A l’entrada de casa hi tinc una catifa que hi apareix una inscripció com si hi hagués l’habitacle del Joker al manicomi de Gotham City

Just abans de les eleccions municipals de 2019, vam proposar a l’aleshores alcalde de Ripoll, Jordi Munell, de fer-li una entrevista, i que per il·lustrar-la ens portés a un lloc emblemàtic del municipi. Ens va citar davant del polígon de la Barricona, i quan vam arribar-hi amb Albert Llimós va convidar-nos a pujar al seu 4x4. Ens va conduir per un camí de muntanya amb unes vistes sobre les naus industrials. El raonament de la tria –coherent amb un activisme empresarial que ha subratllat en la seva trajectòria política– és que aquelles naus donen feina a persones i que les persones són les que donen vida al poble. L’Albert va fotografiar-lo i així ho vam reflectir a l’edició d’EL 9 NOU. A l’entrada de casa hi tinc una catifa que vaig comprar a un establiment ja tancat de Ripoll, on venien còmics i altres objectes relacionats amb el novè art. En lloc de llegir-s’hi l’habitual “Benvinguts a casa” o “Home sweet home”, hi apareix la inscripció “Arkham Asylum for the criminally insane”, com si hi hagués l’habitacle del Joker al manicomi que els guionistes de DC van crear a Gotham City per tancar-hi l’arxienemic de Batman. A l’interior, els màxims brots de bogeria esdevenen quan cal celebrar algun gol del Barça contra el Madrid i el contuberni arbitral de torn, o bé perquè sona alguna cançó adrenalítica que posa a prova el meu fracàs assumidíssim a l’hora d’emular qualsevol ball mínimament sincrònic. La benvinguda a una casa o a un poble hauria de ser amable. Crec que el de casa ho és, excepte per a aquells que no tenen la suficient cintura mental per captar la complicitat de les paraules que apareixen sobre la catifa. I si ni això no poden entendre, tampoc m’interessa que passin el llindar de la porta. A l’hora d’entrar en un poble estaria bé que la imatge no fos l’acumulació d’empreses, supermercats, benzineres, aparcaments i altres mostres de decadència arquitectònica i urbanística en què s’han convertit. Ja sé que és una guerra perduda. Una altra. Cinquanta anys enrere, quan arribaves a Ripoll des del sud trobaves la fàbrica tèxtil del Roig a mà dreta, a mà esquerra la casa de Cal Rovelló i la colònia dels treballadors de la mateixa empresa. L’estètica no era per tirar coets, però si ho comparem amb les naus de mòduls prefabricats i els edificis franquiciats que qualsevol superfície mitjana exigeix actualment per implantar-se a un territori ja us garanteixo que no hi ha color. Per acabar de rematar un despropòsit que en absolut és exclusiu de Ripoll –i que ara es vol malaguanyar encara més amb el desenvolupament de Caselles Sud– l’antiga colònia d’Agafallops ha perdut l’encant d’uns habitatges construïts a mitjan segle passat, després que algunes de les casetes dels horts es reconvertissin en garatges. L’atemptat s’ha mig esmorteït involuntàriament gràcies al mur de contenció visual que va suposar la construcció d’altres edificis a peu de la carretera C-17. Però el mal ja està fet, i els intents per rectificar-lo han estat gairebé pitjors que la malaltia. En tot cas, si ens queixem serà que anem en contra del progrés. I del neoliberalisme. I ja us dic ara que com a mínim d’aquesta xacra politicoeconòmica representada per gurus com Sala i Martín, sempre tant en contra com sigui possible.

A l’entrada de casa hi tinc una catifa que hi apareix una inscripció com si hi hagués l’habitacle del Joker al manicomi de Gotham City

La catifa de benvinguda