a Esfosa i també hi ha informacions difuses de contagis d’altres indústries càrnies de la comarca, que es mantindrien en silenci. El risc per tant no sols és teòric sinó que es tracta d’una amenaça clara per a la salut de les persones que treballen al sector; una amenaça ben real, ben present i palpable. Ara surt a la llum un acomiadament arbitrari i sense motiu a una fàbrica d’elaborats carnis. L’Ester, acomiadada sense motiu, havia denunciat falta de mesures de seguretat contra el coronavirus a l’empresa de Centelles Embutidos la Riera (proveïdora de Bon Preu). La propina per a la treballadora, després d’haver estat exposada al contagi a l’empresa, per falta de mesures de seguretat, ha estat el seu acomiadament sense ni tan sols molestar-se, la direcció, a notificar-li per escrit quins motius haurien justificat fer-la fora, segons la seva versió. L’empresa acomiada, senzillament, perquè no li ve de gust tenir treballadores que reivindiquin drets, encara que sigui per protegir la seva salut i la dels seus familiars. Per això podem dir sense recança que qui compra productes precaris, fabricats sense escrúpols, compra i aprova també, de passada, la precarietat dels seus treballadors. I aquest és el perquè de tants focus de contagi a les càrnies, que tanta gent es pregunta i que poca gent s’explica. Pot haver-los afavorit, sens dubte, l’ambient de treball: espais reduïts, contacte molt directe entre treballadors, fred, humitat i, potser, insuficient ventilació. Tanmateix, el principal factor ambiental, el que potencia el risc de contagi, és la gestió absolutament antisocial que fan les empreses en els temes sanitaris que se li plantegen: amb total menyspreu, sovint, a la seva protecció, negligint la necessària despesa en les mesures de protecció. L’absoluta prepotència davant dels treballadors que demanen un major control i eficàcia de les mesures de seguretat. La mafiosa confiança en què un acomiadament barat garantirà la por generalitzada, la pau social davant d’uns treballadors atemorits i amenaçats. Amb el complement de la pràctica habitual de secretisme i ocultisme de les direccions de les empreses. També la manca de transparència, absolutament còmplice, per part dels departaments de Treball i Salut de la Generalitat. La vida dels treballadors de les càrnies també importa. Com importa, sens dubte, la salut de les seves famílies, que poden patir les conseqüències greus d’una gestió nefasta d’aquestes qüestions sanitàries (especialment en persones de risc). Com importa al conjunt de la societat que veu que els riscos no sempre són provocats per comportaments irreflexius, sinó també per comportaments antisocials, absolutament meditats, còmplices i culpables d’algunes empreses. Potser caldria recordar a les persones responsables d’aquestes situacions, per acció o per omissió, que la salut no té preu. Que en els comptes de resultats de les empreses la salut dels seus treballadors no hi cotitza, de moment, però sí que hauria d’importar. Caldria deixar-los clar que importa. Tant, que quan anem a comprar la carn caldrà que ens plantegem si el preu que paguem no és només el preu del filet, o de la costella, o del fuet, o de la corna processada, el preu és el del pes, només. El preu realment impagable, el que no pesa cap balança, el paguem col·lectivament, dia a dia, i pot ser caríssim, fins i tot insuportable.

Els espais reduïts, el contacte entre els treballadors, la humitat i la gestió antisocial dels temes sanitaris que fan les empreses poden haver afavorit el contagi per Covid-19 als escorxadors

La carn: el preu que no es pesa