L’abundor de pluges de la tardor passada va contribuir que moltes fonts ragessin més, com també a augmentar-ne els índexs de contaminació per nitrats de les d’Osona i el Lluçanès

Enmig de tanta tempesta seca que torna aspra la terra, ve de gust parlar d’aigua. Després de quatre llargs mesos sense caure’n ni una gota, esperem la pluja amb candeletes. L’esguarda l’aficionat a l’esquí que ha vist passar de llarg la temporada, sense neu a muntanya; frissa perquè no ha plogut el boletaire de primavera que s’exaspera quan per Sant Josep la múrgola no ha tret el bec, sabent que és un bolet capriciós i no admet pròrrogues; es neguiteja el ciutadà urbanita perquè ha de treure roba de l’armari abans d’hora i sap que no és normal freqüentar terrasses i jardins a principis de primavera; i amb raons de més pes que cap altre, pateix la sequera el pagès que contempla trist la terra eixuta i esqueixada, quan tot just abans de l’hivern no podia trepitjar els camps del fangueig que hi havia. Doncs el pagès sí que té com ningú el negoci a la intempèrie, tothora pendent del temps. En aquest tros de país estem poc avesats a l’absència perllongada d’aigua i, menys encara, d’humitat. Ni hi estan adaptats els cultius d’aquesta terra ni hi estem fets els humans que l’habitem. La secada ens corseca. No és pas que sigui benvinguda enlloc, però hi ha contrades on els seus pobladors s’hi han acostumat, enginyant-se estratègies agrícoles i de supervivència quotidiana, pensades per al medi. Per parlar, tan sols, d’algunes que he tingut ocasió de conèixer de prop, em venen al cap aquells clots cavats en terra volcànica on viu la vinya, a l’illa de Lanzarote, de paisatge llunar, a fi que el cep reculli les quatre gotes malcomptades de la rosada nocturna i quedi a l’abric dels vents africans. Porto gravat a la memòria el record del clima de secà de Quatretondeta, un lloc màgic, a l’abrupte i escarpada Vall de Seta, a la comarca alacantina del Comtat, al País Valencià. L’àuia, que diuen ells, és un bé escàs, preuat i venerat. Tot gira al voltant de l’aigua. Els seus usos són comunitaris, les regles del rec són sagrades, el consum assenyat, és motiu de litigis fins a renyir i tema central de conversa entre glop i glop de cafè licor (si hi van, no se’l perdin, desaltera, espavila i fa xerrar). Tinc, per últim, fruit d’una visita recent a Ulldecona, al Montsià, gravada la imatge de les oliveres mil·lenàries que la gent que estima la terra malda per preservar de la inanició agrícola tant com de les urpes dels especuladors. Són arbres majestuosos, imponents, de bellesa escultòrica i força tel·lúrica. Reconeguts com a elements patrimonials per la Unesco, esperen de fa anys una protecció dels cultius que permeti que els pagesos visquin dignament de la seva feina. Allà tampoc plou i en ploren les oliveres. A Osona, la terra és una altra, com ho és l’afectació de la pluja. Si no plou mal va. Els camps, i més que més les hortes, necessiten aigua com qualsevol planta que ha de florir. I l’aire que respirem se saneja quan plou. I per cuinar els aliments que mengem l’aigua és indispensable. I també perquè ragin les fonts. Tot i que segons ens va fer saber el darrer estudi del Grup de Defensa del Ter sobre el seu estat de salut, l’abundor de pluges de la tardor passada va contribuir que moltes fonts ragessin més, com també a augmentar-ne els índexs de contaminació per nitrats de les d’Osona i el Lluçanès. El GDT reblava el seu informe apuntant la hipòtesi més plausible: que l’aigua quan corre arrossega cap als aqüífers els nitrats del purí abocat a raig. Això que tothom sap i que alguns segueixen fent com qui sent ploure. Malgrat tot, benvinguda sigui la pluja!

L’abundor de pluges de la tardor passada va contribuir que moltes fonts ragessin més, com també a augmentar-ne els índexs de contaminació per nitrats de les d’Osona i el Lluçanès

L’aigua