Les distàncies han tornat a adquirir proporcions abastables. Viatjar, molt al nostre pesar, potser s’està humanitzant. Podria ser que la importància no estigués ja tant en la meta com en el camí

En un any normal, quan arriba l’agost, una part important de la població activa d’aquest país fa les maletes i se’n va de vacances. Entre els que no ho fan, n’hi ha una bona part que dediquen la seva activitat professional a atendre els que marxen. Fugim del lloc que encarna la rutina com qui fuig del diable, a correcuita, frenèticament. Per més que ens entestem a concentrar les vacances en el fatídic mes d’agost, no hi manera de canviar-lo i, tal com passa amb la qüestió dels horaris, s’imposa un hàbit social que provoca que, mentre l’activitat s’atura en uns llocs, s’accentua i es concentra en d’altres, amb el corresponent reguitzell de conseqüències negatives que, invariablement, cada any patim. Però tot semblava indicar que aquest no seria un estiu normal. Que després de la traumàtica i penosa etapa del confinament, amb centenars de milers de persones aturades forçosament, comerços i hostaleria maldant per sobreviure, ningú no faria l’agost. I si bé és cert que aquest és un mes que pesa molt fort en l’imaginari col·lectiu i és molt difícil desempallegar-se de l’obligatorietat vacacional, la duresa de la realitat d’enguany ha conduït, inevitablement, a fer canviar plans de vacances, adaptant-los a la reducció de pressupostos i a la rebaixa de pressupòsits. La crisi ha alterat el viatge. El món ha recuperat dimensions abastables. La perspectiva de l’horitzó ha canviat substancialment. Les distàncies han tornat a adquirir proporcions abastables. Viatjar, molt al nostre pesar, potser s’està humanitzant. Podria ser que la importància no estigués ja tant en la meta com en el camí. Podria ser que estiguéssim tornant a aprendre a gaudir d’allò que l’antropòleg Marc Augé anomena les “petites alegries”, en el seu deliciós opuscle del mateix nom, subtitulat “la felicitat de l’instant”. El savi francès repassa en el llibre tot un seguit de moments, situacions i vivències de la nostra vida quotidiana que ens proporcionen petites dosis de felicitat, a condició que ens hi posem de cara, que siguem capaços d’entomar-les, de viure-les, de gaudir-ne, sense més pretensió que la de la viure el moment present, profundament, intensament. És el que ell anomena “petites joies quotidianes”, capaces de procurar-nos tanta o més joia, tant o més plaer, que les gran fites assolides sovint a cop d’esforç i que un cop assolides es fonen com una bola de neu. Seguint el fil de les reflexions que Augé destil·la en el llibre, una de les claus d’aquesta felicitat a petites dosis, per a la qual no calen grans proeses, consisteix en el domini del temps, en la capacitat de decidir què fer amb el nostre temps De regalar-nos moments a nosaltres mateixos, sense pretensions ni falòrnies. De gaudir d’instants que, sense pretendre-ho, queden gravats en la memòria. De moments i llocs que poden estar no gaire lluny de casa, agafant “les regnes del nostre temps” i donant tot el sentit del món al “temps de lleure”. Taral·larejar la tornada d’una cançó que ens fa reviure anys pretèrits, contemplar un paisatge que per proper no és menys bonic, cuinar un plat amb amor i compartir-lo, prendre una copa de vi negre en la millor companyia, la conversa plàcida de l’amistat a cor obert. Potser resultarà que, tot i la ineptitud dels que governen, el virus de la por ens haurà posat davant d’un mirall que no coneixíem, el de la nostra pròpia existència. Tan enrevessada a voltes, tan fàcil com pot ser.

Les distàncies han tornat a adquirir proporcions abastables. Viatjar, molt al nostre pesar, potser s’està humanitzant. Podria ser que la importància no estigués ja tant en la meta com en el camí

Les petites alegries