La mitjana d’edat dels atletes participants rondava els 80 anys i els esports escollits no eren ni el futbol, ni el bàsquet ni la natació, sinó rebentar globus, cargolar benes, endevinar cançons o ballar. L’esperit olímpic va retornar a Vic, aquest dijous, al recinte firal del Sucre, de la mà de les primeres Olimpíades Josefines, que va organitzar la congregació de les Germanes Josefines de la Caritat. Hi van competir més d’un centenar d’usuaris de les quatre residències de la gent gran que tenen a Catalunya: les de Vic (inclosa la Clínica Sant Josep), Prats de Lluçanès, Manresa i Barcelona.
“Cada any mirem de fer alguna sortida conjunta, però enguany, coincidint amb el 125è aniversari de la mort de la fundadora, vam pensar a muntar una cosa especial”, explicava la germana Mireia Aleu, directora de la residència de Vic, satisfeta de veure la bona acollida que havia tingut la proposta: “Estan tots molt il·lusionats, i alguns diuen que no han pogut ni dormir, aquesta nit”.
La participant de més edat era Antònia Soldevila, filla de Santpedor i usuària de la residència de Prats: “D’aquí a dos mesos en faré 98”, deixava anar just abans de començar. Les normes les va deixar ben clares el jutge de la competició: aplaudir aquell que ho fes bé, animar a qui estigués a punt d’aconseguir l’objectiu i felicitar-se de les victòries del propi i dels altres tres equips, un per cada població. Al final va acabar guanyant tothom i ho van celebrar amb un dinar de germanor entre residents, alguns familiars, voluntaris i les mateixes germanes de la congregació.
Nascuda l’any 1824 en una masia de Santa Eulàlia de Pardines, parròquia avui en terme de Prats, Caterina Coromina va començar atenent malalts a domicili i en un pis del carrer Nou, a Vic, fins que el 1877 va fundar la congregació de les Germanes Josefines de la Caritat, de la qual va ser superiora fins al 1886. La comunitat vivia en un context de pobresa extrema, una de les normes que havia fixat Coromina. Va acabar morint a Vic mateix l’any 1893; i ara en fa 13 que el papa Benet XVI la va proclamar venerable. El seu llegat es va estendre arreu del país. Avui ho testimonien aquestes quatre residències a Catalunya –més la Clínica de Vic–, però també mitja dotzena de comunitats a la resta de l’Estat i a Sud-amèrica. “Malgrat la manca de vocacions joves, mantenim viu l’esperit de la fundadora, marcat per la voluntat d’assistència als malalts i a les persones més grans”, es felicitava la germana Mireia.
