Francesc Ligorred
L’any 2005 el Consolat de Mèxic a Barcelona i el consistori de Sant Joan de les Abadesses decideixen commemorar la cerimònia del Grito; una festa que fins a l’actualitat es manté viva i que serveix perquè es reuneixin mexicans residents a Catalunya així com molts catalans que per raons familiars, comercials, acadèmiques, artístiques, etc. han viscut o han mantingut algun tipus de vinculació amb Mèxic. La Festa del Grito se celebra a Sant Joan el dissabte més proper a la nit de la independència mexicana (15/16 setembre); aquest any, doncs, és el dissabte 21.
Convé fer algunes observacions sobre els orígens i els motius d’aquest esdeveniment catalano-mexicà: recordem que Jaume Nunó i Roca, músic militar nascut a Sant Joan de les Abadesses el 1824, fou el compositor de l’himne nacional mexicà. La vida i l’obra de Nunó són avui prou conegudes tant a Mèxic com a Catalunya, però és bo apuntar algunes dades biogràfiques d’un personatge que provinent de les fredes valls pirinenques viatjà primer al calorós Carib i, posteriorment, a Mèxic i als Estats Units.
Nunó inicia la seva vocació musical com a solista del cor de la catedral de Barcelona i, després d’una etapa d’estudis a Roma, entra a l’exèrcit el 1845 per dirigir la banda del Regimiento de la Reina. Amb aquests galons se li encarrega estructurar les bandes militars a Cuba, instaurant a l’illa els instruments de metall. En aquesta època va despertar l’admiració del llegendari i controvertit general mexicà Antonio López de Santa Ana i aquest no va dubtar a convidar-lo a reorganitzar les bandes militars, anomenant-lo director del Conservatorio Nacional. L’any 1854 Nunó guanyà el concurs de compositors per la música de l’himne nacional mexicà aplicada a la lletra escrita per Francisco González Bocanegra; l’himne s’estrenà el 15 de setembre d’aquell mateix any. Cal dir que el general Santa Ana, crioll d’origen espanyol i transformista de les lleialtats, fou president de Mèxic onze vegades i un dels líders que va declarar la “República Mexicana”, fou qui va perdre la meitat del territori mexicà venent Texas, Califòrnia i Nou Mèxic als Estats Units on, més tard, hi va introduir el xicle –xiclet–, fou dictador vitalici amb el sobrenom d’Altesa Sereníssima i l’heroi que va fer enterrar amb honors militars la cama que se li havia amputat en una de les mil batalles en què va participar.
Jaume Nunó retornà a l’Havana el 1856 per traslladar-se –tot seguit– a Nova York com a director d’orquestra i pianista, fixant la seva residència a Buffalo, on obrí l’acadèmia de música Women’s Union Building i on morí el 1908. Havia visitat Mèxic els anys 1901 i 1904 per dirigir una temporada d’òpera i rebre homenatges; el 1921 les seves restes foren inhumades solemnement a la Rotonda de los Hombres Ilustres de la Ciutat de Mèxic. Gràcies a les gestions del senyor Salvador Moreno no sols es va recuperar la figura del santjoaní Jaume Nunó sinó que es van establir unes estretes relacions culturals entre el municipi català i Mèxic. Aquest artista nascut a Orizaba (Mèxic), membre honorari de l’Orfeó Català de Mèxic, musicòleg i historiador de l’art, que havia fet estudis musicals a Barcelona, va residir en aquesta ciutat on estrenà la seva òpera Severino al Liceu i des d’on va impulsar diverses iniciatives per homenatjar Jaume Nunó. El 1980 s’implantà l’agermanament de Sant Joan de les Abadesses amb San Luis Potosí, ciutat natal del mencionat autor de la lletra de l’himne mexicà. Abans, l’any 1969 s’inaugurà la Font dels Mexicans, fet del qual ara es commemora el 50è aniversari.
Pel que fa a la Festa del Grito direm que aquest dia, com ja va sent tradició, la plaça del poble s’engalana amb símbolos patrios mexicans, s’instal·len parades on es preparen i es venen saborosos antojitos –tacos al pastor, tamales, cochinita pibil, guacamoles…–, se serveixen coronitas i tequiles, apareixen màscares i barrets, es trenquen piñatas i uns mariachis professionals animen el ball amb les cançons més representatives del folklore mexicà. Però, sens dubte, l’acte central de la festa és la cerimònia del Grito a les 7 de la tarda, quan el/la cònsol mexicà de torn, acompanyat d’autoritats locals, enarbora –sense el toc de campana– la bandera tricolor de la República Mexicana i crida els “Vivas” tradicionals des del balcó de l’Ajuntament. Però, però i però, arran dels fets polítics succeïts a Catalunya la tardor del 2017, des de 2018 el Grito s’ha traslladat preventivament al Palmàs, la casa natal de Nunó, avui centre cívic i cultural que en la seva planta alta té un auditori dedicat al compositor i una exposició permanent sobre els vincles de Sant Joan de les Abadesses amb Mèxic; afegir aquí el fet que la Diada (11-S) té els darrers anys un marcat to reivindicatiu. A fi, doncs, d’evitar els emocionats crits d’“Independència”, “República” i “Llibertat” al centre de la vila, el Consolat de Mèxic i les institucions catalanes (Ajuntament, Casa Amèrica-Catalunya…) han pres aquesta salomònica decisió, que si bé no ha minvat la popular concurrència gastronòmica i musical a la festa sí que ha transgredit el seu originari caràcter històric i polític (Amén!).
Encara que sempre he intentat allunyar-me dels messianismes redemptors i m’he manifestat crític davant qualsevol patriotisme estatista, sigui espanyol o mexicà, així com davant de tot nacionalisme de “pa sucat amb oli”, crec que les identitats ben enteses, forjades en tradicions culturals sòlides (llengua, per exemple) i sustentades en una resistència creativa i solidària segueixen sent un dels pilars fonamentals perquè els individus i les nacions –ens referim al Maiab o a Catalunya– puguin desenvolupar-se i viure en pau, justícia i llibertat. És en aquest context humanista, també antropològic, que actes com els de la Festa del Grito de Sant Joan de les Abadesses poden servir perquè –en aquest cas– mexicans i catalans (re)coneguin un capítol de la seva història compartida i entenguin una mica més “l’altre”, celebrant-ho, ben segur, en un ambient d’exemplar convivència i felicitat. Visca totes les independències!
{{ comment.text }}