És curiós que a Groenlàndia li passa una mica com a Castellcir, al Moianès, que administrativament i geogràficament pertanyen a diferents administracions

Ja tenim la boutade de l’estiu: segons alguns diaris nord-americans el president dels Estats Units d’Amèrica, l’inefable Donald Trump, ha activat el seu equip d’assessors jurídics i de tota mena per tal de mirar si el seu país pot quedar-se, comprant, el territori de Groenlàndia. A partir d’aquí, la notícia s’ha fet viral i ha corregut tots els racons del planeta. Malgrat que, inicialment, els habitants de Groenlàndia han fet gala del seu sentit de l’humor i s’ho han agafat com un acudit, algú els ha fet veure que, venint de qui ve, s’ho agafin amb filosofia però seriosament. De fet, no és el primer cop que els Estats Units d’Amèrica volen fer aquesta operació. Vol dir que... És curiós que a Groenlàndia li passa una mica com a Castellcir, que administrativament i geogràficament pertanyen a diferents administracions. Groenlàndia està a prop del Canadà (Amèrica del Nord) i en canvi pertany a Dinamarca (Europa). Precisament entre aquests dos estats hi ha hagut, lògicament, el seu estira i arronsa sobre la totalitat o part del territori groenlandès. Una d’aquestes desavinences s’ha centrat en l’illa de Hans, la qual històricament ha viscut una guerra de banderes. Vaja, vindria a ser el “Perejil” del nord, si ens ho mirem en clau espanyola! A pesar que els organismes internacionals han decidit que és territori danès i no canadenc, a partir de la dècada dels setanta del segle passat el conflicte es va revifar. Nogensmenys, es va reconduir i es va deixar en una tradició reivindicativa, més simbòlica i tradicional que efectiva. Com? Doncs es va instaurar el fet que cada mes d’agost l’exèrcit canadenc, amb l’excusa de fer maniobres militars per la zona, s’ho feia venir bé per desembarcar a l’illa de Hans, arriar la bandera danesa i substituir-la tot hissant la bandera canadenca; aquesta acció anava acompanyada d’una altra: al costat de l’asta hi deixaven una ampolla de whisky amb la inscripció: “Benvinguts al Canadà”. La situació no es revertia fins a la primavera següent quan l’exèrcit danès responia a la provocació fent el procés invers: treure la bandera canadenca, penjar-hi la danesa, fer un trago de whisky i substituir aquesta ampolla per una altra de snap (aiguardent), sense oblidar un nou missatge de benvinguda al territori danès. Mira, és una bona manera de recordar les ànsies territorials de dos estats envers un territori que tenen molt a prop. És una solució que es veu folklòrica però que no s’estila a casa nostra. Tot i que, segons m’expliquen, fa uns quinze anys en una excursió a Cabrera, la muntanya osonenca, no pas l’illa, dues persones, una de Masies de Roda i una altra de Roda de Ter, atès que en la sobretaula havia sortit el tema de si els dos municipis haurien de ser un de sol o continuar separats i vigilar-se a cua d’ull constantment, per evitar mals majors van decidir tancar la polèmica escrivint i dipositant allà missatges defensant una i altra posició; d’aquesta manera, van poder continuar sent amics i emprendre junts el camí de tornada. I em consta que encara ara, quan es veuen, l’un o l’altre de pic o de palada acaba traient el tema! El problema és que si en Trump s’ha posat entre cella i cella passar a la història com el president nord-americà que va contribuir a engrandir l’imperi, no sé si hi haurà cap assessor/a o tribunal que el faci recular. I com que un dels pocs llibres que deu tenir a la capçalera del seu llit deu ser Il Principe de Maquiavel, en el qual es diu que el fi justifica els mitjans, els groenlandesos i els danesos haurien de tenir preparat el pla B, per si de cas, perquè no aturaran pas aquest personatge amb un xarrupet de whisky o amb un d’aiguardent, ni molt menys intercanviant missatges escrits en un paperet deixant-los al cim del Gunnbjörn Fjeld, la muntanya més alta de Groenlàndia, que porta el nom d’un viking que fou el primer europeu a arribar-hi. Potser només ha estat un malson d’una calorosa i xafogosa nit d’estiu, a l’estil de l’obra shakespeariana on s’ha de fingir que tot és un somni per tornar a l’estat original.

És curiós que a Groenlàndia li passa una mica com a Castellcir, al Moianès, que administrativament i geogràficament pertanyen a diferents administracions

La desitjada Groenlàndia