Hi ha acudits que són eterns. Versionats, s’expliquen durant anys i panys. I, sovint, tenen la virtut de convertir-se en crítica metafòrica d’evidències que fan riure per no plorar. Hi penso quan sento aquell d’una persona que entra en una biblioteca i, davant del taulell de préstec de llibres, crida: “Posi’m un entrepà de mortadel·la!”. Qui l’atén, ofès, li recrimina el crit acostant-se enèrgicament el dit índex als llavis per exigir-li silenci: “Xxxsst! Que això és una biblioteca!”. Aleshores, conscient que s’ha ficat de peus…