El mateix cap de setmana que ho ha petat als Oscars, Everything, Everywhere, All at Once per fi s’ha estrenat a les nostres sales. I ja em disculpareu l’atreviment, però és evident que a aquests yankees els encanta fer un gra massa de qualsevol mandanga vitalista o encoratjadora, començant pels coaches i acabant amb els multiversos i les palles mentals consoladores que permeten alleugerar la nostra feixuga existència.
L’argument gira al voltant d’una família xinesa emigrada als Estats Units que, a la primera escena, se’ns presenta amb tota l’angoixa que pateixen per problemes molt mundans i banals, com els impostos. Amb un llenguatge postmodern ple de referències a la nostra cultura de masses occidental i una acceleració voraç, descobrirem un entramat de vides alternatives que tots els personatges podrien haver tingut, i un mal que les viu totes, a tot arreu i a tota hora que cal destruir. La càrrega generacional del film és primordial, ja que aquestes qüestions sobre sentir-se poca cosa, irrellevant o sobrant fa molt pels del 90/95 amunt –aquests eren els milenials o els centenials?– i habitants de ciutats grans.
Si en Kundera superava la insuportable lleugeresa de l’ésser amb la filosofia de Nietzsche i el seu etern retorn –cada cosa que fem en aquesta vida la tornarem a fer altre cop, per tant, el que fem és important–, aquí l’abracem de bona gana i ho superem relativitzant-ho tot: tot està fet en una dimensió o altra, tranquil·litza’t i estima els teus; els lligams que ens uneixen amb el proïsme són el que dona sentit a la vida. El missatge no és nou, som molts els joves que hem vist Rick & Morty i coneixem el fenomen –de ciència-ficció, òbviament– interdimensional i el pensament relativista, somiador i, en última instància, balsàmic que l’acompanya.
Tot l’univers Marvel, la sèrie Rick & Morty ja mencionada, aquesta mateixa pel·lícula… La invenció de les dimensions paral·leles permet un seguit de referències i connexions directes i instantani amb altres obres –cameos– que considerem icòniques sense haver de travessar la quarta paret –o fent-ho amb la total predisposició del públic–, responent a la necessitat contemporània d’una constant projecció de significats, moviment, diversió i, sobretot, gratificació.
Everything, Everywhere, All at Once, amb el missatge prefaci dels seus directors i el cafarnaüm posterior d’“arbitrarietat” –paradoxalment sobrepensat–, canonitza aquest modus operandi tan elàstic formalment com covard filosòficament. Hollywood l’ha premiada i ara, com ja va passar amb les distopies, se’ns revelaran –tot i que ja n’hi havia moltes– milers de tones de material gràfic amb dimensions paral·leles on podríem estar millor, però, fixeu-vos-hi, on també podríem estar pitjor.
{{ comment.text }}