L’adeu de Ventall

La seva última obra com a grup va ser El tinent d’Inishmore, i d’això ja farà aviat cinc anys. Però no havien dit adeu, formalment, i han sentit la necessitat de fer-ho al cap de 29 anys de vida i de marcar una època en el teatre amateur osonenc. Per això Ventall Teatre s’acomiadarà com déu mana: homenatjant els seus inicis, passant el testimoni i deixant constància del que han estat. La cita principal serà el proper cap de setmana, amb tres representacions de l’obra El criat de dos amos, de Carlo Goldoni. La primera que van representar. “Tot ve d’alguna cosa”, deia Albert Solé, un dels veterans de l’entitat, en la presentació dels actes de comiat que dissabte va omplir la Sala Modernista del Casino de Vic. Ventall es gesta dins de l’Orfeó Vigatà, a finals de la dècada dels 80, una coral que llavors tenia el Quadre Escènic, tant o més important que la seva activitat principal. Un dels focus del teatre amateur de Vic. Pep Simon, una altra de les ànimes de Ventall, recorda que en aquell moment “es feia una obra de teatre cada cinc o sis setmanes, potser només hi havia quinze dies a l’any sense teatre”. De fet, El criat de dos amos ja s’havia estrenat la temporada 1989-1990, encara com a Orfeó Vigatà. I va arribar un moment que aquell marc “se’ns va fer petit”, diu Ramon Solé. Tot portava al que finalment va passar, la creació d’un nou grup teatral. Ventall Teatre naixia com a tal l’any 1990, fent quelcom que ja era habitual, és a dir, reposar una obra que havia tingut èxit. El criat de dos amos es convertia en la primera obra que puja a l’escenari amb el nom de Ventall Teatre. A partir d’aquí comença una dècada frenètica, en què el nou grup esclata com a símbol de la renovació del teatre amateur a Vic. És un dels criteris que tenen clars quan s’hi posen: l’amateurisme. Però l’altre és “el rigor”, diu Pep Simon. Amateurisme no és sinònim de no professional. No es cobra –en la història del grup només cobren persones relacionades amb les feines de secretaria– però l’exigència a l’escena és màxima. I una figura clau és Joaquim Estrada, metge i apassionat del teatre fins al moll de l’os. Carismàtic. Una de les persones decisives en aquells compassos inicials. El ritme d’estrenes és semblant al dels orígens a l’Orfeó. Moltes obres, i molt teatre de text. Morts sense sepultura de Jean-Paul Sartre el mateix any de la creació del grup. Un primer Shakespeare, Enric IV, l’any després. I el primer clàssic català, El Cafè de la Marina de Sagarra. O Arsènic per compassió, de Joseph Kesselring, en traducció encarregada expressament pel grup. Apostes pels dramaturgs contemporanis, com La pau retorna a Atenes, del valencià Rodolf Sirera. També hi ha creació pròpia, i estrenen Doctor, em fa mal el teatre, amb direcció de Dolors Collell. “Registres molt diversos”, recorda Pep Simon. Que no exclouen el teatre popular, i per això fan els Pastorets, el gran planter del teatre amateur de sempre. I d’aquí vindrà un altre clàssic del grup, la Innocentada, que es convertirà en tradició teatral cada 28 de desembre. És la sàtira sobre el propi entorn, la funció primigènia del bufó, que encara continua cada any en la Contracrida que tanca la festa major i que no acostuma a deixar res ni ningú per verd. Un grup ‘itinerant’ No tenir un local estable ha estat una de les constants de Ventall Teatre. Des del naixement del grup a l’Orfeó Vigatà, els anys següents el van veure desfilar per escenaris diversos. L’Atlàntida per a les produccions més grans, el Casino de Vic per a altres de més petites. A mitjan de la dècada, el Seminari els acull i allà poden estabilitzar-se i fer-hi les activitats formatives. Al tombant de segle, l’entitat treballa en el projecte d’un local propi, als baixos del convent de les Sagramentàries. “Teníem el projecte, havíem buscat el finançament a la Diputació de Barcelona i fins i tot havíem demanat llicència d’obres”, recorda Pep Simon. Però a última hora, un detall sobre la durada del contracte amb la comunitat religiosa estronca la negociació i el projecte se’n va en orris. “Va ser un cop fort”, recorda l’actor i director. Al cap de poc, en vindria un altre: l’Atlàntida havia de tancar perquè hi troben aluminosi l’any 2002. Això va afectar l’activitat de Ventall Teatre i els va fer minvar el ritme d’estrenes, tot i que els projectes que afronten són ambiciosos: Sonata a Kreutzer, de Tolstoi, en una versió que fa l’escriptor tonenc Amadeu Lleopart l’any 2003. Recorren a espais alternatius, i fins i tot fan obres al Temple Romà. Al final, Ventall Teatre acaba a l’actual espai ETC, on l’Ajuntament de Vic va reubicar entitats que s’havien decidit que no tenien cabuda a L’Atlàntida nova, com ells i el Cineclub Vic. Tot plegar va coincidir amb el relleu generacional a l’entitat. Ventall Teatre havia cuidat des del seu inici la formació de joves. Era en el seu ADN. D’aquí van néixer els grups joves de l’entitat, com Pai Pai primer, i Fificomsom després. I d’ells sorgeixen gent com Jordi Arqués, o Xevi Font, que també va succeir Joaquim Estrada a la presidència, a la mort d’aquest. Alguns dels actors de Fificomsom, com el mateix Arqués, es dediquen ara a la pedagogia teatral. “Aquella època encara la recordem amb molta emoció”. L’ETC acaba essent el refugi teatral no només de Ventall Teatre, sinó del que queda del Quadre Escènic de l’Orfeó, i de les noves iniciatives que han sorgit, encara més joves, com La Palangana i Gallaret Teatre. Tots plegats conflueixen en el que ara és Etcètera Teatre, que es presenta amb Laura a la ciutat dels sants l’any 2012. “Ventall Teatre va posar la llavor de l’ETC. Per això ara no desapareix, sinó que el seu esperit continua viu en aquesta nova entitat”, diu el seu vicepresident, Ferran Colom. Els comiats són tristos, les evolucions no. Ventall Teatre segueix vivint. Ventall i Orfeó, el cisma teatral a Vic La separació de Ventall Teatre de l’entitat on havien nascut, l’Orfeó Vigatà, és un fet gairebé natural vist amb la perspectiva del temps. Però en el seu moment va tenir aspectes traumàtics, i tots els que ho van viure no tenen gaire ganes de furgar en la ferida. Estava clar, però, que l’empenta els portava a volar pel seu compte. Albert Solé recorda que sortien de l’Orfeó i es quedaven reunits a la placeta del davant de l’antic Hospital de la Santa Creu, per decidir quin nom es posarien. Van estar a punt de dir-se Teatre de la Cantonada, pel lloc on es trobaven.

L’adeu de Ventall

Convoquen una protesta artística a favor de Palestina i per la pau

Deu anys d’alegria a Collsuspina amb el Giracirc

Teatre i talent local, a L’Atlàntida

L’Artot omple el juliol a Sant Hipòlit amb una quinzena de propostes

LA PREGUNTA

Creu que el president del govern espanyol ha de convocar eleccions anticipades?

Tanca el Viena de la plaça Major de Vic

Horaris de pas del Tour de França per Osona i el Ripollès

Jordi Pujol, des de Planoles: "Si alguna cosa voldria que es recordés de mi és que he intentat servir Catalunya"

Mònica Usart i el llegat Pratdesaba

Mor Jaume Parramon, en Jaume del 'Parra' de Manlleu

Vicens Maquinària argumenta la compra de Vernis per "la voluntat de continuar avançant en la professionalització"

Vic, el barri de Roda

La desarticulació d’una xarxa d'explotació sexual ‘low cost’ esquitxa Vic

“Som dels pocs llocs on sobreviu un nucli de granges de vaques de llet”

Arnau Tordera, i el retorn simfònic d'Obeses, dissabte a la Plaça Major de Vic