El metge centellenc Francesc Mateu ha estat vinculat tota la seva trajectòria professional a Oxfam Intermón, organització de la qual ha estat els últims 15 anys el director a Catalunya i que fa unes setmanes que acaba de deixar.
Per què ha decidit deixar en aquest moment la direcció d’Oxfam Intermón a Catalunya?
Qualsevol persona en el moment que agafa una direcció ha de pensar quan la deixarà perquè si no hi ha càrrecs que costen molt de deixar. Tothom et diu com pujar, però ningú t’explica quan has de saber deixar les coses. Jo portava 30 anys a Intermón, 15 a la direcció, i crec que és bo en entitats com aquestes, amb molt dinamisme, que hi hagi canvis. Ara era un moment de certa tranquil·litat que es podia fer sense que ningú interpretés res estrany.
Vostè ja s’hi va vincular des del moment que va acabar la carrera.
Sí, jo vaig acabar la carrera sabent que volia marxar. Vaig estudiar Medicina, vaig fer Medicina Tropical, amb la meva dona ens vam casar i al cap de dos dies marxàvem a Bolívia. Quan ja portàvem quatre anys allí, Intermón ens va dir que li interessaria que algú fes l’Àfrica, perquè estaven obrint nous països i vam tornar.
Ha viscut el creixement de l’ONG.
Sí, quam vam marxar eren unes 12 persones i ara són unes 1.500. És un creixement molt important. Només l’oficina de Barcelona té gairebé 300 persones i és una estructura de gran organització.
Vostè va estar en la taula de negociació per integrar-se a Oxfam. El sector de la cooperació també ha d’estar en mans de multinacionals?
No. Això és fruit de l’evolució una mica de les entitats. Quan es creen als anys 60 ho fan amb una idea d’assistència d’uns països on hi havia coneixements i diners a un lloc on no en tenien. Amb els anys es veu que no n’hi ha prou, si no es canvien les causes que estan generant els problemes. Llavors entres en unes dinàmiques diferents i en aquell moment a Intermón vam veure que una entitat a escala de l’Estat espanyol no pot pensar a revertir segons quines dinàmiques. Cal l’esforç d’una entitat internacional que permeti remar tots en la mateixa direcció. Ens vam trobar amb Oxfam que estava en el mateix procés i Anglaterra tenia molt més potencial de cooperació.
A l’Àfrica es va trobar amb una problemàtica diferent que a Sud-amèrica?
Tots els diners que les grans multinacionals estan evadint d’impostos a l’Àfrica suposen el doble del que tots els països els donen com a cooperació generosa. Si tothom pagués el que ha de pagar els governs africans disposarien de recursos. Hem fet una anàlisi d’on es perden els diners i el 5% es perden en corrupció, el 30% en negocis il·lícits (coltan, armament, diamants…) i el 65% en evasió fiscal. Això et porta de posar-te a estudiar Medicina per fer un servei a acabar fent d’economista.
L’entitat gestiona uns 100 milions d’euros aproximadament.
Sí.
Com arriben aquests diners i a què es destinen?
Arriben gairebé el 60% de donacions particulars. Tenim una estructura interna que ens prohibeix que tinguem més de la meitat de fons de governs per no comprometre la nostra independència. Els altres venen de fons públics. Abans molts eren del govern espanyol, però la cooperació és pràcticament inexistent en aquests moments. Tenim fons d’altres governs europeus o de vegades dels mateixos països i es destinen bàsicament als projectes de sempre, que gairebé sempre executen la mateixa gent del país. No en desplacem, en aquests moments a tots els països hi ha gent preparada. Hi ha una part d’estudis, investigació, incidència política i sensibilització i una altra part que es destina més a acció humanitària, que és quan hi ha una emergència. Les grans emergències estan molt professionalitzades i Oxfam és sempre qui proveeix d’aigua potable. Estem preparats per en 24 hores proveir d’aigua potable a qualsevol lloc del món.
Vostè també va estar treballant al Fòrum de les Cultures.
L’any 2004, formant part d’aquesta tasca de sensibilització. En dèiem un comerç amb justícia perquè intuíem que el comerç estava causant un desajust important. Ho hem vist posteriorment amb coses com quan cau aquell edifici i moren tot de persones que estan treballant en aquelles condicions per empreses conegudes que tenim a casa nostra. Hi havia també tot el tema de les marques esportives, que han anat corregint una miqueta els desajustos d’abús cap a persones a l’hora de confeccionar les robes d’elit. Estàvem denunciant això i el Fòrum ens va permetre tenir una exposició, una botiga de comerç just i havíem aconseguit fer coses pioneres, com que tot el cafè del Fòrum era de comerç just.
Després és quan s’incorpora de director a Catalunya.
Fins ara.
Com s’estructura l’organització?
La seu central és a Catalunya. L’organització s’ha anat estructurant i ha anat patint canvis, primer pel creixement i segon per la crisi econòmica que ens ha acabat afectant com a totes les entitats. Quan jo vaig agafar la direcció, Oxfam tenia subseus a algunes capitals. Madrid té una seu important també perquè tota la incidència política a nivell de l’Estat es fa des d’allà.
Està passant que els problemes del Tercer Món s’estan traslladant cap aquí?
El que està passant és que la desigualtat ha deixat de ser un tema internacional per ser un tema local. Hi ha un 1% de la gent de Vic que té una riquesa equivalent al 60% de la resta de la població. El tema de la gent que està venint, si bé és nou, no hauria de ser preocupant. Refugiats fa molts anys que n’hi ha, existeixen des de la Segona Guerra Mundial. El Líban té ara un refugiat per cada cinc persones, aquí hi ha un problema. Aquí en tenim un per cada 10.000 o 100.000 persones i a algú li ha interessat fer-ne un problema. El 99,9% dels menes, que els estem acollint no com s’esperaven, són Sant Francesc d’Assís si coneixem la realitat de prop. Si tenim en compte que a Catalunya tocaria un mena per cada poble, no n’hi cap que no tingui capacitat d’acollir una persona. Ens ha quedat gravat com a marc mental que les fronteres ens donen drets i les fronteres són un tema administratiu. Ningú escull on neix. No pot ser que si tu neixes a Catalunya o a Moçambic parteixis d’uns drets diferents. Estem convertint les fronteres en murs de defensa de drets i persones ho som a un costat i a l’altre. En totes les grans onades de refugiats, el 90% quan s’ha acabat el problema ha tornat a casa seva.
Tot aquest context genera un caldo de cultiu de determinats moviments polítics per treure’n algun rèdit.
Sobretot els partits polítics. Entren en unes dinàmiques que acaben passant per sobre de la lògica del que seria políticament acceptable. Alguns han vist en això un espai fabulós per defensar aquelles tesis de manca de drets o de reabsorbir els drets per part de l’Estat, que portem un temps intentant revertir, i que acaben amb el concepte de democràcia i tolerància.
Una de les mesures que vostè va aplicar és que hi haguessin socis d’Intermón que poguessin anar in situ a veure les tasques de cooperació que es feien.
Aquest és un tema que ens agradaria fer molt més perquè les coses quan es veuen canvien bastant. En un cert moment, les ONG ens vam equivocar comunicativament i tota la nostra captació de socis reforçava la idea que fèiem escoles, pous i hospitals. Ho seguim fent, però bàsicament el que volem és canviar la realitat d’una manera molt més política. Això és el que cal veure i ho has d’ensenyar. És costós i cada any Intermón continua convidant 20 socis a visitar un país i a partir d’aquí entendre com està funcionat.
Ara què farà un cop deixada aquesta tasca de tants anys?
Doncs no ho sé encara. Estic començant a buscar. Evidentment per sentir-me bé jo el meu món és el món social. Fa 30 anys que estic fent la feina que havia somniat tota la vida. Si ara els 10 anys laborals que em queden no ho és Déu em lliuri de queixar-me.
{{ comment.text }}